Presentació

Àngels Vives Belmonte

El llibre que ens presenten l’Anna Miñarro i la Teresa Morandi és una recol·lecció de treballs propis i d’altres, dins un projecte clar de donar lloc a la nostra història. És un destil·lat, una selecció i reelaboració de pensament durant set anys d’intens treball, sobre l’impacte d’una catàstrofe social viscuda per tota la població contemporània: els fets de la guerra del 36, la dictadura posterior, la transició i les següents generacions fins a l’actualitat.

És una apertura que dóna llum a un gran escotoma, àrea cega social, política, dels professionals de la Salut i dels ciutadans en general sobre un patiment arrossegat des de fa setanta cinc anys. Que posa so a un gran silenci, balbuceig abans que paraula, després paraula des de la víctima, narrativa des del testimoni o paraula ja des de la descripció, el relat dels fets, l’anàlisi i la reflexió que cada autor dels treballs ha anat construint. És un exercici de coherència i responsabilitat amb el nostre moment. És un desplegament de treball, de disciplina i d’estudi. I és, en definitiva, un acte d’amor. Maria Barbal cita al poeta Joseph Brodsky: «Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria».

Vaig tenir oportunitat de conèixer-les, precisament a partir del tema que ens ocupa, quan, justament a propòsit de la preparació del Tercer Congrés de SM, a la seu de la Fundació, coincidíem en l’horari de reunió dos grups de treball. A inicis de l’any 2005, la Teresa, juntament amb el Dr. Valentín Barenblit, coordinava un grup de professionals que preparaven el tema de «La subjectivitat», en el qual també hi participava l’Anna. L’Ada Ruiz i jo coordinàvem un altre grup sobre el sistema Cos-Ment. Va ser en finalitzar una sessió que em van venir a veure la Teresa i l’Anna per comentar-me el seu interès en crear un grup de treball específic sobre l’anàlisi dels efectes de la guerra del 36 en la subjectivitat dels ciutadans.

Jo, en aquell moment, era presidenta de la Fundació Congrés Català de SM i era des d’aquesta perspectiva que se’m demanava un posicionament davant la seva proposta.

La qüestió fonamental que plantejaven en aquell moment era parar atenció al fet que l’impacte del traumatisme psíquic i social que no ha pogut ser elaborat, no és només una qüestió de passat. És, per sobre de tot, una qüestió de present i de futur. De la necessitat de donar paraula als darrers testimonis vius d’una època històrica que havia causat molt de patiment, i que havia quedat silenciat i impune. Que necessitàvem sentir-los, per guarir-nos de la nostra ignorància i rebre un llegat que necessitem reconèixer. Que no tenim tot el temps del món i que calia posar-nos a treballar per tal de donar paraula i escolta als que no la van tenir.

En vàrem parlar i, a partir d’aquesta primera aproximació, em va quedar clar que justament la Fundació era el lloc que havia de crear matriu per a la gestació d’aquest treball i de tot el que ha vingut després. Perquè després ha vingut un treball formidable, que ha suposat la involucració de més de 25 professionals i que ha comportat moltes hores de treball i estudi.

A partir d’aquest primer moment i, donat que un temps després vaig deixar la presidència de la Fundació, va ser en Josep Clusa, actual president, i en Victor Martí, el director de la Fundació, els qui van donar suport a les activitats que ha requerit el projecte.

En un primer moment, el treball sobre Memòria Històrica vinculada a la guerra del 36, la dictadura i la transició, va requerir un primer format. Va ser la celebració d’un homenatge a les Dones del 36 al COMB al Novembre de 2005. Va resultar una Jornada entranyable, carregada d’emoció, amb el testimoni de Josefina Piquet, que va parlar des de la perspectiva de ser una nena durant la guerra i l’exili posterior.

Trinidad Gallego, Miguel Núñez i Segimon Obradors varen ser uns dels altres protagonistes convidats. Entre els professionals, periodistes, escriptors, psicoanalistes, historiadors que hi vàrem participar resultava commovedora aquesta superposició del seu testimoniatge i del seu discurs tècnic.

Em va emocionar especialment el relat de Trinidad Gallego, morta recentment el 15 de Novembre de 2011, als 98 anys. La recordo com una dona increïble, que deia que ella es va fer comunista com la seva àvia. «Mi abuela era comunista sin saberlo». La seva àvia era portera i ella va néixer i es va criar en una porteria del «barrio de Salamanca». Va poder estudiar per ser llevadora. Necessito citar textualment un fragment de la seva comunicació:

En Madrid, el 18 de Julio, los trabajadores no tuvimos armas. A la mañana siguiente, temprano, yo oigo que hay explosiones en Madrid, y me levanto para ir. Y viene el esposo de aquella mamá de una compañera y pregunta: ¿Está Trini? Tiene que venir ya que mi mujer va de parto, y no podemos ir a buscar a la matrona porque hay tiros en la calle. Yo asistí al parto, en el camino arreciaban los tiros, corrimos a refugiarnos en un portal. A mi lado cayó un hombre. Yo pensé que había tropezado. Y me dicen: “Quita, que le acaban de matar”. Así fue como en la primera media hora de la guerra civil española vi el primer nacido y el primer muerto.

El primer nascut i el primer mort. Així explica Trinidad la irrupció de la guerra a la seva vida, als 23 anys.

Després d’aquesta Jornada d’homenatge, van continuar el treball d’apertura i difusió que va portar al disseny d’un estudi que es va publicar el 2009. L’estudi anomenat «Repressió, silenci, memòria i salut mental. Trauma i transmisió» va involucrar a més de la FCCSM, la Universitat Rovira i Virgili, la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya i la Regidoria de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, que van prestar subvenció econòmica i recolzament al projecte.

Aquest estudi en el qual van participar més de 25 professionals, ha requerit una dedicació intensa i una involucració emocional generosa per part de tots. Varen passar enquestes, realitzar entrevistes amb testimonis de 1ª, 2ª, 3ª i 4º generació, analitzar material, tant periodístic com escrit o en imatges, i van publicar les seves conclusions. Aquest projecte va incloure la preparació i celebració de Jornades de treball amb diferents experts sobre temes de traumatisme social o transmissió generacional, tals com J. Puget, S. Tisseron, P. Benghozzi i d’altres. A més, es van celebrar amb posterioritat Grups de «Paraula i Transmissió» de freqüència quinzenal o mensual, de nou mesos de duració, coordinats per psicoanalistes, amb testimonis de primera fins a quarta generació. I han donat moltes conferències sempre que els ha estat requerit.

He necessitat situar primer aquest gruix de treball per tractar de transmetre el valor, el pensament i el rigor que hi ha darrera d’aquests escrits. I, sobretot, la claredat d’intenció, la perspicàcia, la força i la perseverança que ha requerit aquest treball. Perquè em consta que no ha estat fàcil.

Més enllà de les capacitats comunicatives de cadascú, el tema de la Memòria Històrica és, de per si, difícil i incòmode. Ens estimula a un allunyament defensiu, que justifiquem tractant de situar-lo en el passat. Tendim a eliminar els missatgers d’aquests reclams històrics, adjudicant-los una pesadesa anacrònica (…«Ja hi tornen, els de les exhumacions, els de les fosses comunes, passem pàgina…»), o fent teoritzacions respecte a la memòria i també a la necessitat d’oblit.

Tant es així, i aquí aprofito per disculpar-me de nou amb les meves companyes, que aquest tema va quedar exclòs del «Quart Congrés» per un «malentès», que la meva experiència com a psicoanalista em porta a pensar no del tot innocent de part meva. Jo crec que el tema ens costa. Em costa. Porto dies tractant de preparar aquestes poques pàgines de presentació del llibre la qual cosa m’ha obligat a posar-me en contacte de nou amb temes dolorosos.

Però sé que cal aquest llibre. És necessari i és tremendament oportú. Setanta dos anys després de finalitzar la guerra del 36 em trobo davant la necessitat d’escriure sobre els efectes d’uns fets transcorreguts quan jo encara no havia nascut. La mort recent dels meus pares m’ha obligat a encarar una època: la república, la guerra, el franquisme, la transició. Una història de la qual sí que he viscut en primer pla els efectes del franquisme i la transició.

He necessitat també posar-me en contacte amb Primo Levi i la narració de la seva experiència a Auschwitz, així com amb Kenzaburo Oé mitjançant el seu «Quadern d’Hiroshima».

Tornant al nostre llibre, hi ha una qüestió que em sembla important comprendre: El fet de que hagin estat dues dones psicoanalistes les que ens plantegessin la necessitat de fer aquest treball. No podia ser d’altra manera. Els psicoanalistes fa temps que van sortir del divan i van pronunciar-se sobre els fets socials que creen destrucció de la vida i de la ment de les persones. El Juliol de 1932, Einstein va escriure una carta a Freud. Li diu que, a proposta de la Lliga de las Nacions i del seu Institut Internacional de Cooperació Intel·lectual a París, el convida a un intercanvi franc de idees. El problema —diu Einstein— és aquest: «Hi ha algun camí per evitar a la humanitat els estralls de la guerra?» La resposta de Freud és prou coneguda però ens deixa un regust amargant. Freud parla de la pulsió de mort com a parell antitètic i essencial de la pulsió de vida.

Dues dones. Pere Folch, en la Primera Jornada d’Homenatge a les Dones del 36, parla d’Antígona. Antígona, que reclama el dret d’enterrar dignament el seu germà. Ho relaciona amb les dones del 36. També sabem de las «Madres de la Plaza de Mayo». Potser a les dones se’ns permet més que als homes tractar amb els temes més pesants, pesarosos, ignominiosos, de la nostra història.

El desenvolupament dels temes al llarg del llibre ens porta a l´anàlisi de les repercussions dels fets traumàtics sobre la població de Catalunya, i del dany infligit pels rebels feixistes sobre la població. Tant l’estudi com la recopilació dels textos del llibre mantenen aquest format. Tot i que va haver barbàrie en els dos bàndols, es pren partit per aquesta fórmula per tal de no incórrer en una trampa freqüent, que seria tants a tants. Es defensa clarament la idea que no es tracta d’una guerra civil. Es tracta d’un cop d’estat a una República legítimament constituïda, i de que hi ha un patiment que recau fonamentalment en el bàndol republicà.

La mort de població civil durant els bombardejos, els afusellaments, les tortures, els empresonaments, els camps de concentració, la degradació humana, l’exili forçós, formen part de l’arsenal destructiu d’allò que és humà. La utilització sistemàtica de la por com a arma de control durant la guerra i en la dictadura és un element fonamental. La prohibició de la llengua pròpia, la por, el desemparament, la vergonya, la culpa, la humiliació i el silenci són l’espectre emocional on es troben atrapades les persones.

Ens parla de la universalitat d’una experiència de la qual cap ciutadà de Catalunya se’n veu lliure, ni ara ni llavors; de l’impacte d’aquesta situació. Paul Preston quantifica en 180.000 els morts a la rereguarda. Acabada la guerra no va haver-hi pau sinó victòria d’uns sobre els altres.

El silenci és, tal vegada, l’element central de tots els escrits. Es pregunten pel silenci. «Només el silenci pot narrar el que és inenarrable» (C. Lewintal).

L’experiència traumàtica ha quedat silenciada en un registre sensorial, sense poder accedir a una representació. Aquest registre sensorial queda encriptat i es transmet a la següent generació sense poder ser representat ni reconegut, però creant distorsions comunicatives intenses, i un halo de no pensament. No pot haver representació verbal. Només és pre-sentit. Parlen del que és «dicible» i «pensable».

Com assenyala Victor Korman en el pròleg de l´Estudi «És necessari pensar per poder comprendre els fenòmens implicats en la repressió, en l’oblit, en el no registre representacional…» En la temporalitat inconscient el passat s’expressa en símptomes, somnis i lapsus i com a repetició del fet traumàtic. El passat esdevé present. És justament aquest assumpte del processament del temps el que permet pensar aquests fenòmens i ens ha de portar de la mà pel tema de la transmissibilitat d’aquesta experiència.

Els temes fonamentals que han anat esgranant, la «indicibilitat» de l’experiència, la petjada sensorial, no representada i, per tant, no comunicable a través de la paraula, però sí injectada, encriptada en les següents generacions, fent un metabolisme transgeneracional anòmal fins que, aplicant treball i escolta dirigida, es pugui transformar en comunicació i comprensió. És aquesta idea el motor de la creació de «Grups de Paraula» per convertir-se en petits nuclis digestius del desastre. Així com tot el treball inclòs en les comunicacions d’aquest llibre.

Les autores fan un treball important, ajudades també per alguns autors que han contribuït a comprendre millor el tema de la transmissió transgeneracional i de les transformacions, que poden fer suportables les experiències viscudes.

Què puc fer amb el que m’han fet? Els traumes han de ser reconeguts, parlats, recordats o transformats. I per això l’agent terapèutic fonamental serà la narració de l’experiència.

Per això la importància del testimoni: «Donar constància del que va passar per tal que quedi inscrit en la memòria i en la història col·lectiva». (A. Miñarro i T. Morandi). I per això la importància de que els professionals de Salut Mental tinguem presents aquests fets i les seves repercussions actuals.

Tal vegada un poema de Dylan Thomas, traduït per Marià Manent, és el que més m’ajuda a comprendre alguna cosa de la transmissió transgeneracional. Diu així:

Abans que jo truqués

Abans que jo truqués per deixar entrar la carn, colpejava amb mans líquides el ventre, jo que era sense forma, talment l’aigua que el Jordà afaiçonava vora la meva llar, era germà de la filla de Mnetha i germana del verm que fa de pare. Jo, que a la primavera i l’estiu era sord que no sabia el nom del Sol ni de la Lluna, amb so apagat sentia en l’armadura de la meva carn, encara tota fosa, les estrelles de plom, el martell de la pluja que, dalt la seva cúpula, manejava el meu pare. Jo sabia el missatge de l’hivern: pedregada brunzent i neu lleugera, i el vent era el promès de la meva germana; el vent saltava en mi i el rou, nat de l’infern; temps de Pasqua Florida em lliscava a les venes; coneixia, no-nat, la nit i el dia. I abans de néixer encara, sabia el sofriment, en el poltre dels somnis els meus ossos de lliri es retorçaven, fent-se xifra vivent, i la carn s’encongia per travessar rengleres de forques sobre el fetge i de bardisses al cervell cargolat. I prou la set sabia la meva gola, abans que fossin pell i vena entorn del pou on formen les paraules i l’aigua una mixtura constant, fins que la sang es fa dolenta; el meu cor ja sabia l’amor, la fam el ventre, l’olor del verm al meu seient flairava. I va llançar-me el Temps, criatura mortal, per anar a la deriva o enfonsar-me a les mans que coneixien la salada aventura de marees que mai no tocaran la costa. jo que era ric, vaig ser més ric encara xuclant els ceps dels dies. Jo, nat de carn I d’esperit, no era un esperit ni un home, sinó un esperit mortal. La mort em va colpir amb la seva ploma. I mortal era fins a aquell darrer, llarg alè que duria al meu pare el missatge del crist moribund. Vosaltres, reverents davant l’altar i la creu, tingueu-me en el record, compadiu qui va prendre els meus ossos i carn per armadura i senyà el ventre de la meva mare.

Dylan Thomas ens arrossega a la nostra prehistòria prenyada de pressentiments i completament porosa als afectes.

El silenci no és només pensat com una imposició externa, sinó com una impossibilitat de comunicar.

Un altra focus d’interès és la diferent afectació als homes i, per tant, el dany infligit a la seva paternitat, i a les dones i la seva maternitat. També s’explora el dany als nens i als adolescents.

Tracten de fer lloc a totes les pèrdues. Els dols inenarrables, inelaborables, enquistats i actius, creant patologia que, a més, queda lluny de ser relacionada amb l’impacte traumàtic de la guerra i de molts anys de dictadura i de coerció. La impunitat del crim i del dany, quin camí segueixen en el desenvolupament humà?

Pierre Benghozi ens parla de l’atac a allò humà com un acte de violència extrema. El no ser reconegut com a humà.

Cal, doncs, publicar i donar llum a tot aquest treball. Ricard Vinyes ens situa en l’àmbit privat i el públic per la gestió dels conflictes de memòria.

I ara, més que mai, aquest és un treball i una responsabilitat de present i de futur. Sobre nosaltres plana una tempesta social. Estem dins d’una catàstrofe social que, de moment, està destruint, de manera aparentment incruenta, llocs de treball, futur pels joves, drets adquirits durant molts anys de lluites socials i que amenacen la pervivència del dret a la sanitat i a les pensions. S’estan desmantellant les estructures sanitàries i socials, el sistema de pensions, i s’està obligant als joves a l’exili professional. Em recorda l’experiència d’estupefacció i la dificultat d’adonar-se de la magnitud de la situació que succeeix en totes les catàstrofes.

Tots estem afectats per aquesta guerra on les bombes esdevenen estranys artefactes anomenats primes de risc, inversió, deute, interessos, retallades, rescats, que ens han col·locat en una situació d’indefensió impensable fa una dècada.

Primo Levi, citat per Cinta Arasa a l’inici del seu treball sobre testimonis escrits de la guerra del 36, ens diu: «Ha succeït i, per tant, pot tornar a succeir: aquesta és l’ essència del que hem de dir». Primo Levi ens commina a parar atenció als fets i ens alerta que allò que ha passat una vegada pot tornar a passar. Ens cal despertar del sopor de que a nosaltres no ens pot passar.

Vull agrair a les dues compiladores i ànimes de tot aquest treball que m´hagin mantingut generosament a prop i permetre’m aquesta petita contribució. Per finalitzar, repetiré les paraules que vaig pronunciar en l’acte de cloenda de l’homenatge a les Dones del 36:

Hem de somniar de nou per tal d’alliberar quàntums de dolor. Hem de treballar en la recerca d’una justícia històrica dels fets i de les persones; que les morts, totes i cadascuna d’elles, recuperin la seva dignitat. També els exiliats. En cada família, en cada generació, en cada persona, en cada fet. Aquest acte d’avui és un acte de passat, però vol ser un acte de futur, vol ser un acte fundant de futur. Vol ser un acte per crear transformacions que ens permetin viure dignament. Cal que ens apliquem per tal que tots els elements de la natura ens ajudin en aquest treball. Sobre la infàmia es calarà foc. El foc roent per guarir les ferides, la flama per purificar, el caliu, la darrera brasa, per guardar memòria i transformar-la en record trist, però que es fa suportable. El foc de la passió per mantenir lleialtat als fets i a les idees. Recuperar també l’espurna i la guspira per l’humor. Sobre la immundícia caldrà l’aigua per netejar velles ferides, per fluir, perquè és un mandat de la vida. Sobre el dolor caldrà la terra, per acollir i enterrar bé els morts. Sobre el pesar, la pesantor; caldrà aplicar l’aire per tal d’alleugerir i vibrar de nou. Caldrà cercar, doncs, en el dret, en l’art, en la poesia, en la música, camins de futur quan totes i cadascuna de les paraules siguin dites.