EUGENI ONEGUIN
Primer capítol
Segon capítol
Tercer capítol
Quart capítol
Cinquè capítol
Sisè capítol
Setè capítol
Vuitè capítol
POSTFACI DEL TRADUCTOR
Pétri de vanité il avait encore plus de
cette espèce d’orgueil qui fait avouer avec
la même indifférence les bonnes comme
les mauvaises actions, suite d’un sentiment
de supériorité, peut-être imaginaire.
Tiré d’une lettre particulière1
No vull distreure el públic vanitós,
estimo l’atenció benigna
d’una amistat: tant de bo fos,
la que et presento, una penyora digna
de la teva ànima agraciada,
plena d’un sacre ensonyament
de poesia clara i desvetllada,
simplicitat i elevació de ment.
Que sigui així, i, amb mà predisposada,
pren uns capítols divergents,
amb notes còmiques i tristes,
mig populars i mig idealistes,
fruit descurat dels meus divertiments,
d’insomnis, d’una vaga inspiració,
d’anys immadurs i ja pansits,
de freds advertiments de la raó
i de senyals del cor, adolorits.
1. «La plètora de vanitat el movia a aquella mena d’orgull que fa confessar amb la mateixa desgana les bones i les males accions, efecte d’un sentiment de superioritat potser imaginari.» Puixkin diu que treu aquesta citació d’una carta privada, però segurament s’ho va inventar.
S’afanya a viure i frisa per sentir...
PRÍNCEP VIÀZEMSKI2
«L’oncle és de normes tan perfectes
que ara, malalt de veritat,
se’ns ha guanyat tots els respectes:
millor no ho pot haver pensat.
Dóna un exemple de profit,
però, Déu meu, que és avorrit
estar-se nit i dia amb un malalt,
sense allunyar-se del capçal!
Que n’és, d’hipòcrita i mesquí,
distreure un infeliç que fina,
donar-li mentrestant la medicina,
tot trist, posar-li bé el coixí,
sospirar i dir-se, quan no ho sent ningú:
a veure si el diable se t’endú!»
Així rumia un jove poca-solta,
volant en cotxe de correus
entre la polseguera que l’envolta,
fet hereu únic pel voler de Zeus.
Amics de la Liudmila i d’en Ruslan!,3
deixeu que us mostri en un instant,
ara mateix, sense cautela,
el nostre heroi, l’heroi de la novel·la:
Oneguin, amb qui tinc bona amistat,
a vores del riu Neva neix,
allà on potser vas néixer tu mateix,
lector, o allà on has destacat.
Jo abans rondava per allí,
però em fa mal, el nord, a mi.
Servint l’Estat amb molt d’afany,
son pare s’endeutava més i més;
solia fer tres balls cada any;
s’entén que, en fi, s’arruïnés.
L’Eugeni queda a bon resguard:
primer el cuida Madame; més tard,
serà Monsieur qui en prendrà cura.
Si bé es feia estimar, la criatura,
era argent viu. Per treure-li neguits,
Monsieur l’Abbé, trist franceset,
en comptes de moralitzar el vailet,
en tot l’alliçonava entre acudits,
renyava les maleses sense aplom
i el duia al Parc d’Estiu 4 a fer-hi un tomb.
Quan joventut i rebel·lia
arriben a l’Eugeni, anys de somieig,
anys d’esperança i melangia,
a aquest Monsieur l’engeguen a passeig.
Ja en llibertat Oneguin roda:
es fa tallar els cabells d’última moda,
va igual que un dandy londinenc mudat
i entra per fi dins l’alta societat.
Se sap comunicar en llengua francesa
perfectament, l’escriu amb eficàcia,
fent reverències hi té gràcia,
balla masurques amb destresa.
¿Què més us cal? Per tots resulta
un noi que es fa estimar i, a més, prou culte.
Tots hem après alguna cosa
de la manera que millor hem pogut,
i, així, tothom que s’ho proposa,
gràcies a Déu, pot fer-se el saberut.
Oneguin és, segons el veredicte
de molta gent (jurat estricte!),
força instruït; pedant, però.
Tenia el felicíssim do
de conversar i no prendre mai partit,
tocar qualsevol tema com si res
en un debat, amb aire entès,
guardar silenci en coses d’erudit
i desvetllar el somriure de les dames
amb flames d’imprevistos epigrames.
No està de moda, ja, el llatí.
Ell en va aprendre, a dir-vos veritat,
la mica que solia fer servir:
d’inscripcions fàcils, treure’n l’entrellat,
enraonar de Juvenal,
escriure vale5 en cartes, al final,
i de l’Eneida, amb desencerts,
no dir-ne gaire més d’un vers.
Entre la pols de les cronologies,
furgant les cròniques del món sencer,
no hi trobaria cap plaer.
De Ròmul, tanmateix, als nostres dies,
tenia apreses de memòria
un munt d’anècdotes d’història.
Privat d’amor per l’alta poesia,
no s’entregava a la sonoritat
i un iambe d’un troqueu no distingia,
tot i que molts ho haguéssim intentat.
Maldeia de Teòcrit i d’Homer
i a Adam Smith es dedicava enter.
Era un profund economista:
tenia el propi punt de vista
sobre l’erari nacional,
com se sosté un Estat, com creix,
com prescindeix de l’or mateix
si té matèria natural.
Son pare això no ho entenia bé
i hipotecava més terrer.
De tot el que sabia a més l’Eugeni
no puc pas fer-ne l’enfilall.
Però on sí que era un veritable geni,
allò que se sabia amb més detall,
allò que des de jove li seria
dificultat, tortura i alegria,
que li distreia tota la jornada
la seva mandra atribolada,
era, doncs, l’art de la passió suau,
que Ovidi va cantar, pagant-ho car:
tan lluny d’Itàlia, de la llar,
enmig d’un erm indret moldau,
entre suplicis, va acabar-hi
un viure esplendorós i temerari.
..................
Que aviat que va saber fer el paperot,
estar gelós, guardar-se una il·lusió,
fingir-se ombrívol i capcot,
desenganyar per enganyar millor,
mostrar-se vanitós o obedient,
considerat o indiferent!
No deia res: que esmorteït!
Parlava: que fogós i ardit!
Tot escrivint, que desimbolt!
D’un sol amor, d’una única alenada,
s’abandonava a l’estimada.
Quins ulls posava, intrèpid o irresolt,
ràpid o tendre, i com, de tant en tant,
feia acudir una llàgrima brillant!
Com simulava no tenir experiència,
atemoria amb penes preparades,
torbava amb bromes la innocència,
feia lloances delicades;
vingut l’instant entendridor,
sabia derrotar amb seny i passió
les pors d’uns anys sense malícia,
rebia el gest reflex d’una carícia,
pregava alguna confessió discreta,
sentia ja el primer batec,
l’amor a prop, i quan, en sec,
pactava una reunió secreta...
amb ella a soles al davant,
feia una classe edificant!
Que aviat que va causar desfici
als cors de les coquetes oficials!
Si li venia, per caprici,
de carregar-se els seus rivals,
en deia fàstics ple de mala bava.
I quines trampes no els parava!
Però vosaltres, benaurats marits,
amb ell no estàveu mai renyits.
Tant s’avenia amb l’home picardiós
(deixeble de Faublas7 i del seu art)
com amb el suspicaç vellard
o amb el cornut majestuós
i satisfet, que tot ho troba bé,
tant el dinar com la muller.
..................
Com sempre, encara s’està al llit
que ja li porten notes i correu.
¿Què són? ¿L’inviten? Sí, a la nit
el criden de tres llocs, es veu.
Primer una festa, una altra més tardana…
¿A on anirà, el meu tarambana?
¿Per on comença? Li és igual:
a tot arreu arriba puntual.
Es muda i surt, si dura el titubeig,
cofat amb un bolivarià,
i ja tenim l’Oneguin a rondar
a l’aire lliure, pel passeig,
fins que adverteix l’atent Breguet8
que arribarà a sopar justet.
Ja és fosc. Dins el trineu s’aclofa,
tothom s’aparta al crit «Feu pas, us dic!».
El gebre li ha argentat l’estofa
del coll de llúdria de l’abric.
Cap al Talon s’embala: que l’esperin,
segur que allí ja hi ha en Kaverin.9
Hi ha entrat, el suro salta en línia dreta,
raja el xampany, el del cometa.10
Té enfront un roast-beef ensagnat,
tòfones (luxe de la jovenesa,
la flor de la cuisine francesa)
amb pinya de color daurat,
formatge tendre de Limburg
i foie en conserva d’Estrasburg.
La set vol copes per posar en remull
la carn que crema, el greix; però el Breguet
repica enmig del batibull:
avui estrenen un ballet.
Legislador implacable del teatre
que xiula tant com idolatra
belles actrius a l’escenari,
dels bastidors un ciutadà honorari,
Oneguin vola a l’esdeveniment
per a xiular-hi l’heroïna,
Fedra o Cleòpatra, aplaudir Moïna11
o un entrechat, dins d’un ambient
d’esperit crític (l’únic fi
de tot plegat, però, és fer-se sentir).
País de màgia! En temps passats,
Fonvizin va brillar sovint,
còmic audaç i amic de llibertats;
també l’adaptador Kniajnín.
Ózerov va partir-s’hi el tribut noble
que són els plors i aplaudiments del poble
amb la Semiónova, l’actriu.
Allà Katenin va tornar-hi viu
el geni majestàtic de Corneille,
el murri Xakhovskoi va fer l’estrena
dels seus sainets, punyents de mena,
i Didelot va coronar-s’hi rei.12
Allà, entre bastidors entretingut,
van córrer els dies de ma joventut.
¿Què se n’ha fet, deesses, de vosaltres?
¿On heu anat? Oïu ma trista veu:
¿sou les d’abans?, ¿sou unes altres
que, rellevant-les, no les reemplaceu?
¿Escoltaré aquells cors un altre cop?
¿Ingràvida, em volarà a prop
una Terpsícore13 del país rus?
¿No trobaré, amb l’ull trist, difús,
cap rostre conegut sobre l’escena
repetitiva i, dirigits
al públic els binocles avorrits,
espia fred de l’emoció aliena,
hauré de badallar, callat,
i recordar aquell temps passat?
És ple, el teatre. Brillen llotges,
butaques i platea, tot hi bull,
al galliner piquen de mans, ferotges,
i fa remor el teló mentre es recull.
Brillant, etèria, el gest acorda
als arquets màgics de la corda,
prop seu un grup de nimfes s’aglutina,
és ella, Istómina, la ballarina.14
Tocant a terra amb un peu sol,
fa amb l’altre un cercle, punt per punt.
De sobte un salt, de sobte vola amunt,
com Èol bufaria un borrissol,
es descabdella, s’embolica
i amb un peuet veloç en l’altre es pica.
Aplaudiments. Oneguin entra,
se’n va al seient topant amb tot de cames;
guerxeja i els binocles centra
sobre desconegudes dames.
Ja ha repassat les galeries,
ho té tot vist: vestits i fesomies
el deixen molt insatisfet.
A banda i banda, als homes els ha fet
salutacions, i, amb gran desinterès,
després, ha contemplat l’escena
i ha badallat i ha dit, girat d’esquena:
«Al pas del temps, tot hi és sotmès.
Abans veia els ballets sense fer figa,
però ara en Didelot també em fatiga.»
Encara amors, dimonis i serpents
salten i s’esvaloten allà dalt.
Encara guarden els abrics servents
que dormen al vestíbul principal.15
Piquen de peus; ningú no para
de protestar, mocar-se, fer gatzara.
Encara es veuen, dins i fora,
els fanalets brillant alhora.
Es cansen els cavalls del fred
i dels arnesos, i els cotxers fan lloc
per escalfar les mans al foc,
tot renegant del senyoret.
Però l’Eugeni ja se’n va,
a casa: el noi s’ha de mudar.
¿Me’n sortiré, de fer un retrat fidel
d’aquella cambra resguardada
on l’aprenent de modernet model
es muda i es desmuda altra vegada?
Amb tot allò que sol difondre’s
pels capritxosos des de Londres
(que, Bàltic a través, n’extreu
carregaments de fusta i sèu),
amb tot el que el gust àvid de París
(el van endevinar, el negoci)
s’empesca d’exquisit per l’oci,
el luxe i el plaer més mudadís,
amb tot això no deixa racó buit,
aquest filòsof als divuit.
Ambre a les pipes de Bizanci,
bronze a la taula, porcellana,
perfum (l’olfacte malcriant-s’hi)16
dins de cristall en filigrana,
llimes d’acer i pintes, tisoretes,
les unes tortes, d’altres dretes,
i tretze gèneres de raspallets,
aquells per ungles, per les dents aquests.
Rousseau va creure irreverent
(ho dic de pas) que el seriós Grimm17
es netegés les ungles de borrim
al seu davant, llunàtic eloqüent.
Tant defensar la llibertat,
i aquí va estar del tot desencertat.
Es pot ser un home molt com cal
i dur les ungles netes. ¿Qui es consum
lluitant amb l’època actual?
És el gran dèspota, el costum.
L’Eugeni meu, com un Txadàiev18 dos,
tement dels altres un rebuig gelós,
era un pedant en roba: es va permetre
de ser el que es deia un petimetre.
Passava, entre miralls i coses fines,
tres hores, pel cap baix, cuidant la imatge.
Semblava, quan sortia de l’estatge,
que, disfressada amb robes masculines,
Venus mateixa, esbojarrada,
volgués anar a una mascarada.
Us he ensenyat, atent, amb cura,
una toaleta estrafolària
i ara voldré, pel món de la cultura,
descriure aquí la seva indumentària.
Això potser ja fóra massa.
Ho hauria de descriure amb traça
però gilet, frac, pardessús...
cap d’aquests mots no hi és, en rus.
I ja ho veig prou (m’inculparé):
caldria que el meu pobre estil
deixés d’empastifar-se amb mil
paraules d’àmbit foraster
(el Diccionari de la llengua,19 jo
també l’he consultat, però).
Això no ens interessa gens;
ens acuitem al ball, més val,
que el meu Oneguin ja hi fa cap, corrents,
i a un cotxe de lloguer ha pujat d’un salt.
Els fars frontals dels carruatges,
per les façanes fosques d’habitatges
i pels dorments carrers en successió,
treuen, alegre, una claror
que fa en la neu tot d’arcs de Sant Martí.
A la mansió de festa, tot són tràfecs
i pengen fanalets als ràfecs.20
Pels finestrals, d’allà i d’aquí,
s’hi veuen córrer siluetes
de caps d’extravagants i de dametes.
El nostre heroi arriba al hall;
com una fletxa vora del porter,
pels esgraons de marbre ha emprès el vol,
d’un cop de mà s’ha clenxat bé
i ha entrat. El lloc és ple de gom a gom,
la ja cansada música prorromp,
tots dansen la masurca, al ball,
arreu hi ha gent, terrabastall,
dringuen els esperons dels militars,
volen els peus de les senyores,
entre les seves passes seductores
volen, fogosos, els esguards,
i el recelós xiu-xiu d’uns figurins
es nega en el rugit dels violins.
En temps d’anhels i aspiracions,
vaig ser dels balls un gran apassionat:
per lliurar cartes o declaracions
no hi ha un indret més adequat.
Vostès, marits de tant d’honor!
Voldria fer-los un favor,
al que els diré tinguin l’oïda oberta:
més els valdria d’estar alerta.
Vostès, mamàs, amb ull més vigilant,
tinguin les filles controlades,
estiguin als binocles aferrades!
Déu les empari, si no ho fan!
Jo puc escriure això amb raó:
fa temps que ja no sóc cap pecador.
Ai las, he malversat mitja existència
en tota mena d’alegria!
El ball, però, no fos per la decència,
encara avui m’agradaria.
A mi m’agrada el jovent boig
i la gentada, l’espurneig i el goig,
les dames, els vestits tan meditats,
i els seus peuets. Però amb dificultats
podreu trobar, a Rússia sencera,
que n’hi hagi, de bonics, ni tres parells.
Ah!, no he pogut oblidar aquells
peuets… Tristoi, sense delera,
encara hi penso tot el dia;
dormint, el cor se’m desficia.
¿Quan, doncs, i en quin racó de món
ho oblidaràs, cap de pardals?
Ah, peus, peuets! ¿On sou, ai, on?
¿Trepitgeu flors primaverals?
Criats entre plaers d’Orient,
la neu del nord, tan depriment,
no l’heu marcat d’unes petjades;
en grans catifes aflonjades,
gaudíeu luxes i textura.
¿De quan feu perdre’m la memòria
de set d’elogis i de glòria,
del lloc patern, de la clausura?21
La joventut alegre s’ha esborrat
tal com les vostres petges en un prat.
De Flora el rostre, de Diana el bust,
i tant que ho són, de bells, amics!
Però és millor Terpsícore, al meu gust,
que els seus peuets són més bonics.
En contemplar-los, l’ull preveu
alguna recompensa sense preu,
i llur bellesa afigurada mou
desitjos solts en enrenou.
M’agraden els peuets, Elvina amada,22
a taula, sota llargues estovalles,
al ball, sobre el parquet on t’emmiralles,
de primavera, a l’herba d’una prada,
d’hivern, tocant les reixes de la llar
o en penyes de granit, vora la mar.
Recordo el mar abans d’una tempesta:
com van engelosir-me les onades
que als seus peuets, corrua agresta,
corrien a ajaçar-se, enamorades!
Com vaig voler, llavors, amb la maror,
tocar-li els peus, fer-hi un petó!
No, cap passió semblant, cap dia
de joventut que en mi bullia,
va fer-me desitjar amb un tal fervor
besar la boca d’una Armida,
la galta com de roses, enrogida,
les sines plenes de llangor;
no, mai, amb una empenta així
cap sofriment no em va afligir.
Tinc el record d’uns altres dies:
en somnis íntims, per instants,
sostinc l’estrep de moltes alegries…
em ve el peuet entre les mans.
De nou la fantasia em bull a l’acte,
de nou la sang s’inflama amb aquell tacte,
sento que al cor pansit s’emmena,
l’amor de nou, de nou la pena!...
Prou, no diguem més meravelles
de les altives amb xerraire lira;
ni els sentiments ni els versos que ens inspira
el seu encant no se’ls mereixen, elles;
els dons d’aquestes magues són replets
d’engany: els mots, els ulls... i els seus peuets.
I el meu Oneguin, ¿què? Mig adormit,
directe al jaç, deixa la dansa,
quan els tambors23 ja han deixondit
la gran ciutat que no descansa.
Un tender es lleva, l’altre és al carrer,
va a la parada un carreter,
del barri d’Okhta24 una lletera
ve trepitjant la neu primera.
Creix el xivarri matinal.
S’obren persianes, la fumera arrenca
i puja en espiral blavenca,
i el pastisser alemany, tan puntual,
diversos cops, en gorra de cotó,
ja ha obert el vasisdàs (o porticó).
Però, esgotat del ball i del sarau,
tornant la matinada en mitjanit,
en una ombra beata, dorm en pau
el fill del luxe i del delit.
Dorm fins passat migdia; altra vegada
es llevarà amb la vida preparada,
monòtona i exuberant,
sempre el demà a l’ahir semblant.
Però l’Eugeni ¿està content,
tot i ser lliure i a la flor dels anys,
tot i tenir, en amor, tants guanys
i tants plaers diàriament?
En tants festins, ¿s’estava complagut,
despreocupat, bé de salut?
No. D’hora es va enfredar l’afecte,
el va avorrir l’estrèpit mundanal,
les belles van deixar de ser l’objecte
d’un maldecap habitual;
massa traïcions el van deixar esgotat,
i el van cansar els amics i l’amistat,
perquè no sempre fan el pes
ni els beef-steaks ni el foie gras estrasburguès
amb el xampany de les bodegues,
ni els acudits (no tothom sap
estar enginyós amb mal de cap).
I, si era poca-solta i cercabregues,
també va perdre el gust, en fi,
del plom, del sabre i del maldir.
És una xacra (tothom s’erra
a l’hora de trobar-li causa)
semblant al spleen d’allà Anglaterra:
la khandrà russa sense pausa
a poc a poc se’l va fer seu.
No es va engegar cap tret, gràcies a Déu
no va tenir aquesta sortida,
però es tornava fred envers la vida.
Com un Childe Harold,25 llangorós,
als grans salons compareixia.
Cap joc de cartes, cap xafarderia,
sospir o esguard afectuós…
res no me li era d’interès,
no el commovia res de res.
..................
Capritxosetes d’alta societat!
Sou les primeres de qui es despreocupa.
Als nostres temps, la veritat,
cansa una mica l’estil d’upa.
Malgrat que alguna (de vegades passa)
de Say i Bentham26 us farà una classe,
enutja, en general, la seva parla:
no paren, bledes, d’espifiar-la.
A més, que totes són tan virtuoses,
tan imposants, tan saberudes
i tan devotes, convençudes,
tan remirades i puntoses,
i als homes són de tan costós accés,
que ja ve spleen de veure-les, només.
Vosaltres, belles damisel·les
a qui, de nit molt avançada,
porten gosades carretel·les
per la ciutat pavimentada...
va abandonar-vos igualment.
Un renegat del gaudi turbulent,
l’Eugeni a casa es va tancar,
va prendre, badallant, la ploma en mà,
hauria escrit… però l’esforç constant
li feia fàstic i, després de tot,
la ploma no va escriure un mot
i ell no va anar a parar al gremi llampant
del qual no n’he de fer el judici,
ja que és el meu mateix ofici.
Un altre cop donat al lleure,
un buit terrible el va afligir
i amb un lloable fi es va asseure:
amb la saviesa d’altri omplir el magí.
Posa legions de llibres al prestatge,
llegeix, llegeix, sense avantatge:
això és estrany i fals, allò avorrit,
allà hi manca fondària, aquí sentit;
en tots hi troba una tortura:
els llibres vells són antiquats,
s’obstinen en l’antic les novetats.
Com fa amb les dones, deixa la lectura.
Sobre el prestatge i el polsós estol,
hi corre un tafetà en senyal de dol.
De convencions socials, de vans fatics
va desempallegar-se, i jo també,
i és quan tots dos ens vam fer amics.
Em van agradar d’ell l’estil de fer,
una tirada involuntària a
la fantasia estrafolària
i un intel·lecte fred, ben esmolat.
Jo ressentit, ell molt callat,
la vida ens feia estar de pega:
de les passions, n’havíem vist el joc
i, al cor, teníem consumit el foc.
La gent i la Fortuna cega
ja ens vigilaven amb paranys
quan érem al matí dels nostres anys.
A qui ha viscut pensant, secretament
no el pot sinó fastiguejar l’entorn.
A qui ha viscut sentint, li és un turment