Oriol Bartomeus Bayés
Nascut a Barcelona el 1971. És doctor en ciència política per la Universitat Autònoma de Barcelona, on exerceix com a docent. S’ha especialitzat en l’anàlisi del comportament electoral a Catalunya, sobretot en els canvis ocorreguts en els últims anys, i ha publicat diversos estudis sobre aquest àmbit i sobre competència política, eixos ideològics i cultura política. Col·labora habitualment en diferents mitjans com l’Ara, El Periódico de Catalunya, Ràdio Barcelona, 8TV o TV3.
Ja fa 40 anys que se celebren eleccions democràtiques a Catalunya. El registre acumulat per les diverses conteses (municipals, autonòmiques, generals i europees) comença a tenir prou gruix per poder analitzar com evolucionen els diferents espais i forces polítics i, per primer cop, valorar el pes específic de cada generació en ser cridada a les urnes.
Oriol Bartomeus exposa els efectes del relleu generacional sobre el vot: un terratrèmol silenciós però que no té aturador. La substitució natural dels vells pels joves resulta clau per entendre la transformació del mapa polític català, els canvis en el comportament electoral, l’evolució de l’anomenat vot dual, la creixent volatilitat ideològica o l’impacte de la revolució digital a la societat i a la política quotidianes. Si els individus són temps que respira, El terratrèmol silenciós es revela com la millor forma d’auscultar el present i el futur del comportament electoral a Catalunya.
Oriol
Bartomeus
EL TERRATRÈMOL
SILENCIÓS
La col·lecció «Referències» està assessorada per:
Joaquim Albareda
Martí Grau
Josep M. Salrach
Francesc Vilanova
Director de la col·lecció:
Jaume Claret
Relleu generacional i transformació
del comportament electoral a Catalunya
© 2018, Oriol Bartomeus Bayés
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—
Primera edició: març de 2018
Disseny de la col·lecció i la coberta: Xavi Simó
Motiu de coberta a partir d’una fotografia de Robert Ramos
Maquetació: questions.cat
Producció de l’ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9766-629-9
1. Introducció
2. La transformació del comportament electoral a Catalunya
L’etapa clàssica (1982-1999)
L’abstenció diferencial
El vot dual
Primers moviments de plaques. L’ascens d’Aznar (1995-1996)
L’any que quasi ho canvia tot. Maragall i el 1999
El canvi a Catalunya i a Espanya (2003-2004)
Els anys de l’Estatut (2006-2008)
La crisi i el retorn de les dretes (2010-2011)
La consolidació del terratrèmol (2014-2015)
Noves rèpliques en un escenari transformat
3. Les generacions a la Catalunya contemporània
El problema de les generacions
L’estudi de les generacions a Catalunya
Una tipologia de les generacions catalanes
La trajectòria de les generacions
La generació de la Guerra Civil
La generació de la postguerra
La generació del desarrollo
La generació de la democràcia
La magnitud del relleu generacional
Els indicadors del canvi generacional
Lloc de naixement / origen familiar
Coneixement del català
Nivell acadèmic
Situació laboral
Sentiment religiós
Valors polítics de les generacions
Interès per la política i discussió sobre política
Satisfacció amb la democràcia
Valoració de les institucions
Autoubicació en els eixos ideològics
Preferència de relació entre Catalunya i Espanya
Simpatia per partit polític
Els perfils de les generacions
4. La influència del relleu generacional en la transformació del comportament electoral a Catalunya
Dues hipòtesis: vots a partits i volatilitat
Les generacions noves voten menys els partits dominants que les generacions antigues
Les generacions noves tenen un comportament electoral menys estable
Les generacions noves no segueixen un patró estable de participació/abstenció
Les generacions noves canvien les preferències de vot amb més facilitat
Les generacions noves decideixen el vot més a prop del dia de les eleccions
Les generacions noves decideixen el seu vot sobre la base d’elements més conjunturals
5. Conclusions: l’emergència d’un nou elector
L’herència de la Transició
El nou elector
El futur
Epíleg. Gener de 2018
Bibliografia
A Isidre Molas,
que em va ensenyar a mirar.
Cada generación humana lleva en sí todas las anteriores
y es como un escorzo de la historia universal. Y en el mismo
sentido es preciso reconocer que el pasado es presente,
somos su resumen, que nuestro presente está hecho
con la materia de ese pasado.
José ORTEGA Y GASSET. En torno a Galileo
El títol d’aquest llibre, El terratrèmol silenciós, remet a les forces tel·lúriques de la natura, a un fenomen independent de la voluntat i l’acció humanes. Al meu entendre, aquesta naturalesa geològica és el que millor defineix el relleu generacional, que és aliè a la voluntat humana i té una cadència (i això és fonamental) lenta, gairebé imperceptible a ulls dels éssers humans, com el moviment de les plaques continentals que formen l’escorça terrestre.
Al llarg del desenvolupament d’aquesta obra he pensat en la geologia com la disciplina més indicada per entendre el paper que té el relleu generacional en la transformació del capteniment humà. No és una revolució, un esclat sorprenent. Ben al contrari, es tracta d’un procés lent, que va fent via a poc a poc però de forma irremissible. D’aquí ve la segona noció del títol: silenciós. És una contradicció. Un terratrèmol que alhora és silenciós; una modificació dramàtica de les condicions, del context, del territori, però que, a diferència dels terratrèmols convencionals, es produeix de manera silenciosa, sense que ningú no ho noti fins que ja s’ha produït, fins que les conseqüències del moviment tectònic són evidents.
D’aquesta manera, el relleu generacional actuaria com una força natural contínua i sigil·losa, una remor de fons que no se sent fins que els estralls són evidents, un moviment que acompanya el nostre viure de manera tan consubstancial que no som conscients de la seva presència, de la seva actuació, fins que ens adonem que el paisatge ha canviat, que el que era normal fins fa poc ha desaparegut i ha estat reemplaçat per quelcom nou, diferent. L’efecte d’un terratrèmol lent però demolidor, silenciós i alhora implacable.
La noció primigènia d’aquest llibre neix d’una troballa quasi casual, d’una espurna que fou capaç d’engegar el mecanisme que va anar donant cos a aquestes pàgines. Des que vaig llicenciar-me, a mitjan dècada dels noranta, i vaig tenir la gran sort de començar a treballar amb Isidre Molas a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), l’estudi del comportament electoral a Catalunya i la seva transformació ha estat el centre del meu interès científic. D’aleshores ençà he dedicat el meu treball principalment a l’anàlisi del comportament dels electors catalans, prenent com a referent la ingent obra de l’acadèmia sobre el tema i alhora estudiant l’encaix de les hipòtesis plantejades amb les tendències noves que han anat apareixent al llarg d’aquests vint anys.
Així doncs, l’elecció del cas català ve de forma natural. A més de ser el meu camp d’estudi, Catalunya és un exemple ric per a un politòleg, ja que es tracta d’un sistema autònom i alhora incardinat en un altre, amb unes característiques particulars que el fan especialment llaminer per a l’estudi dels fenòmens polítics.
D’altra banda, en els últims anys s’ha produït una transformació profunda del que havíem conegut com el model català de comportament electoral. No és un fenomen exclusiu de Catalunya. Precisament, la transformació i el canvi en el comportament electoral i en els sistemes polítics són la norma en els últims anys arreu d’Europa. Per aquest fet, perquè el cas català no és aliè a una dinàmica general, em sembla que el seu estudi és interessant com a cas específic susceptible de comparació amb els altres casos de l’entorn europeu (no diguem ja amb el cas espanyol, del qual el cas català forma part). En aquest sentit, entenc aquest llibre com una peça d’un treball més general i col·lectiu, com una aportació a un treball necessari que hem de fer entre tots per explicar què està passant en el nostre món europeu.
Aquesta idea de transformació, de modificació dels elements que conformen la manera particular en la qual els catalans s’expressen electoralment, s’ha anat afermant al compàs de l’esdevenir electoral dels darrers deu anys, en els quals tant els resultats electorals com les dades demoscòpiques anaven indicant que existia un canvi profund en el capteniment electoral dels catalans, visible sense cap mena de dubte. La modesta transformació del paisatge polític català que s’albirava a principis de segle és avui un procés de mutació que no es pot eludir. Els elements definitoris del sistema estable dels anys vuitanta i noranta s’han vist afeblits fins a pràcticament desaparèixer, i el cicle electoral iniciat a la primavera de 2015 ha reblat aquest procés. Els elements de transformació són massa nombrosos per fer-ne una cita exhaustiva, però tanmateix es poden anomenar els més cridaners: la distància en vot entre els dos partits amb més suport i la resta ha minvat significativament, han aparegut noves formacions amb capacitat d’assolir representació parlamentària, el relleu puntual entre el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i Convergència i Unió (CiU) com a partits més votats en funció del tipus d’eleccions s’ha afeblit i en alguns casos ha desaparegut. La conclusió a la qual es pot arribar és que en l’última dècada s’ha anat esberlant de forma evident l’arquitectura estable que havia mostrat el comportament electoral a Catalunya durant els primers vint-i-cinc anys de democràcia recuperada.
La constatació d’aquest canvi profund en el comportament electoral dels catalans ha fet que, des de fa temps, donés voltes als possibles factors que podrien explicar-lo. Així, mentre preparava una classe, com aquell qui diu em vaig topar amb un gràfic que fou tota una revelació. El gràfic exposava el pes de les diferents cohorts en l’electorat català al llarg de la sèrie històrica de sondeigs de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials. De 1991 a 2005 el percentatge d’electors nascuts abans de 1960 s’havia anat afeblint de forma continuada, mentre creixia en direcció inversa el percentatge dels nascuts després de 1960. El resultat d’ambdós moviments coincidents era que a mitjan primera dècada del segle, els nascuts després de 1960 ja eren més que els nascuts abans d’aquest any, i el seu avantatge havia anat creixent any rere any fins que el 2015 els primers representaven el 60 % de tots els electors de Catalunya, i els segons, un 40 %.
En resum, el gràfic mostrava clarament que s’havia produït un relleu generacional en l’electorat català. El fenomen no té res d’especial en termes demogràfics. El relleu d’unes generacions per unes altres es produeix de manera contínua en la societat, i per tant en el cens. Ara bé, el que mostrava el gràfic tenia un significat polític important, ja que els nascuts abans de 1960 eren la generació que havia participat en la Transició a la democràcia com a individus adults, ja que el col·lectiu tenia quinze anys o més en el moment de la mort de Franco. Els nascuts després de 1960, en canvi, no havien participat activament en el procés de la Transició, ni com a actors ni com a espectadors adults, de manera que, com a molt, guardaven del període un record d’infant.
La pregunta es feia evident a la vista de les dades: aquest relleu generacional, que tenia el punt culminant precisament el 2005, ¿podia tenir un paper en la transformació del comportament electoral a Catalunya que jo havia estat observant al llarg de la meva vida acadèmica i de recerca? És a dir, ¿podia ser que els canvis que s’havien anat produint en l’escenari electoral català, que posaven de manifest que l’electorat ja no es comportava de la mateixa manera que s’havia comportat en els primers vint-i-cinc anys de represa democràtica, s’expliquessin no tant (o no només) per la mutació del capteniment dels electors sinó per l’aparició d’un nou contingent d’electors, que havien substituït un contingent més antic, que anava desapareixent?
Aquesta és la pregunta fundacional d’aquest llibre, el punt de partida d’aquestes pàgines i la qüestió que volen resoldre. Per respondre aquesta pregunta caldrà fer un tall transversal del cens electoral català, que permetrà veure’n la composició en estrats generacionals en un cert moment i que compararem amb aquests mateixos estrats al llarg d’una sèrie temporal; això permetrà donar a aquesta visió transversal una perspectiva longitudinal, de manera que no només es podrà observar la composició del cens en un cert moment, sinó també les variacions d’aquesta composició al llarg del temps.
En aquest sentit, la composició generacional del cens es pot entendre (altre cop) amb una lògica geològica, com si cadascuna de les generacions que componen una societat fos el sediment deixat per un moment particular de la història, que s’aferma damunt de sediments previs i que al seu torn veu com se li sumen al damunt nous sediments. La societat, així concebuda, té la forma d’un terreny format per estrats diferenciats, visibles a l’ull, que representen moments diferents que es van acumulant a mesura que va passant el temps. D’aquí ve la importància d’entendre una doble qualitat del temps. Per una banda, el temps passa, és un continu que no s’atura mai. Però, alhora, el temps se solidifica, marca amb el seu segell particular les èpoques, i amb elles els individus que les viuen i que en formen part. Aquests individus, que van passant, mantenen al llarg de la vida aquest segell particular que els ha imprès el fet de viure en un temps determinat.
Aquesta idea del pas del temps i alhora de la permanència, del trànsit al llarg de la vida i de l’exclusivitat d’haver viscut en un moment concret, és el que hi ha al fons de la noció de relleu generacional. És per això que és possible veure els estrats geològics que el temps ha marcat en la societat i alhora l’acumulació d’estrats nous damunt dels vells. Perquè els individus no componen una massa amorfa, sinó que es poden ordenar en funció de l’època en què han viscut (com també poden ser ordenats per altres variables, com la classe social, el lloc de residència o el sexe). Aquesta ordenació no és només cronològica, en el sentit que els estrats no només es van dipositant els uns damunt dels altres per ordre d’aparició sobre la terra. Els estrats es distingeixen entre ells, cadascun té característiques diferenciades, i això els dona una coloració (seguint amb el símil geològic) distinta, de manera que és possible observar-los, resseguir-los, i fent-ho, inferir les condicions específiques del període en el qual van viure, i com aquestes condicions n’han definit la composició.
En el cas concret de les generacions, es parteix de la idea que és possible diferenciar els individus en funció de la pertinença a un grup definit pel període en el qual neixen i se socialitzen, en el sentit que aquest fet els ha imprès un perfil (un segell) diferent del d’aquells que els precedeixen i del d’aquells que els succeeixen. Així, el conjunt de la societat el formarien una sèrie de grups (d’estrats) definits pel moment en què van néixer, moment que dotaria cadascun dels grups d’unes particularitats, que s’expressarien en tots els camps d’actuació d’aquests grups i es mantindrien al llarg de les seves vides. Entre aquests camps, el comportament electoral en seria un.
Aquests estrats generacionals estarien lligats per una mena de cadena generacional, de manera que no se succeirien els uns als altres sense més ni més, sinó que el context en el qual neixen uns condiciona d’alguna manera el context en el qual naixeran els següents. Així, l’acció d’una generació condiciona l’entorn en què neix i creix la següent, que al seu torn condicionarà l’entorn en què naixerà la següent. En part, doncs, cada nova generació és producte de l’anterior. Insistim en això de «en part», ja que cap generació humana en cap indret del món i en cap moment de la història no ha estat capaç de definir completament l’entorn en el qual viu.
La cadena generacional es mou gràcies al mecanisme del relleu generacional, que en part és biològic (les persones neixen i moren) però que té una significació històrica. Aquest moviment té una cadència lenta, com s’assenyalava al començament, de manera que els efectes només són visibles a llarg termini. És per això que l’estudi dels efectes del relleu generacional a Catalunya no compta amb una llarga tradició, sobretot en el camp de la ciència política. Això és així perquè l’estudi del comportament electoral a Catalunya només ha estat possible quan s’han produït eleccions, i aquestes han estat escadusseres i intermitents fins fa relativament poc. A més, el relleu generacional en particular no només necessita d’un període de temps llarg per ser estudiat, sinó que requereix continuïtat. I el cas català tot just ara comença a tenir la llargada i la continuïtat necessàries per poder-hi analitzar les possibles conseqüències del reemplaçament d’unes generacions per unes altres.
És per això que els últims anys la qüestió generacional s’ha posat de moda, perquè existeix un recorregut temporal prou llarg com per permetre la comparació entre diferents generacions, i alhora permet pressuposar l’existència d’un motor generacional en els canvis que s’observen en els darrers anys: des de l’aparició de nous partits fins a la qüestió independentista.
En aquest sentit, aquest llibre es pot inscriure en aquesta moda, i per fer-ho ha hagut d’avançar a les palpentes, sense guia. Aquestes pàgines volen contribuir a obrir camí en un terreny que tot just està desbrossat, no tant per les limitacions dels estudiosos, sinó per la manca fins fa ben poc temps del material necessari sobre el qual poder bastir un camp de recerca, que en altres indrets on la vida democràtica ha tingut una trajectòria més antiga, i més estable, ja compta amb diverses dècades de treball a l’esquena.
La idea de la influència del relleu generacional en el comportament electoral beu de la noció del comportament electoral com un fenomen entroncat en la societat. Pot semblar una obvietat, però el comportament electoral no es pot considerar un fenomen aïllat de l’evolució general de la societat al llarg del temps. És evident que en una recerca de ciència política aquest comportament ha de ser realçat per poder estudiar-lo a fons, se l’ha de destacar del conjunt d’elements que conformen els perfils dels individus. Ara bé, això no pot fer-nos perdre de vista que el comportament electoral és una expressió més d’aquests individus, una manera d’actuar particular, però estretament lligada a les vicissituds de la societat, com ho són totes les expressions humanes.
Així, la idea que glateix a la base d’aquest llibre és que el comportament electoral evoluciona al ritme que ho fa la societat, ni més ni menys. No n’és un cos estrany sinó que hi està inserit, de manera que en rep els efectes i, rebent-los, els converteix en acció. Així, quan s’observa la transformació de la manera com voten els electors de Catalunya s’està observant una part d’una transformació més àmplia, que afecta elements molt diversos, tan distants entre ells com la nupcialitat, els patrons de consum o la vida laboral. El comportament electoral és l’expressió particular d’uns canvis profunds que no es poden explicar només amb les eines de la ciència política, sinó que cal acudir a altres disciplines, com ara la demografia, la sociologia o la història.
L’estudi de la transformació del comportament electoral a Catalunya és també l’estudi de l’evolució d’un sistema polític dictatorial a un de democràtic; l’estudi de l’evolució d’un sistema econòmic autàrquic a un de consum de masses, d’un consum de necessitat a un de tria; l’evolució d’una societat fortament compartimentada a una de fluida, en què les fronteres es difuminen: fronteres entre classes socials, entre gèneres, entre estadis vitals o entre tipus de temps (temps de feina, temps d’oci); fronteres que s’expressaven en elements tan evidents com el vestuari (faldilles per a les dones, pantalons per als homes, pantalons curts per als nens i llargs per als adults). També és l’estudi del canvi d’una societat en què l’oci ha passat de ser un fenomen compartit a un en procés d’individualització.
¿Poden votar igual els electors que han crescut en un entorn amb poca disponibilitat de productes que aquells que des de petits han tingut a la seva disposició iogurts de més de deu tipus al supermercat? O aquells que disposaven d’un sol canal de televisió que congregava la família sencera, que aquells que disposen de cent canals, televisió per internet i smartphone des de l’adolescència? O, més clarament, aquells electors socialitzats en un entorn de manca de democràcia que aquells que han nascut en un entorn d’eleccions lliures de cadència regular?
Tots aquests canvis s’haurien de traslladar, per força, al comportament electoral. En aquest sentit, el relleu generacional podria ser un dels mecanismes que impulsen aquesta transformació, de manera que el canvi en el comportament electoral, d’un vot estable i concentrat a un de més volàtil i esmicolat, respondria al reemplaçament d’unes cohorts antigues, socialitzades en un entorn amb un clar patró social dominant ben definit, per unes de noves, crescudes en un context de major fluïdesa i sense un clar patró dominant. El pes minvant de les primeres i el pes creixent de les segones durant els darrers vint-i-cinc anys aportarien un dels motors (no l’únic) d’aquest canvi en el comportament.
* * *
Aquest llibre té el seu origen en la meva tesi doctoral que, amb el títol «La influència del relleu generacional en la transformació del comportament electoral a Catalunya» i dirigida per Joan Botella i Corral, vaig defensar a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona el setembre de 2016, davant d’un tribunal format per Josep Maria Vallès i Casadevall (president), Jaume Magre Ferran i Joan Rodríguez Teruel. La tesi va obtenir una menció especial per part del jurat del premi Juan Linz, atorgat pel Centro de Estudios Políticos y Constitucionales.
La història electoral catalana després de la represa democràtica es pot dividir en dues etapes, en funció dels elements d’estabilitat i canvi. De fet, la catalana és una evolució molt semblant a la viscuda en altres democràcies occidentals, encara que diferida en el temps. Si en les democràcies europees i als Estats Units la literatura assenyala un llarg període d’estabilitat, que aniria des del final de la Segona Guerra Mundial fins a finals de la dècada dels setanta, a Catalunya (i al conjunt d’Espanya per extensió) és possible descriure un llarg període d’estabilitat després d’un primer cicle constituent del sistema (1977-1980), que s’allargaria fins a finals de la dècada dels noranta. En el cas català parlaríem de pràcticament dues dècades d’estabilitat en el comportament electoral, mentre que a l’Europa occidental el període similar va durar uns trenta anys. Tanmateix, els perfils d’ambdós períodes s’assemblen força, de manera que és possible assimilar-ne els trets en el seu encaix en l’evolució històrica d’ambdues realitats territorials: els dos períodes sorgeixen després d’un episodi de forta convulsió (la Guerra Mundial a Europa, la dictadura a Espanya) i ambdós mostren una gran estabilitat en els elements principals.
El segon període en la història electoral recent de Catalunya començaria amb el nou segle i es caracteritzaria per un afebliment dels elements definidors de l’etapa d’estabilitat dels anys vuitanta i noranta.
Així doncs, els dos períodes en què es pot dividir la història electoral de Catalunya des de 1977 són en realitat un llarg episodi d’estabilitat (precedit per una breu etapa constitutiva) seguit d’un període de canvi profund en els elements principals del model de comportament electoral, els perfils definitius del qual encara estan sota discussió.
Ja a les primeres convocatòries electorals apareixen els elements que definiran el comportament electoral a Catalunya fins a finals del segle XX: l’ordenació de la competència política en funció de dos eixos ideològics i l’alternança entre CiU i el PSC al capdavant de les preferències electorals en funció del tipus d’elecció que se celebri.
L’ordenació clàssica de la competència entre partits en un eix esquerra-dreta es veu complementada per un eix que fa referència al sentiment de pertinença o bé a Catalunya o bé a Espanya, configurant un esquema de quatre grans espais, definits alhora per ambdós eixos. Així, l’estructura política catalana es mou a grans trets entre dos tipus de forces d’esquerra (catalanista o espanyolista) i dos tipus de forces de dreta (catalanista o espanyolista). D’aquí ve que les expressions polítiques dels espais ideològics siguin més diverses que en els casos unidimensionals (com ara l’espanyol), que acostumen a moure’s en funció de dos grans espais ideològics (esquerra i dreta).
En un esquema bidimensional, les interrelacions de les diferents forces són més complexes que en un esquema en què només predomina l’eix esquerra-dreta, i aquesta complexitat és un dels elements definitoris del comportament electoral català des dels seus inicis. En aquest sentit, des de la primera convocatòria sembla fer-se evident la diferent importància de cadascun dels eixos en funció del tipus d’elecció que se celebra. Així, als comicis generals la competència sembla establir-se principalment en funció de l’eix esquerra-dreta, ja que les possibilitats de victòria i conformació d’un govern es restringeixen a les principals forces d’àmbit estatal (la Unión de Centro Democrático, UCD, i el Partido Socialista Obrero Español, PSOE). En canvi, quan se celebren eleccions autonòmiques, l’eix de pertinença pren més importància, provocant que una part significativa de votants opti per formacions amb les quals comparteixen una posició similar en l’eix de sentiment de pertinença, tot i que se situen en espais diferents en l’eix esquerra-dreta. És així com s’explica que una part del vot de centreesquerra catalanista doni suport a CiU en aquest tipus d’eleccions i opti en canvi pel PSC (o pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, PSUC) als comicis municipals i generals.
Aquest moviment, que no és fruit de la conjuntura sinó que s’estabilitzarà convocatòria rere convocatòria, és l’element més particular del comportament electoral a Catalunya, i tot i que no és propi exclusivament del model català, sí que hi té una gran importància, ja que és capaç de modificar el partit capdavanter en funció del tipus de comicis que se celebren.
Els elements detectats en el primer cicle electoral complet (1977-1980) s’acabaran d’afermar, només amb lleugeres modificacions, al llarg dels cicles següents. Ara bé, hi ha dos elements de la primera etapa que canviaran profundament en aquesta segona: la pràctica desaparició de la UCD com a oferta política (l’espai de la qual ressorgirà poc després, i en menor dimensió, en el Centro Democrático y Social, CDS) i el descens en el suport al PSUC, que anirà lligat a la crisi interna de l’organització comunista i la seva divisió (amb l’escissió del Partit dels Comunistes de Catalunya, PCC) al congrés de 1981.
A Catalunya la reordenació dels espais a partir de 1982 provoca que part del suport i dels quadres centristes nodreixin Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), que aferma el seu predomini en el centre com a força moderada, aglutinada sota el lideratge d’un Jordi Pujol que ja és president de la Generalitat i que aixopluga sota seu sectors del catalanisme catòlic antifranquista, democratacristians, liberals barcelonins i antics líders locals del règim anterior. L’ensorrada del PSUC i la desaparició de la UCD fan que el predomini de socialistes i CiU creixi i s’afermi. Com assenyala Francesc Pallarés, «a partir de les eleccions de 1982 es defineix un nou format del sistema de partits, articulat al voltant de dues forces principals –PSC i CiU– que alternen la condició de partit dominant, segons l’elecció sigui estatal o catalana» (Equip de Sociologia Electoral, 1990: 67).
Com era possible que les preferències dels electors variessin de forma sistemàtica cada cop que se celebraven comicis? Quin era el mecanisme que explicava aquest fenomen rar? Els primers estudis, els de l’Equip de Sociologia Electoral, ja van entomar l’explicació d’aquest fenomen amb interès, definint-lo i acotant-lo. Des de llavors es van detectar els dos mecanismes fonamentals que explicaven el perquè d’aquesta «raresa»: el vot dual i l’abstenció diferencial. Dos mecanismes que, actuant alhora i en una direcció similar, provocaven el canvi reiterat de partit al capdamunt dels resultats electorals en funció del tipus de convocatòria.
Per vot dual s’entenia el capteniment d’un segment important d’electors que modificava la preferència per un o altre partit en funció del tipus d’elecció. Aquest fenomen, present a molts indrets, adoptava a Catalunya una dimensió capaç de variar la força que ocupava el primer lloc a les eleccions. Concretament, la part més important de vot dual es produïa entre les dues forces principals del sistema: CiU i el PSC. La majoria dels votants duals optava pels convergents a les eleccions autonòmiques i pels socialistes a les generals i municipals, de manera que el resultat dels primers creixia a les eleccions al Parlament respecte de les altres, mentre que el del PSC era més fort a les generals i municipals. Aquest mecanisme coincidia amb el segon, l’abstenció diferencial, que era aquell fenomen que provocava que una part significativa del cos electoral participés a les eleccions generals, però no ho fes a les eleccions autonòmiques, de manera que la taxa de participació entre unes i altres variava de forma regular. A més, com ja van intuir els primers estudis, aquest vot que s’abstenia específicament a les eleccions al Parlament acostumava a optar pel PSC a les generals.
Els socialistes, doncs, veien disminuir el seu resultat a les eleccions autonòmiques a causa de la coincidència d’ambdós fenòmens. Una part del seu suport a les eleccions generals i a les municipals optava pel principal rival, CiU; mentre que una altra part, votant de les generals, decidia no participar als comicis al Parlament. L’acció conjunta dels dos mecanismes facilitava la victòria de CiU en aquestes eleccions. Durant els vint anys que durà l’etapa clàssica, aquests mecanismes van funcionar amb precisió de rellotger. Si s’analitzen els cicles d’aquest període, en tots és possible detectar sense gaire esforç l’efecte combinat del vot dual i de l’abstenció diferencial. Fins al cicle 2003-2004 la mitjana de la participació a les eleccions generals ha estat més de deu punts superior a la mitjana a les autonòmiques, el que representa una diferència de més de mig milió de votants entre les unes i les altres, amb grans oscil·lacions en funció de la conjuntura (més de vint punts entre les autonòmiques de 1992 i les generals de l’any següent, o menys de cinc entre les autonòmiques de 1984 i les generals de 1986 i les de 1999 i 2000).
Dels dos mecanismes, l’abstenció diferencial és la que ha tingut més èxit en la producció acadèmica, possiblement perquè el vot dual és fins a un cert punt un fenomen més habitual, o potser perquè tradicionalment el fenomen de l’abstenció ha estat font de preocupació a casa nostra, en bona mesura pels elevats índexs assolits des de les primeres eleccions, i especialment als primers anys noranta.
La reiteració dels resultats en el temps també va provocar l’interès pel fenomen més enllà del món acadèmic, molt concretament en el camp de la lluita política, ja que les explicacions que es donaven a l’abstenció diferencial remetien a elements definitoris del sistema de competència política català, concretament a l’eix de sentiment de pertinença, i més en general a allò que eufemísticament s’ha anomenat «la unitat civil» de la societat catalana.
Els primers estudis ja van detectar la relació entre les altes taxes d’abstenció a les eleccions autonòmiques i els sectors econòmicament menys afavorits de l’entorn metropolità de la ciutat de Barcelona, àmbit on el PSC obtenia els seus millors resultats a les eleccions generals i municipals. La correlació d’aquests elements va posar el focus en una variable «sensible»: l’origen geogràfic dels electors i, com a afegitó, la seva llengua. Així, s’establí que els electors que participaven a les eleccions generals però no a les autonòmiques eren majoritàriament persones d’origen forà, castellanoparlants, residents a les ciutats dormitori de l’àrea metropolitana barcelonina (i tarragonina) i majoritàriament votants dels socialistes a les eleccions generals.
El perquè del seu comportament diferenciat segons el tipus d’elecció ha estat una línia molt productiva de recerca politològica, amb derivades importants tant en el terreny dels mitjans de comunicació com en el combat polític i electoral.
La tesi doctoral de Clara Riba és el primer estudi complet sobre el fenomen i es basa en la distinció entre eleccions «de primer ordre» i «de segon ordre». Per als electors que s’abstenen a les eleccions autonòmiques, aquestes serien «de segon ordre», és a dir, d’una importància menor, el que les faria menys atractives per a la participació. Ara bé, per què aquestes eleccions eren percebudes d’aquesta manera precisament per aquests electors? Segons Riba, d’una banda, perquè hi hauria una certa llunyania envers les institucions autonòmiques, percebudes com a pròpies dels electors d’origen català i catalanoparlants. De l’altra, per la manca d’una oferta política capaç de mobilitzar aquest segment de vot en unes eleccions al Parlament, és a dir, perquè l’oferta partidista catalana no contemplava la presència d’una força d’esquerres defensora dels «espanyols de Catalunya». En ambdós raonaments es percep l’origen (i totes les variables que hi van associades) dels abstencionistes diferencials com l’element fonamental que explicaria el seu capteniment, que en última instància seria la font de la «raresa» dels resultats electorals a Catalunya, és a dir, de la incapacitat del PSC de guanyar les eleccions autonòmiques i assolir el govern de la Generalitat.
La fixació d’aquest element central de tipus identitari ha estat cabdal per entendre el discurs públic sobre la manera com voten els catalans, que ha aconseguit esdevenir un simulacre de mite explicatiu de la política a Catalunya, que ha anat molt més enllà del que plantejaven les descobertes acadèmiques i que, fins i tot, ha perviscut als treballs que, amb posterioritat a la tesi de Riba, n’han rebatut alguns dels aspectes principals.
Seguint aquestes interpretacions, Josep M. Vallès apunta l’aparent contradicció entre la tesi que explicaria l’abstenció diferencial per elements com l’origen geogràfic, la llengua o el sentiment de pertinença i la presència d’abstenció diferencial a les àrees populars de l’extraradi de la ciutat de Madrid. Seria difícil sostenir que l’abstenció diferencial catalana s’explica perquè hi ha electors que no se senten partícips de les institucions autonòmiques per motius de llengua i de pertinença quan aquest fenomen també es detecta en un indret com Madrid, on ni la llengua ni la pertinença no hi tenen cap paper.
És possible que l’explicació del fenomen de l’abstenció diferencial hagi estat víctima del seu propi èxit. D’una banda, la dimensió del fenomen, capaç com ja hem dit de canviar el partit guanyador a les eleccions autonòmiques, ha fet que el focus d’atenció pública li caigués al damunt. De l’altra, la pròpia naturalesa del fenomen, relacionat amb un dels elements principals de confrontació política com és l’origen dels electors, i la llengua que parlen, n’ha facilitat l’adopció com a arma llancívola en el combat electoral. Un i altre element han provocat un cert «estrès» en la seva explicació, que ha desvirtuat la recerca realitzada per l’acadèmia en favor d’una explicació simplista, de traç gruixut, que en alguns casos, partint d’alguns elements descoberts per la tasca dels politòlegs, ha estat conduïda per viaranys traçats pels interessos polítics.
Ha estat així com s’ha arribat al que es pot considerar una autèntica deformació del fenomen que, malgrat les febleses explicatives, ha obtingut un èxit clamorós a nivell públic. D’aquesta manera, l’abstenció diferencial s’ha entès com una expressió de desencís polític d’una part de l’electorat català definida per l’origen familiar i per la llengua, fent entendre que les eleccions autonòmiques eren considerades per aquest grup com unes eleccions «dels catalans» (entenent aquests com la població autòctona i de parla catalana), a les quals no estaven cridats. Així mateix, s’ha utilitzat aquesta mateixa explicació simplista per acusar les forces d’esquerra (notablement, el PSC) de no atendre les demandes d’aquest electorat pretesament «segregat». D’aquí ve que, estirant el fil (i retorçant-lo), s’hagi interpretat que la incapacitat històrica del PSC per guanyar les eleccions al Parlament durant l’etapa clàssica es devia al desinterès per recollir els anhels d’aquest segment d’electors, és a dir, d’adoptar una posició política de defensa dels «espanyols a Catalunya».
La importància, doncs, de l’abstenció diferencial va molt més enllà del debat acadèmic i ha impactat amb força al bell mig de la pugna política no només durant els vint anys del període d’estabilitat, sinó que la seva ombra s’allarga fins avui i és a l’origen d’alguns dels discursos més contemporanis de l’arc parlamentari català (el de Ciutadans, sense anar més lluny). Tanmateix, l’explicació de l’abstenció diferencial principalment (per no dir exclusivament) en termes identitaris coixeja.
La idea central d’una explicació alternativa de l’abstenció diferencial beuria de la tesi que l’elector és generalment gasiu amb el vot, és a dir, només participa quan creu que la participació és important, o li donarà rendiment (ja sigui material o simbòlic). Tanmateix, aquesta naturalesa gasiva no es reparteix de forma igual en tot el cos electoral. La sensació d’importància, d’autorealització a través de la participació si es vol, és més present en els electors de nivell social mitjà i alt, mentre que els electors de classes populars o aquells menys connectats socialment tendeixen a ser més gasius en el comportament, és a dir, són més proclius a l’abstenció, de manera que només exerceixen el vot quan consideren que això és important. Quins són aquests elements que fan que els electors creguin que la seva participació «val la pena»? Primer, que el que es juga és important. Segon, que el partit al qual se senten més propers té possibilitats reals de guanyar. O tercer, que hi ha un partit (que generalment ocupa el govern) contra el qual val la pena votar. Aquests tres elements han tingut històricament diferent incidència a Catalunya segons el tipus d’elecció que se celebrava.
En primer lloc, les eleccions al Parlament han estat tradicionalment percebudes per una part de l’electorat com eleccions de segon ordre. Les enquestes de l’ICPS durant el període clàssic ho demostren any rere any. De 1989 a 1999, prop del 40 % dels electors de mitjana declaren que les generals són les eleccions més importants, per un 22 % que s’inclina per les autonòmiques. Per tant, la percepció d’importància és menor en el cas de les eleccions autonòmiques respecte de les eleccions generals, considerades globalment com les més importants pel conjunt dels electors catalans. D’aquí ve que una part del cos electoral no tingui els mateixos incentius per participar a les primeres i sí que els tingui per fer-ho a les segones.
En segon lloc, al llarg de tota l’etapa d’estabilitat, a les convocatòries autonòmiques de 1984, 1988, 1992 i 1995 hi ha hagut molt poca incertesa respecte del resultat final dels comicis. CiU era la força guanyadora en totes les estimacions demoscòpiques, sense que el PSC no pogués acostar-se ni tan sols a fer-li trontollar la majoria absoluta. Així, els electors proclius a votar pels socialistes (probablement aquells que en altres tipus d’eleccions optaven pel PSC) tenien menys incentius per participar, ja que sabien a l’avançada que el seu vot no modificaria significativament el resultat final a favor de la seva opció.
Finalment, en tercer lloc, el combat polític a Catalunya es produeix durant l’etapa clàssica entre dos contendents principals que ocupen posicions moderades en els eixos de competència, de manera que el vot a la contra és minoritari. El joc polític es produïa en un escenari de baixa polarització, cosa que desincentivava el tipus de mobilització per contraposició a l’adversari. Aquest factor afecta més l’electorat potencial del principal partit de l’oposició, en aquest cas el PSC, ja que li manca la motivació negativa per mobilitzar-se amb l’objectiu de fer fora CiU del govern.
D’aquesta manera és possible explicar el fenomen de l’abstenció diferencial catalana sense haver de recórrer a elements de tipus identitari. En unes eleccions de segon ordre, sense possibilitats de canviar el resultat i enfrontant-se a un govern que desplega una política moderada (en els dos eixos de competència) i que té al capdavant un líder com Pujol, amb unes taxes de valoració altes, és més que evident que la tendència a la gasiveria de l’electorat es dispari. Aquesta «gasiveria» afectarà de manera especial l’electorat potencial del PSC, que no troba elements que l’incentivin a acudir al col·legi electoral (com sí que poden trobar, d’altra banda, els electors proclius a CiU). Si, a més, aquest electorat potencial socialista té un perfil social de classes populars, amb baix nivell acadèmic i residents en grans ciutats de l’extraradi de la capital, obtindrem tots els elements que incideixen en la seva difícil mobilització en unes eleccions autonòmiques.