V.1: abril de 2020
Títol original: The Path
© Michael Puett i Christine Gross-Loh, 2016
© de la traducció, Anna Valor Blanquer, 2018
© d’aquesta edició, Futurbox Project, S.L., 2020
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Correcció: Ricard Vela i Miquel Saumell Santaeugènia
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
info@aticodeloslibros.com
www.aticodeloslibros.com
ISBN: 978-84-17743-97-0
THEMA: QDHC
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Michael Puett és professor Walter C. Klein d’Història Xinesa al Departament de Llengua i Civilització d’Àsia Oriental de la Universitat de Harvard i president del Comitè per a l’Estudi de les Religions a la mateixa universitat. Ha rebut una menció especial per la seva excel·lència en l’ensenyament universitari.
Christine Gross-Loh és periodista i escriptora. Els seus articles han estat publicats a The Wall Street Journal, The Atlantic i The Guardian. És llicenciada per Bryn Mawr College i té un doctorat en Història de l’Àsia Oriental per la Universitat de Harvard.
El pensament occidental ens ha situat en marcs mentals que no ens porten a la veritable felicitat ni a l’equilibri, sinó que ens empenyen a la recerca sempre de «més» (ja sigui consumir o treballar), i hem oblidat la importància de connectar amb el món i amb nosaltres mateixos.
El curs que imparteix Michael Puett, professor d’Història Xinesa a Harvard, és dels més populars, i fins i tot ha guanyat una menció especial per excel·lència en l’ensenyament universitari. Aquest breu llibre és una síntesi amena de les seves classes i un il·lustratiu viatge per la filosofia xinesa.
Els petits canvis són el principi d’una gran revolució, com bé saben els filòsofs que Puett analitza en aquest compendi de filosofia i pensament. Des de Confuci a Laozi passant per Menci i altres autors i textos fonamentals de la filosofia xinesa, aquest llibre ens descobreix com la saviesa mil·lenària és avui encara més necessària que mai.
«Puett ens fa mirar la tradició filosòfica occidental d’una manera completament diferent.»
The Sunday Times
«El coneixement del professor Puett sobre la història i la filosofia xinesa ens ofereixen una manera nova, paradoxalment, de mirar els problemes de la nostra societat occidental.»
Publishers Weekly
«Un desafiament interessant a les idees modernes occidentals sobre el jo i la societat. Val la pena.»
Financial Times
«Accessible i amè. Un llibre que realment ens obre la porta a la filosofia i la saviesa xineses.»
The Sentinel
Portada
Newsletter
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
Preàmbul
El camí
Prefaci
1. L’era de la complaença
2. L’era de la filosofia
3. Sobre les relacions: Confuci i els rituals «com si»
4. Sobre les decisions: Menci i el món capritxós
5. Sobre la influència: Laozi i la creació de mons
6. Sobre la vitalitat: l’entrenament interior i ser com un esperit
7. Sobre l’espontaneïtat: Zhuangzi i un món de transformació
8. Sobre la humanitat: Xunzi i traçar patrons al món
9. L’era de la possibilitat
Agraïment
Recursos i lectures recomanades
Notes
Sobre l'autor
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
Per a totes les cites del Daodejing s’ha fet servir la traducció de Seán Golden i Marisa Presas: Daodejing. El llibre del ‘dao’ i del ‘de’ [de Laozi], Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. (N. de la T.)
Per a en J. D., la Susan, en David, en Brannon, en Connor i la Meg
—M. P.
Per a en Benjamin, en Daniel, la Mia i l’Annabel
—C. G. L.
No és el camí que fa grans
els humans; són els humans
que fan gran el camí.
Confuci, Analectes
Un matí fresc i assolellat de la tardor del 2013, vaig assistir a una classe sobre filosofia xinesa a la Universitat de Harvard. Hi vaig anar per escriure un article per a l’Atlantic sobre per què una assignatura de grau que tractava una matèria tan arcana s’havia convertit en la tercera més sol·licitada del campus, per darrere de les eleccions òbvies d’introducció a l’economia i informàtica.
El professor Michael Puett, un home alt i enèrgic a prop de la cinquantena, parlava animadament des de la tarima del Sanders Theatre davant de més de set-cents alumnes. Imparteix unes classes magistrals, famoses per la fascinació que produeixen, sense apunts ni diapositives; cada sessió consisteix en cinquanta minuts sencers de dissertació. Als alumnes no se’ls demana que facin cap lectura a banda de les paraules dels mateixos filòsofs: les Analectes de Confuci, el Daodejing, els escrits de Menci… No es dóna per descomptat que els alumnes s’hagin interessat prèviament per la història o per la filosofia xineses, ni que en sàpiguen res; només han d’estar oberts a aquests textos antics i disposats a endinsar-s’hi. L’assignatura és coneguda per la promesa agosarada que fa el professor cada any el primer dia de classe: «Si us preneu seriosament les idees d’aquests textos, us canviaran la vida».
Jo havia acabat un doctorat en història de l’Àsia Oriental a Harvard i, quan era estudiant de màster, havia impartit classes de filosofia xinesa als estudiants de grau, així que la matèria no em venia de nou. Però aquell dia, i les setmanes següents, en Michael va donar vida a aquestes idees d’una manera que jo no havia experimentat mai. I va demanar als estudiants que no només s’enfrontessin a les idees dels pensadors, sinó que deixessin, també, que aquestes idees desafiessin algunes de les creences fonamentals que tenien sobre ells mateixos i sobre el món en què vivim.
En Michael imparteix xerrades sobre filosofia xinesa en altres universitats i organitzacions de tot el món. I després de cada xerrada, sense excepció, els assistents se li acosten delerosos de saber com poden aplicar aquelles idees a les seves vides i a les seves preocupacions reals: les relacions, les carreres professionals, els problemes familiars… S’adonen que aquelles idees presenten una perspectiva nova sobre què vol dir viure una bona vida i amb sentit, una perspectiva que s’oposa a moltes de les idees que creien vertaderes.
És una perspectiva que ha afectat molta gent de manera positiva. Els alumnes d’en Michael m’han explicat històries de com aquestes idees els van transformar la vida. Alguns m’han explicat que ha canviat la manera com entenien les relacions i que ara reconeixien que fins i tot les accions més petites tenen repercussions més grans en ells mateixos i en totes les persones del seu entorn. Com em va dir un estudiant: «El professor Puett va obrir la porta a una manera diferent d’interactuar amb el món que m’envolta, de processar els meus sentiments, d’establir en mi mateix i en les relacions amb els altres una calma que no havia sentit mai».
Aquests joves d’èxit, que es preparen per ser líders en el camp a què es dediquin, em van explicar com aquelles idees havien canviat la manera que tenien d’afrontar les decisions més importants de la vida, així com la seva trajectòria. Tant si es decidien per dedicar-se a les finances com a l’antropologia, el dret o la medicina, aquelles idees els havien equipat amb eines i amb una visió del món diferents de les que havien rebut fins llavors i els havien obert una finestra nova al sentit de la vida i a les infinites possibilitats que té. Una alumna em va dir: «És molt fàcil pensar que avances cap a un objectiu últim, que puges una escala per arribar a un final somiat —ja sigui una feina o una situació vital estables—, però aquest missatge és molt poderós: si canvies la manera de viure, t’obres a possibilitats que no t’havies imaginat mai que fossin possibles».
I no són només els textos filosòfics el que canvia els estudiants, el mateix Michael és també una font d’inspiració. És conegut per la seva amabilitat, la seva humilitat i la seva dedicació als alumnes per ajudar-los a desenvolupar-se, trets que provenen directament de les dècades d’immersió en el pensament xinès. «És la personificació d’aquestes ensenyances», em va comentar un alumne.
Què tenen aquestes filosofies que causen un impacte tan gran en les persones que les estudien? Cap d’aquestes idees consisteix a «acceptar-se a un mateix», «trobar-se a un mateix» o seguir un conjunt d’instruccions per arribar a un objectiu clar. De fet, són l’antítesi d’aquesta mena de pensament. No són específiques, prescriptives ni grandiloqüents, sinó que, més aviat, consisteixen a canviar d’arrel de maneres imprevisibles i inimaginables. Una estudiant em va explicar com n’és, d’alliberador, reconèixer que allò que crèiem que teníem arrelat i que era inherent a nosaltres, en realitat no ho és: «Podem adoptar hàbits nous i canviar realment la manera com assimilem el món, com hi reaccionem i com interactuem amb les altres persones. He après que podem exercir el poder dels hàbits o “rituals” per aconseguir coses que crèiem que eren inabastables per a les persones que ens pensàvem que érem».
Des de fa molt de temps, hem observat el pensament xinès a través del cristall equivocat. Hem cregut que és inextricable del «món tradicional» i que, per tant, és irrellevant per a les nostres vides contemporànies. Tanmateix, com aquests alumnes poden confirmar, les ensenyances dels filòsofs xinesos antics ens obliguen a qüestionar-nos moltes de les creences que donem per certes. Les seves idees sobre com s’enfronta la gent al món —com es relacionen amb els altres, com prenen decisions, com encaren els daltabaixos de la vida, com intenten influir els altres o com decideixen dirigir la seva vida— són tan rellevants avui dia com fa dos mil anys. De fet, són més rellevants que mai.
En Michael i jo ens vam adonar que aquestes idees ens podien interessar a tots i va ser així com va néixer aquest llibre. A les pàgines que vénen a continuació, mostrarem que les ensenyances dels filòsofs xinesos antics ens ofereixen la possibilitat de pensar en nosaltres mateixos i en el futur des d’un punt de vista completament nou.
Confuci, Menci, Laozi, Zhuangzi, Xunzi. Potser alguns d’aquests pensadors us són familiars i, de ben segur, no haureu sentit parlar d’alguns altres. Un era un buròcrata que es va convertir en mestre i va dedicar la seva vida a instruir un petit cercle de deixebles. Un altre va viatjar de regió en regió per aconsellar els governants. I un altre més endavant va ser considerat un déu. Les seves vides i els seus escrits ara ens semblen obscurs, allunyats de les nostres vides modernes.
Al cap i a la fi, què ens podrien ensenyar sobre l’art de viure uns filòsofs xinesos que van viure fa més de dos mil anys? Segurament us els imagineu, si és que ho feu, com uns savis reposats que recitaven tòpics benèvols sobre l’harmonia i la natura, mentre que nosaltres, avui, portem vides dinàmiques, alliberades i modernes. Els valors, els costums, la tecnologia i les creences culturals que nosaltres tenim són diferents del tot dels seus.
Però, i si us diguéssim que cadascun d’aquests pensadors ofereix un punt de vista profundament contraintuïtiu sobre com podem crear un món millor? I si us diguéssim que, si us les preneu seriosament, les idees que trobareu en aquests textos extraordinaris de la Xina clàssica tenen el potencial de transformar la manera com viviu? Aquest és el tema central del llibre: les ensenyances dels filòsofs xinesos antics, que responien a problemes molt semblants als nostres, ofereixen perspectives noves i radicals sobre com viure una bona vida.
La majoria de nosaltres pensa que fem ben fet quan busquem dins nostre, descobrim qui som i decidim com ha de ser les nostra vida. Valorem quina professió escaurà millor a la nostra personalitat i a les nostres propensions. I pensem en quina mena de persona s’adiu més amb nosaltres. I creiem que, si trobem aquestes coses —el nostre veritable ésser, la professió que estem destinats a exercir i la nostra ànima bessona—, tindrem una vida plena. Que cultivarem el nostre ésser veritable i farem realitat un projecte de felicitat, prosperitat i satisfacció personal.
Tant si ens n’adonem com si no, aquesta visió de com construir una bona vida té uns orígens històrics, concretament en les idees calvinistes del segle xvi sobre la predestinació, «els elegits» i un Déu que ha ideat un pla perquè cada individu el porti a terme. Els calvinistes rebutjaven el seguiment del ritual, que els semblava buit i formulari, i, a canvi, posaven l’èmfasi en la creença sincera en la divinitat superior. Avui en dia ja no ens organitzem el pensament en funció de la predestinació, dels elegits ni, alguns de nosaltres, de Déu. No obstant això, gran part del nostre pensament és un llegat d’aquesta primera visió protestant.
Molts de nosaltres creiem que cadascú ha de ser un individu únic que es conegui a si mateix. Ens pensem que hem de ser autèntics, fidels a una veritat que ara no solem situar en una divinitat, sinó al nostre interior. Aspirem a estar a l’altura de qui se suposa que hem d’arribar a ser. Però, i si les idees que creiem que ens enriqueixen la vida en realitat ens limiten?
Sovint associem la filosofia amb idees abstractes i, fins i tot, inútils, però la força dels pensadors que apareixen en aquest llibre rau en el fet que solien il·lustrar les seves ensenyances amb aspectes concrets i ordinaris de la vida diària. Perquè creien que és en aquest àmbit quotidià que es produeix el canvi més gran i comença una vida plena.
Tenim l’esperança que permetreu que aquests pensadors que explorarem posin en dubte algunes de les vostres creences més preuades. Algunes de les seves idees seguiran la vostra lògica i d’altres no. No esperem que estigueu necessàriament d’acord amb tot el que llegiu, però el sol fet de trobar-nos amb unes idees tan diferents de les nostres ens permet reconèixer que les creences que tenim sobre com tenir una bona vida són només algunes d’entre totes les que existeixen. I, un cop hem reconegut això, no podem tornar a la nostra antiga vida sense que hi hagi canvis.
Hi ha una certa visió de la història generalment acceptada, que fins al segle xix els humans van viure en les anomenades societats tradicionals. En aquestes societats se’ls deia què havien de fer. I formaven part d’una estructura social preexistent que determinava les seves vides: si naixien camperols, serien sempre camperols; si naixien aristòcrates, serien sempre aristòcrates. La família a la qual pertanyien determinava quants diners i quant poder tindrien, de manera que les trajectòries vitals quedaven establertes el dia del naixement.
La història continua: a l’Europa del segle xix, la gent es va alliberar, a la fi, d’aquestes restriccions. I per primera vegada ens vam adonar que tots som individus que poden pensar racionalment. Que podem prendre decisions per nosaltres mateixos i agafar les regnes de la nostra vida. Com a éssers racionals que som, podem crear un món d’oportunitats sense precedents. Amb aquestes revelacions, segons diu la història, va néixer el món modern.
Però, encara que alguns ens vam poder desfer d’aquelles restriccions, altres cultures es van quedar enrere… O això és el que ens pensem. Per a molts de nosaltres, la Xina clàssica representa la societat tradicional per excel·lència. Una societat en què s’exigia que se seguissin uns rols socials definits amb rigidesa per poder viure en un món estratificat i ordenat.
Per tant, deu ser un món que no té res a ensenyar-nos.
És cert que, de vegades, a aquesta visió de les societats tradicionals en general i de la xinesa en concret se li ha donat un gir romàntic: «Sabem que estem alienats dels altres, mentre que la gent de les societats tradicionals vivia en harmonia amb el cosmos. Ens hem allunyat de la natura i la volem controlar, mentre que els habitants del món tradicional intentaven viure d’acord amb els seus patrons».
Aquesta visió sentimental del món tradicional tampoc té res a ensenyar-nos. Simplement transforma les anomenades societats tradicionals en una mena de record nostàlgic. Podem visitar un museu i veure una mòmia egípcia i pensar: «Que interessant». Un artefacte xinès antic? «Que pintoresc». És intrigant observar-los, però no voldríem retrocedir en el temps i trobar-nos al món que representen. No voldríem viure en aquelles societats tradicionals ni aprendre’n lliçons, perquè no eren modernes. Som nosaltres els que, finalment, hem trobat les respostes, no pas ells.
Però, com veureu tot seguit, molts dels estereotips que tenim sobre aquestes societats «tradicionals» estan equivocats. Podem aprendre moltes coses del passat.
El perill de la manera que tenim de veure la història no és només que ens ha portat a deixar de banda una gran part de l’existència humana per considerar-la irrellevant, sinó que també ens pensem que les idees que predominen avui en dia són les úniques que encoratgen la gent a prendre les regnes de la pròpia vida i, per tant, que són les úniques correctes.
En realitat, ha existit un gran ventall de visions sobre com els humans poden dirigir la seva pròpia vida per si mateixos. Un cop ho hem reconegut, podem veure què és en realitat aquesta «modernitat»: una narrativa entre moltes altres que té un origen espacial i temporal concret. D’aquesta manera, se’ns posa a l’abast un món sencer de pensaments, un món que desafia alguns dels nostres mites més preuats.
Mite: Vivim en una era de llibertat com cap altra
La majoria de nosaltres creu que som essencialment lliures, d’una manera que els nostres avantpassats no ho van ser. A Occident, quan vam trencar amb el món tradicional al segle xix, vam tenir, a la fi, la possibilitat de decidir per nosaltres mateixos com organitzar el món. Durant dos segles ens vam barallar amb diverses ideologies que competien entre elles: el socialisme, el feixisme, el comunisme i el capitalisme democràtic. I, a l’últim, quan totes aquestes idees, excepte una, van quedar desacreditades, vam arribar al «final de la història». I sembla que, amb la caiguda del mur de Berlín l’any 1989, el neoliberalisme es va alçar com l’única manera correcta d’organitzar el món, la que permet que els humans floreixin i prosperin millor.
I llavors, com podem explicar la infelicitat, el narcisisme i l’ansietat que afloren al primer món? Ens diuen que l’esforç porta a l’èxit, però les desigualtats entre rics i pobres han augmentat dràsticament i hi ha una disminució de la mobilitat social. Tot tipus d’aparells fascinadors i impressionants ens arbitren les vides i hem portat a terme avenços mèdics sense precedents, però ens enfrontem a crisis ambientals i humanitàries d’una escala esfereïdora. Han passat unes quantes dècades i hem perdut l’optimisme. Ja no ens sentim tan segurs com abans pel que fa a la manera com hem estructurat el món.
Llavors, quant hem avançat? Els historiadors recordaran aquests temps com una era de prosperitat, igualtat, llibertat i felicitat? O, per contra, definiran l’inici del segle xxi com una era de complaença, una època d’infelicitat i d’insatisfacció en què la gent era testimoni de crisis que anaven en augment però eren incapaços de respondre-hi i sentien que no hi havia alternatives viables?
Els textos filosòfics xinesos que es descriuen en aquest llibre ofereixen alternatives a aquesta era de la complaença, però no són ideologies coherents que puguin, per exemple, substituir la democràcia. Més aviat es tracta de nocions contraintuïtives sobre un mateix i sobre el seu lloc al món. I n’hi ha moltes que es van desenvolupar precisament per oposició a la idea de viure d’acord amb un sistema de pensament massa exigent.
Aproximadament des del 600 fins al 200 aC, una explosió de moviments filosòfics i religiosos a Euràsia va propiciar l’auge d’una àmplia varietat de visions sobre el progrés humà. Durant aquest període, que s’ha acabat anomenant «era axial», moltes de les idees que es van desenvolupar a Grècia també van sorgir a la Xina i viceversa. De fet, a la Xina, com veurem, van aparèixer certes creences molt semblants a les que avui en dia són comunes a Occident. A la Xina, però, aquestes idees van ser derrotades i van donar pas a altres idees que hi naixien per oposició i que defensaven un camí molt diferent per arribar a la bona vida.
Res del que veurem s’ha de considerar el punt de vista «xinès» per oposició a l’«occidental», com tampoc s’ha de considerar que tractarem les idees tradicionals per oposició a les idees modernes. A mesura que explorem aquests conceptes, no només entendrem que les persones han debatut sobre quina és la millor manera d’organitzar el món des de molt abans de l’edat moderna, sinó que també podrem observar que hi ha veritables alternatives pel que fa a pensar com viure bé.
Mite: Podem determinar la direcció que prendran les nostres vides
A Occident, quan es tracta de fer plans per aconseguir la felicitat i la prosperitat, se’ns ensenya a confiar en les nostres ments racionals, perquè ens pensem que podem trobar una solució mitjançant un càlcul atent. Quan hem d’afrontar la incertesa de la vida, trobem consol en la creença que si superem les emocions i la subjectivitat, i reduïm la nostra experiència a dades quantificables, podem dominar la sort i desafiar el destí. Un exemple d’això és la manera més comuna que tenim d’abordar dilemes ètics i morals: inventar una situació hipotètica representativa i analitzar-la racionalment. En el famós dilema de la vagoneta, se’ns demana que imaginem que ens trobem en un encreuament de vies i observem una vagoneta sense control que avança per una de les vies. La vagoneta atropellarà cinc persones si continua avançant, però, si movem una palanca, podem desviar-la cap a una altra via, on hi ha una altra persona estesa. Deixarem que la vagoneta passi per sobre de les cinc persones o mourem la palanca per salvar-les i, activament, triarem que mori l’única persona que hi ha a l’altra via?
Quina és l’opció correcta?
Filòsofs i moralistes han dedicat vides senceres a aquesta mena de preguntes. S’han escrit incomptables articles —i, fins i tot, un parell de llibres— per reflexionar sobre les implicacions que tenen. El supòsit ens permet reduir la presa de decisions a un simple conjunt de dades i una sola opció. I la majoria de nosaltres creu que així és com es prenen les decisions.
A la Xina clàssica també van provar aquests dilemens teòrics, però els pensadors xinesos no van quedar tan intrigats. I van decidir que es tractava d’un joc intel·lectual que no estava gens malament, però que, encara que ens passéssim el dia jugant-hi, l’impacte que tindria sobre la nostra vida quotidiana seria nul.
No vivim la vida de la manera que ens pensem i no prenem les decisions com creiem que ho fem. Fins i tot si algun dia us trobeu en aquell encreuament de vies i esteu a punt de veure-hi morir algú atropellat per una vagoneta que se li acosta, la vostra resposta no tindrà res a veure amb un càlcul racional. En aquestes situacions, les emocions i els instints s’apoderen de nosaltres i també guien les nostres decisions menys espontànies, per més que ens pensem que som molt reflexius i racionals: Què hauria de menjar per sopar? On hauria de viure? Amb qui m’hauria de casar?
Quan van veure les limitacions d’aquesta manera d’abordar els problemes, els filòsofs xinesos van buscar-hi alternatives. La resposta, per a ells, consistia a polir els instints, entrenar les emocions i dedicar-se al cultiu personal constant per poder reaccionar de manera correcta i ètica en cada situació concreta, tant en les més crucials com en les més trivials. Amb aquestes reaccions, provocarem respostes positives en les persones que ens envolten. I aquests pensadors ensenyaven que, fent-ho així, cada encontre i cada experiència ens ofereixen una oportunitat de crear un món nou i millor de manera activa.
Mite: La veritat sobre qui som es troba al nostre interior
La caiguda de les antigues institucions aristocràtiques i religioses va fer que les persones que vivien en l’era axial busquessin noves fonts de veritat i de sentit. D’una manera semblant, en l’època actual sentim que hem trencat amb pensaments vells i restrictius i que busquem noves fonts de sentit. I se’ns diu cada cop més que busquem aquesta veritat superior al nostre interior. L’objectiu d’una persona autorealitzada és trobar-se a ella mateixa i viure de manera «autèntica», d’acord amb aquesta veritat interior.
El perill de tot això consisteix a creure que tots sabrem quina és aquesta «veritat» quan la vegem i a limitar, aleshores, la nostra vida segons aquesta veritat. I amb tota aquesta inversió en autodefinir-nos correm el risc de construir un futur basat en un sentit molt reduït de qui som: el que creiem que són les nostres fortaleses i les nostres debilitats, el que ens agrada i el que no. Molts pensadors xinesos dirien que, si fem això, estem contemplant una part minúscula de qui tenim el potencial de ser. Que agafem un nombre limitat de les nostres disposicions emocionals en un moment i un lloc concrets i deixem que ens defineixin per sempre. Si pensem en la naturalesa humana com en un monòlit, estem limitant immediatament el nostre potencial.
Molts dels pensadors xinesos sostindrien que no som un ésser únic i unificat i que no hauríem de pensar en nosaltres mateixos com a tal. Posem per cas que penseu en vosaltres mateixos com algú amb un temperament fort, algú que s’enfada amb facilitat. Els pensadors que veurem tot seguit us dirien que no heu de dir: «Bé, jo sóc així» i acceptar-vos tal com sou. Com veurem, potser no sou persones irades per naturalesa. Potser simplement heu caigut en una rutina —un patró de comportament— i heu deixat que defineixi la imatge que teniu de vosaltres mateixos. La veritat és que teniu tant de potencial per ser, per exemple, amables o indulgents com per ser irats.
Aquests filòsofs ens instarien a admetre que tots som complexos i que canviem contínuament. Cada persona té moltes disposicions emocionals, desitjos i maneres de respondre al món que sovint són contradictòries. Les nostres disposicions emocionals es desenvolupen si mirem cap enfora i no cap endins. No es cultiven quan ens allunyem del món per meditar o quan anem de vacances. Es formen en la pràctica, amb els actes de la vida quotidiana: la manera d’interactuar amb els altres i les activitats a les quals dediquem el temps. És a dir, no som només qui som, sinó que podem convertir-nos en algú millor contínuament.
Evidentment, això no és una feina senzilla. Requereix un canvi de mentalitat respecte a la nostra capacitat d’acció i a la manera com es produeixen realment els canvis. Tampoc és un procés ràpid: el canvi s’esdevé de manera progressiva, gràcies a la perseverança. I arriba quan ens entrenem per ampliar la nostra perspectiva per poder entendre l’embull de factors —les nostres relacions, les companyies que freqüentem, la feina que fem i altres circumstàncies vitals— que donen forma a qualsevol situació i, així, poder transformar a poc a poc les interaccions que tenim amb tot allò que ens envolta. Aquesta perspectiva més àmplia ens permet comportar-nos de manera que, gradualment, es produeixi un canvi veritable.
Ens han dit que aconseguim la llibertat veritable quan descobrim qui som a l’interior, però precisament aquest «descobriment» és el que ens ha atrapat a molts en l’era de la complaença. Ens interposem en el nostre propi camí.
*
Aleshores, això vol dir que necessitem un pla nou i radical per viure i organitzar el món? Al contrari. Els filòsofs que explorarem a continuació solien il·lustrar les seves idees amb aspectes mundans de la vida diària, perquè creien que és aquí on es produeixen els canvis de debò. Seguint el seu exemple, en aquest llibre hem inclòs molts exemples quotidians per donar vida a les idees. Els nostres pensadors, però, no volien que aquestes il·lustracions es prenguessin com si fossin consells prescriptius, i nosaltres tampoc. Són més aviat un intent de demostrar que ja fem moltes d’aquestes coses, però que, simplement, no les fem bé. Quan repensem aquests aspectes de la nostra vida, entendrem com de pràctiques i factibles són aquestes idees.
El títol d’aquest llibre prové del concepte al qual els filòsofs xinesos es referien sovint com el tao, el camí. Aquest camí no és un «ideal» harmoniós que hem d’escarrassar-nos a seguir, sinó, més aviat, el sender que creem contínuament amb les nostres eleccions, accions i relacions. En cada moment de la nostra vida fem un camí nou.
No existeix una visió unificada del camí amb la qual haurien estat d’acord tots els filòsofs que veurem. Ja que no només es van enfrontar a les convencions de la societat en què vivien, sinó que també van oferir visions sorprenentment diferents de com es crea exactament aquest camí. Tanmateix, coincidien a afirmar que el mateix procés de creació té un potencial infinit per transformar-nos i per transformar el món en què vivim.
S