Pròleg

Pèrdues

Saben vostès què significa criosfera? Es tracta d’una cosa que estem perdent ràpidament. No hauríem de conèixer els noms de les coses i els éssers que se’ns van, abans de perdre’ls definitivament? Ah, diu algú, aquest ja està fotent l’il·lús una altra vegada, el món real no funciona així.

A la novel·la que esteu a punt de llegir, les glaceres moren i se sap que els historiadors s’extingiran abans que l’última au marina. Memoritzin la paraula criosfera.

Amenaces

El canvi climàtic no amenaça el planeta com a tal: la Terra ha conegut violentes transformacions climàtiques en el curs de la seva llarga existència. Els nivells més bàsics de la biosfera ho aguanten tot —pensem en el món bacterià—. Però l’escalfament sí que amenaça bona part de les espècies que habiten el nostre món, les que ens importen més —aquests animals i plantes que anomenem «superiors»—, i suposa una amenaça molt seriosa pel futur d’això que anomenem civilització humana.

La diferència entre la mitjana de temperatures en l’últim mil·lenni i l’edat del gel, que va finalitzar fa uns 12.000 anys, és només de 3 ºC. Si l’escalfament global que estem coneixent superés els 2 ºC respecte de l’era preindustrial —i probablement ja sigui massa tard per evitar-ho—, les conseqüències serien catastròfiques.

Causes i efectes

L’escalfament climàtic és, d’una banda, el problema ambiental més greu i urgent a què s’enfronta la humanitat en el segle XXI. El seu potencial de desestabilització és terrible: en el límit el major perill no consisteix en la degradació dels ecosistemes (en el llarg termini dels temps geològics la naturalesa es recupera fins i tot després de grans catàstrofes, arribant a noves situacions d’equilibri) sinó més aviat en la desintegració de societats senceres (a causa de la fam i les mancances sanitàries, les migracions massives i els conflictes recurrents pels recursos escassos).

Però, d’altra banda, l’escalfament climàtic és efecte i no causa: símptoma de mals i trastorns que tenen arrels més profundes. L’excessiva acumulació de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera resulta dels impactes humans sobre el territori com els «canvis d’usos del sòl», incloent l’agricultura i ramaderia industrials, i la crema de combustibles fòssils. És ni més ni menys la base energètica de la societat industrial, i les seves formes d’ocupació del territori, el que està en qüestió.

Quan s’aprofundeix en l’anàlisi es veu que aquest model de producció i consum ens ha portat a un carreró sense sortida, i que els canvis necessaris per evitar un col·lapse no són superficials, ni de naturalesa primordialment tècnica, sinó molt profunds i amb una ineludible dimensió eticopolítica. Quan la societat industrial xoca contra els límits biosfèrics, i l’escalfament climàtic és l’expressió més visible d’aquest xoc, el que necessitem és avançar en una cultura de la sobrietat i l’autocontenció, capaç de «viure bé amb menys» [1].

Una mica de serietat

No són serioses les posicions «negacionistes» del canvi climàtic antropogènic —important adjectiu que significa: causat per l’ésser humà—. No hi ha científics solvents que les recolzin: es tracta d’espesses cortines de fum l’origen de les quals pot rastrejar-se fins a interessos econòmics molt concrets, en general les transnacionals del petroli i els automòbils. Però, pels peculiars mecanismes de la societat mediàtica, aquestes posicions «ecoescèptiques» que no troben el menor lloc en les revistes científiques serioses —amb els seus rigorosos mecanismes de control de qualitat— es van esponjant en els setmanaris per al gran públic i els llibres de divulgació, i arriben a la seva apoteosi en els talk-shows televisius: aquí apareixen no poques vegades una persona a favor i una altra en contra, com si els arguments que hi ha darrere fossin equivalents.

Fins al 1995 encara es discutia sobre els ritmes del procés i sobre si la fase d’escalfament més ràpid ja s’havia iniciat o no. Un moment decisiu va arribar a la fi d’aquest any: els científics de l’IPCC (Comissió Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic, que representa —és important subratllar-ho— el consens científic mundial sobre aquest fenomen) van donar finalment per cert el començament de l’escalfament induït per l’activitat humana en el seu segon informe d’avaluació [2]. El tercer i el quart —aquest últim fet públic el 2007— no han fet sinó enfortir l’evidència disponible.

He d’insistir que és així de greu: un increment de 5 o 6 ºC sobre la temperatura mitjana de la Terra (pel que fa als començaments de la industrialització), increment cap al qual anem encaminats si no «descarbonitzem» les nostres economies ràpidament i a gran escala, ens portaria a una biosfera inhòspita, probablement similar al que els paleontòlegs designen amb la gràfica expressió d’«infern de l’eocè». En un món així, centenars de milions d’éssers humans moririen abans de finals del segle XXI, i cal suposar que la vida dels supervivents no tindria res d’envejable.

Es tracta d’una amenaça existencial. Portem un retard de decennis en l’acció eficaç per contrarestar la crisi socioecològica planetària (de vegades designada amb l’eufemisme de «canvi global»). No podem permetre continuar perdent el temps.

És propi de la nostra naturalesa ser egoistes, necis i autodestructius?

«Suposo que està en la nostra naturalesa ser egoistes, necis i autodestructius», escriu en una carta a un important diari del Regne d’Espanya una lectora de Sabadell, angoixada —«escric aquesta carta plena d’indignació, tristesa, impotència…» [3]— davant les notícies que li anaven arribant durant l’estiu de 2012 sobre el desglaç a Groenlàndia, l’Àrtic i les altres grans masses de gel que componen la criosfera del planeta. Però no, Silvia: no està en la nostra naturalesa biològica ser egoistes, necis i autodestructius. En certs contextos —ho sabem per la història, l’etnologia, l’antropologia cultural, la sociologia, la psicologia i les neurociències— ens les arreglem per ser generosos, previsors i col·lectivament intel·ligents [4].

El que sí és cert, sense cap dubte, és que el sistema socioeconòmic actual —capitalisme basat en combustibles fòssils de dos segles ençà, rematat amb una plutocracia financera global en els últims tres decennis aproximadament—, aquest sistema no constitueix un d’aquests contextos propicis. El sentit comú necessari per construir societats ecològicament sostenibles [5] xoca contra la dominació del capital especulatiu, contra la «sínia de la producció» que tritura els recursos naturals, contra la cultura del curtíssim termini i la immediatesa, contra la «plètora miserable» que analitzava Paco Fernández Buey, contra la pastanaga consumista que guia l’ase popular col·lectiu que creix en societats infantilitzades, preses de l’espectacle mediàtic i els gadgets d’alta tecnologia, mentre els fonaments bàsics de la nostra existència es quarteren i s’enfonsen…

Canvi climàtic i no linealitat

Doncs això és, en efecte, el que està passant. «Groenlàndia es fon», hem llegit en titulars de premsa aquest estiu de 2012, que ha resultat ser una altra vegada extraordinàriament càlid. Kalaallit Ninaat —així anomenen Groenlàndia els nadius inuit— està perdent 250 quilòmetres cúbics de gel cada any: el doble que fa tot just una dècada. I per què hauria de preocupar el desglaç?

A risc de fer-me pesat, ho repetiré: en un lapse de temps que no es mesura en segles sinó en decennis, un canvi climàtic ràpid i descontrolat pot acabar amb les condicions per a una vida humana decent al planeta Terra, i potser fins i tot amb l’espècie humana en el seu conjunt. En efecte, els impactes actuals sobre la biosfera —i l’ús insostenible d’energia proporciona una bona aproximació a l’impacte ambiental global— ens situen a l’avantsala d’un planeta no habitable per moltes espècies vives, potser entre elles l’espècie humana.

Un fenomen de crucial importància aquí és la no linealitat de molts fenòmens naturals i socials —i en particular, la no linealitat del sistema climàtic—. No linealitat vol dir que hi pot haver canvis bruscs des d’un estat a un altre molt diferent, quan es sobrepassen certs llindars. No es tractaria, per entendre’ns, de quelcom anàleg a una rodeta que regula el volum de so d’un aparell, sinó de l’equivalent a un interruptor amb dues posicions: ON / OFF.

Per fer-nos una idea: segons investigacions recents, un dels cinc episodis de megaextinció que ha conegut en el passat nostre planeta —la quarta gran extinció, a la frontissa entre els períodes Permià i Triàsic, fa uns 250 milions d’anys— va resultar d’un d’aquests canvis d’interruptor climàtic. Es creu ara que l’intens vulcanisme associat amb la fragmentació del primitiu «supercontinent» Pangea va injectar a l’atmosfera quantitats considerables de diòxid de carboni, provocant un escalfament inicial moderat —anàleg al que estan produint ja ara les emissions antropogèniques de gasos d’efecte hivernacle— però aquest escalfament va activar un altre mecanisme, l’alliberament d’enormes quantitats de metà emmagatzemat en els fons marins, en forma de clatrats de metà. Tal alliberament de metà dels fons oceànics —el metà és un potentíssim gas d’efecte hivernacle— seria el que va augmentar la temperatura mitjana del planeta en altres 5 ºC, la qual cosa va produir un veritable tomb climàtic, el pitjor episodi de megaextinció que ha conegut el nostre planeta: va desaparèixer el 96% de les espècies marines i el 70% de les espècies de vertebrats terrestres. Després de la catàstrofe només va sobreviure aproximadament un 10% de les espècies presents a la fi del Permià. Amb tan poca biodiversitat resultant, la vida va trigar molt temps a recuperar-se. L’anomenada «hipòtesi del fusell de clatrats» (clathrate gun hypothesis) ha estat reforçada per noves i recents evidències [6].

Episodis singulars

Més enllà de l’escalfament gradual, que en els models climàtics habituals és el resultat de perllongar cap al futur tendències més o menys lineals, hi ha el risc que ocorrin els anomenats episodis singulars: canvis abruptes i no lineals provocats per un escalfament addicional del planeta, un cop es sobrepassin certs llindars crítics. Vegem-ne alguns exemples:

• Fusió dels gels de Groenlàndia, el que provocaria una pujada del nivell del mar d’uns set metres.
• Col·lapse de la circulació termohalina de l’Atlàntic Nord («Corrent del Golf»), el que podria causar un refredament del nord i l’oest d’Europa.
• Emissió de grans quantitats de metà generades pels hidrats de gas natural avui fixats en els oceans, llacs profunds i sediments polars —en les zones boreals, sota el permafrost gelat—, el que podria retroalimentar l’escalfament del planeta —el metà és un gas d’«efecte hivernacle» vint-i-cinc vegades més potent que el diòxid de carboni.
• Col·lapse dels ecosistemes marins. Per sobre d’un cert nivell d’escalfament oceànic es produiria una extinció massiva d’algues, amb la seva capacitat de reduir el nivell de diòxid de carboni i crear núvols blancs que reflecteixen la llum del sol, que probablement originaria una brusca pujada de les temperatures mitjana en més de cinc graus centígrads.

Bucles de retroalimentació

L’inquietant d’aquestes perspectives és que els científics han identificat nombrosos bucles de retroalimentació positiva (feedback loops) susceptibles d’accelerar l’escalfament. La idea d’aquests bucles ve de la cibernètica, i té gran importància: «Estem acostumats per l’experiència de la vida a acceptar que hi ha una relació entre causa i efecte. Una mica menys familiar és la idea que un efecte pot, directament o indirectament, exercir influència sobre la seva causa. Quan això succeeix, es diu retroalimentació (feedback). Aquest vincle és sovint tan tènue que passa desapercebut. La causa-efecte-causa, però, és un bucle sense fi que es dóna, virtualment, en cada aspecte de les nostres vides, des de l’homeòstasi o autoregulació, que controla —entre altres paràmetres— la temperatura del nostre cos, fins al funcionament de l’economia de mercat.» [7]

Si són bucles positius, tendeixen a fer créixer un sistema i desestabilitzar-lo —en aquesta mesura, i si se’m permet la broma, els bucles positius resulten negatius—. Si es tracta de bucles negatius, tendeixen a mantenir la integritat d’un sistema i estabilitzar-lo. Els primers són «revolucionaris» i els segons «conservadors». «La retroalimentació positiva sense límit, de forma anàloga al càncer, conté sempre les llavors del desastre en algun moment del futur. (Per exemple: una bomba atòmica, una població de rosegadors sense depredadors…) Però en tots els sistemes, tard o d’hora, s’enfronta amb el que s’anomena retroalimentació negativa. Un exemple és la reacció del cos a la deshidratació. Al cor de tots els sistemes estables existeixen en funcionament un o més bucles de retroalimentació negativa.» [8]

Superat cert llindar, l’escalfament gradual podria disparar diversos bucles de retroalimentació positiva, el que conduiria a un canvi ràpid, incontrolable i potencialment catastròfic. Ja hem esmentat dos d’aquests bucles: l’alliberament d’hidrats de gas i el col·lapse de les poblacions d’algues marines. Altres són:

• Canvis en l’albedo de la superfície terrestre —la tendència a reflectir llum, més que a absorbir—. Quan es fonen gels i neus, que reflecteixen la llum, augmenta l’albedo de la Terra, que absorbeix més calor.
• Boscos tropicals. L’augment de temperatura tendeix a desestabilitzar les selves tropicals i a reduir l’àrea coberta per les mateixes. Quan moren els ecosistemes de boscos o algues, la seva descomposició allibera diòxid de carboni i metà a l’aire, el que retroalimenta l’escalfament.
• Respiració dels sòls. L’escalfament pot conduir a un augment exponencial de l’activitat microbiana, de manera que el diòxid de carboni expel·lit per terra sobrepassaria la capacitat d’emmagatzematge de la vegetació addicional.

Així doncs, hi ha —tant a la biosfera com en els ecosistemes singulars, així com en el sistema climàtic en el seu conjunt— llindars crítics més enllà dels quals el canvi lent i «digerible» esdevé ràpides transformacions profundes. Pel que fa al clima, molts científics pensen que podem haver sobrepassat alguns d’aquests llindars crítics, o estar a punt de fer-ho. Així, per exemple, l’expert en glaceres Lonnie G. Thompson (de la Ohio State University) creu que les dades disponibles sobre el retrocés de les glaceres —especialment en les muntanyes més pròximes al tròpic: els Andes i l’Himàlaia— indiquen que «el sistema del clima ha excedit un llindar crític» i suggereix que potser els éssers humans no disposarem del luxe d’adaptar-nos a canvis lents. [9]

Una oportunitat potser irrepetible

Ens comportarem pel que fa als hidrocarburs fòssils —i altres recursos minerals i biòtics— com la colònia de bacteris sobre la placa de Petri? Esgotar tots els recursos mentre un pot seguir creixent exponencialment, i després morir, aquesta serà la trajectòria de la «civilització»? La nostra intel·ligència col·lectiva no superarà la de la colònia bacteriana?

L’acció per mitigar el canvi climàtic és una oportunitat, tal vegada irrepetible, per «fer les paus amb la natura», per canviar el nostre insostenible model de producció i consum, impossible de mantenir perquè l’ús actual de recursos naturals i energètics supera àmpliament la capacitat de càrrega del planeta.

El llangardaix interior

Però podem actuar d’aquesta manera? O potser es tracta de propostes d’acció col·lectiva que superen el que es pot esperar de l’ésser humà? Michael Lewis, en el seu assaig Boomerang, cita el neurocientífic britànic —resident als EUA— Peter Whybrow, un expert mundial en depressió i malaltia maniacodepressiva, ficat a patòleg social en algun llibre d’assaig com American Mania: When More Is Not Enough (WW Norton, 2006). Gràcies a la superabundància, diu, als EUA —però no només allà, és clar— «els éssers humans es passegen per aquí amb uns cervells tremendament limitats. Tenim el nucli d’un llangardaix. (…) Al llarg de centenars de milers d’anys el cervell humà ha evolucionat en un entorn caracteritzat per l’escassetat. No va ser dissenyat, almenys originalment, per a un entorn d’extrema abundància. (…) Hem perdut la capacitat d’autoregulació en tots els nivells de la societat.» [10]

De veritat hem d’acceptar que l’Homo sapiens no pugui anar més enllà de les pautes de conducta impreses en el seu cervell reptilià? Veig menjar, ataco i empasso, veig un smartphone, agredeixo i compro. No podrem fer funcionar a estones el neocòrtex? Buda i Zenó de Cítion, Aristòtil i Confuci es riurien de nosaltres. De tan poca enkráteia són capaços aquests degenerats anthropos de començaments del segle XXI?

Neurocientífics i filòsofs morals han cridat l’atenció sobre com el «cervell humà antic» —el podem anomenar «cervell reptilià» per abreujar: es tracta de sistemes neurològics situats sobretot a l’hipotàlam [11] — és el resultat evolutiu d’una lluita per la supervivència personal que privilegia els mecanismes egoistes de les «quatre efes»: feeding, fighting, fleeing and fucking, a saber: alimentar-se, lluitar, fugir i follar. Com resumeix la gran historiadora de les religions Karen Armstrong, «no hi ha dubte que en els racons més profunds de la seva ment els homes i les dones són despietadament egoistes. (…) Aquests instints es van plasmar en sistemes d’actuació ràpida, alertant els rèptils a competir despietadament per l’aliment, protegir-se de qualsevol amenaça, dominar el seu territori, buscar llocs de refugi i perpetuar els seus gens. Els nostres avantpassats reptilians, per tant, únicament estaven interessats en l’estatus, el poder, el control, el territori, el sexe, l’interès personal i la supervivència» [12].

Les emocions que generen aquests sistemes neuronals d’antic origen radicats en l’hipotàlem són fortes, automàtiques i egoistes: ens condueixen a acumular béns, respondre violentament a les amenaces, aparellar-nos i tractar que la prole tiri endavant… Però per sobre d’aquest «cervell antic» s’ha superposat evolutivament el neocòrtex humà, seu de les capacitats de raonament i d’una altra classe d’emocions menys vinculades a la supervivència personal.

No és que el cervell humà sigui defectuós (o la naturalesa humana corrupta), no és això… És que deixem passar les ocasions de fomentar el millor de nosaltres mateixos. Treballar, per exemple, amb les tècniques que ja havien desenvolupat els savis antics, budistes i estoics sense anar més lluny, perquè el neocòrtex pugui controlar —almenys de tant en tant!— els arravataments del llangardaix interior…

El que ens fa humans

De forma poc realista, David Orr escriu que «gairebé tothom accepta actualment que el projecte modern de creixement econòmic i domini de la natura ha fracassat estrepitosament» [13], ja que els excessos del sistema industrial amenacen els sistemes vius del planeta. Tant de bo aquesta mirada lúcida estigués en efecte generalitzada! Però, pel contrari, es diria que les majories socials romanen encara hipnotitzades per un miratge de progrés que es vincula amb un creixement econòmic sense límits.

Som dolents en autocontenció —els grecs anomenaven aquesta virtut enkráteia—. Però és l’autocontenció el que ens fa humans, el que pot fer-nos humans —en el sentit normatiu del terme—. A escala individual i microsocial, això hauria de ser gairebé evident. Poder aprofitar-se d’un avantatge, al preu de fer mal a un altre, i no fer-ho: això és el que ens humanitza.

L’escriptor colombià Santiago Gamboa, que va ser representant del seu país davant la UNESCO, recorda haver escoltat el delegat de Palestina dir: «És més fàcil fer la guerra que la pau, perquè en fer la guerra un exerceix la violència contra l’enemic, mentre que en construir la pau un l’ha d’exercir contra si mateix» [14]. Domini de si en comptes de violència contra l’altre: això ens humanitza.

«Expansió il·limitada del (pseudo)domini (pseudo)racional»

Al centre de la cultura occidental determinada per les dinàmiques del capitalisme, el creixement industrial i la tecnociència, trobem la qüestió de la dominació. Val la pena rememorar de nou la fórmula amb què Cornelius Castoriadis captava l’«essència» de la societat industrial —o, en els termes del filòsof grecofrancès, l’imaginari social col·lectiu d’aquesta, el nucli de significacions imaginàries que mantenen la cohesió social i orienten l’activitat—. Per Castoriadis, «l’objectiu central de la vida social [en aquesta societat] és l’expansió il·limitada del (pseudo)domini (pseudo)racional» [15].

Convé fixar-se en tres elements de la frase: en primer lloc, una hybris que, en no reconèixer límits de cap mena, es condemna a xocar contra les estructures i consistències dels éssers vius finits en un planeta limitat; en segon lloc, un impuls de dominació tanàtic, nascut segurament d’esquerdes de la psique humana, on s’ha aventurat sobretot la psicoanàlisi; en tercer lloc, una classe de racionalitat extraviada sobre la qual m’he estès en altres llocs [16]. L’adjectiu pseudo qualifica, per partida doble, la contraproductivitat d’un impuls el caràcter destructiu del qual acaba girant-se contra si mateix.

Una cultura de l’autocontenció

La idea d’una cultura de l’autocontenció apunta a contrariar la fórmula de Castoriadis. Part de la intuïció que els éssers humans, confrontats a la seva finitud, vulnerabilitat i dependència, poden certament cedir a allò tanàtic —la pulsió de mort— i emprendre la lluita per la dominació (sobre els altres, sobre la naturalesa externa, sobre si mateixos i la seva pròpia naturalesa interna), però poden també emprendre un camí antagònic que s’orienta a tenir cura d’allò fràgil, a l’ajuda mútua, a l’assumpció de responsabilitats, a ajudar-nos els uns als altres a confrontar la mort.

Alguns marxismes heterodoxos van formular primerenques crítiques del productivisme, la noció burgesa de progrés i l’aspiració de dominar la naturalesa. Val la pena rememorar al Walter Benjamin de Direcció única, un llibre d’apunts, fragments i agudeses publicat el 1928: «Dominar la natura, ensenyen els imperialistes, és el sentit de tota tècnica. Però qui confiaria en un mestre que, recorrent al cop al palmell, veiés el sentit de l’educació en el domini dels nens pels adults? No és l’educació, sobretot, l’organització indispensable de la relació entre les generacions i, per tant, si es vol parlar de domini, el domini de la relació entre les generacions i no dels nens? El mateix passa amb la tècnica: no és el domini de la natura, sinó domini de la relació entre natura i humanitat.» [17]

Autoconstrucció

Dominar no la naturalesa sinó la relació entre natura i humanitat: aquesta idea segueix sent immensament fecunda al segle XXI [18]. Totes les relacions humanes comporten exercicis de poder, assenyalava un filòsof com Michel Foucault (en el deixant de Nietzsche) [19]. Però si, en un exercici de reflexivitat guiat pels valors de la compassió, tracto de dominar no l’altre sinó la meva relació amb l’altre, s’obren impensades possibilitats de transformació. De veritable humanització d’aquests immadurs homínids que encara seguim sent.

Es tracta de construir l’humà (ja que no ens ve donat!) en lloc de donar curs a les cegues pulsions de la psique i els devastadors mecanismes del mercat. Construir l’humà: les emocions humanes, les pràctiques humanes, les virtuts humanes, les institucions humanes. La nostra tasca és construir —encara que creiem, com els budistes per exemple, que el quid d’aquesta tasca és desconstruir l’ego—. [20]

En el futur es preguntaran: com van deixar que passés?

Si llancem cap enrere una mirada històrica, i contemplem els estralls que han patit diverses societats —pensem en l’ascens del nazisme o la nostra guerra civil, per exemple—, a toro passat ens preguntem: com va ser possible? Si es veien venir aquests mals, per què no es va actuar eficaçment per contrarestar? Però ara mateix s’estan gestant les catàstrofes de demà, i no som prou diligents a escrutar els seus signes per intentar prevenir-los. Necessitem una reflexió radical sobre el canvi climàtic, que superi la temptació de posar pegats sobre els símptomes del problema i abordi les causes: l’insostenible model de producció i consum.

Evitar el pitjor

Cada vegada m’interessa més la màxima que proposava Samuel Beckett: fracassar millor. I és que estigmatitzar el fracàs, o pretendre eliminar-lo —amb il·lusòria inconsciència—, equival a desertar de la vida. «Fracassar millor» no és una consigna derrotista, sinó una proposta d’acció des de la finitud humana: sense resignació, sense desencís i sense deixar d’anomenar merda a la merda. Perquè, com sabia Manuel Sacristán, «una cosa és la realitat i una altra la merda, que és només una part de la realitat, composta, precisament, pels que accepten la realitat moralment , no només intel·lectualment». [21]

Evitar el pitjor al segle XXI —perquè, potser, sigui possible fracassar millor en el segle XXII—