Introducció

El retrobament

El temps transcorregut des de la mort de Gaudí, el 1926, ofereix la perspectiva necessària per retrobar-se amb la seva obra i analitzar més objectivament la seva aportació, tant en l’àmbit acadèmic, com en el divulgatiu. Aquesta anàlisi, a més, es veu afavorida pel canvi d’actitud estètica i historiogràfica que s’ha donat en la nostra societat. I és que, gràcies a les reflexions derivades de la postmodernitat, les tendències unívoques i les lectures dogmàtiques s’han vist desautoritzades, per la qual cosa, en conseqüència, ja no impera l’ortodòxia de les avantguardes excloents, sinó que, al contrari, l’art, en qualsevol de les seves manifestacions, és vist d’una manera més oberta i raonada, menys apriorística. Fins i tot gosaria dir que ara es pot parlar sense reserves d’adorn, decoració i bellesa, per la qual cosa en alguns sectors l’obra de Gaudí ha passat de ser considerada decadent a ser entesa com a radicalment moderna i lliure.

En aquestes circumstàncies ha estat determinant l’entusiasme creixent per tot allò relacionat amb el modernisme en les seves diferents versions: art nouveau, jugendstil, liberty, sezession, etcètera, que ja l’any 1999 va portar a catorze ciutats europees a associar-se a l’empara de la Unió Europea per estudiar i difondre els valors d’aquest isme, per a la qual cosa van crear la Réseau Art Nouveau Network, una iniciativa que només va ser l’inici d’aquesta recuperació del modernisme que s’ha vist implementada per nombrosos estudis i per les importants exposicions Art Nouveau 1890-1914 (Londres, 2000), 1900 (París, 2000), París-Barcelona (París i Barcelona, 2001-2002), Barcelona & Modernity. Picasso, Gaudí, Miró, Dalí (Cleveland i Nova York, 2006-2007), Barcelona 1900 (Amsterdam, 2007-2008) o De Gaudí a Picasso (València, 2010), que han contribuït a posar de manifest que l’art nouveau i el modernisme català van ser dos fenòmens coetanis, d’importància equivalent i estretament interrelacionats i que, en l’escena catalana, Gaudí va ser una figura central i excepcional, encara que tenim motius per afirmar que mai no va pretendre seguir la moda i va optar per viure reclòs a Barcelona, fugint de la projecció pública i poc pendent del que passava a l’Europa dels primers anys del segle XX.

Finalment atribueixo l’èxit d’aquest retrobament amb Gaudí a la celebració el 2002 de l’Any Internacional Gaudí, que va suposar-ne el reconeixement definitiu, no només per la divulgació de l’esdeveniment que va fer l’Ajuntament de Barcelona a través d’una completa pàgina web, que incloïa també documentada informació sobre l’arquitecte i la seva obra, il·lustrada gràcies a la complicitat d’una àmplia selecció dels fotògrafs que millor havien interpretat Gaudí (www.gaudi2002.bcn.es); sinó perquè l’objectiu final d’aquesta commemoració era propiciar una aproximació als edificis de Gaudí, més enllà de les seves façanes i de les imatges que n’oferien les postals o cartells. És a dir, es pretenia fer permeables aquests immobles, perquè els visitants poguessin aprehendre’ls, la qual cosa només es pot fer des de l’experiència personal que provoquen les formes, els colors, les textures i els símbols que Gaudí va proposar.

Reconeixement i rebuig

Avui l’apreciació de l’obra de Gaudí és indiscutible, però això no ha de fer-nos oblidar que no sempre ha estat així. És cert que l’arquitecte va comptar amb el suport d’alguns dels seus coetanis, personalitats importants i respectades de la cultura, com Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Enric Prat de la Riba, Josep Pla, Josep Pijoan o Francesc Pujols, i sens dubte d’un sector de la burgesia, que es va deixar enlluernar per les seves innovadores i aleshores estrafolàries aportacions, però majoritàriament els seus contemporanis, tant els modernistes com els noucentistes, van manifestar públicament sorpresa davant les seves propostes, que rebutjaven per incomprensió o disconformitat amb les seves posicions ideològiques i estètiques. Aquests comentaris i referències es troben als diaris, setmanaris i revistes de l’època, en les que sovint es feia burla, particularment de la Pedrera, el Park Güell i la Sagrada Família, encara que tot això no va aconseguir fer claudicar Gaudí ni de les seves idees ni de la seva creació.

La de Gaudí és una obra que reflecteix energia i intensitat, per tant, no ens hauria d’estranyar que al llarg dels anys les opinions que ha generat hagin estat també extremes, entre el retret i l’apologia. El nombre de detractors és ampli i conegut, per això considerem oportú esmentar els qui contra vent i marea i com a precursors van defensar l’arquitectura de Gaudí d’una manera racional. Entre ells destaquem l’arquitecte Josep Lluís Sert, que el 1954 anunciava que “en la contínua evolució de l’arquitectura moderna, les últimes experiències gaudinianes prendran un valor major i seran plenament apreciades. Llavors, es reconeixerà la grandesa del seu paper de pioner”. També es pot recordar al crític d’art i poeta Joan Teixidor qui afirmava el 1952 –en ocasió del centenari del naixement de l’”enorme i discutit creador de formes originalíssimes (...) la complexitat del qual es confon sovint amb l’enigma i l’extravagància”– que “el pas del temps no pot fer cap altra cosa que conspirar a favor seu”, o al prestigiós enginyer José Antonio Fernández Ordóñez, el més vehement, que el 1965 proclamava que “cap figura cimera del nostre art no ha estat tractada amb tanta irresponsabilitat i desconeixement com Gaudí “.

Aquest contrast de criteris també el trobem a nivell internacional. El 1938 l’escriptor George Orwell pregonava al seu llibre Homenatge a Catalunya que la Sagrada Família era “un dels edificis més horrorosos del món”, mentre que l’arquitecte Walter Gropius defensava que els murs d’aquest temple que va visitar personalment el 1907 eren “una meravella de perfecció tècnica”, segons s’esmenta a El Propagador de la Devoción a San José de 1 de juny del 1932.

Les primeres reivindicacions a nivell internacional

Un dels primers en defensar a nivell nacional i internacional l’obra de Gaudí va ser el pintor Salvador Dalí, que ho feu apassionadament als cercles surrealistes de París i a la revista Minotaure, on el 1933, és a dir, set anys després de la mort de Gaudí, va publicar el ja famós article “De la beauté terrifiante et comestible de l’architecture Modern Style”, acompanyat d’unes excel·lents fotografies de Man Ray. En aquest text Dalí manifestava la seva admiració per les obres d’Antoni Gaudí i feia explícites les estretes afinitats que descobria entre les formes vives i naturals, la morfologia gaudiniana i la doctrina surrealista.

Un altre valedor de l’arquitectura gaudiniana va ser Le Corbusier. Referint-se al petit edifici de les escoles provisionals de la Sagrada Família, que va conèixer el 1928 en un viatge per Espanya, l’arquitecte suís va escriure: “el que vaig descobrir a Barcelona era l’obra d’un home d’una força, d’una fe, d’una capacitat tècnica extraordinàries (...) Gaudí és el constructor del 1900, l’home d’ofici, constructor de pedra, de ferro o de maó. La seva glòria resplendeix avui al seu propi país. Gaudí era un gran artista”. La impressió que aquest edifici va causar a Le Corbusier va ser tan gran que el va dibuixar al seu bloc de notes, essent aquest un apunt àmpliament reproduït per explicar aquesta obra de reduïdes dimensions de Gaudí. De tota manera, la influència de l’arquitecte català en la producció de Le Corbusier podria anar més enllà ja que fins i tot hi ha els qui han establert relacions conceptuals entre algunes obres de Gaudí i la capella de Notre Dame du Haut, a Ronchamp, de l’arquitecte suís.

Malgrat no ser tan directe o apassionat, s’ha d’assenyalar igualment la intervenció del primer director del MOMA de Nova York, Alfred H. Barr jr., que el 1936, en seleccionar les obres que havien de configurar l’exposició Fantastic Art, Dada, Surrealism, que preparava per al seu museu, va decidir incloure creacions modernistes i també alguns objectes gaudinians.

Però probablement qui més ha fet en la reivindicació nacional i internacional de la figura de Gaudí és l’arquitecte barceloní Josep Lluís Sert, ja citat anteriorment, que abans de ser president del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM), entre 1947 i 1956, i degà de l’Escola d’Arquitectura de Harvard, entre 1953 i 1968, va dur a terme una tasca realment difusora de la feina de Gaudí. Va ser ell qui va suggerir a Le Corbusier de visitar l’obra de Gaudí el 1928, ell qui la va defensar el 1934 des de les pàgines de la revista AC (portaveu del GATCPAC), ell qui va impulsar l’exposició Gaudí, comissariada per Henry-Russell Hitchcock, que el MOMA de Nova York va preparar el 1958, en la qual es va fer una àmplia revisió de l’obra de Gaudí a través de 85 fotografies i objectes, i finalment ell l’autor, junt amb James Johnson Sweeney, del llibre Antoni Gaudí, en el qual feia una revisió general del personatge, tant des del punt de vista personal i biogràfic com des de l’artístic i arquitectònic. Una publicació decisiva en la universalització de l’obra de Gaudí, ja que va ser editada en anglès, alemany i castellà i va tenir una amplíssima difusió.

La recuperació interior

Al nostre país, el primer símptoma de recuperació pública de la figura de Gaudí no va arribar fins a finals de la postguerra, i el va protagonitzar l’associació Amics de Gaudí, creada el 1952 per Cèsar Martinell, que també en va ser el president. L’objectiu d’aquesta associació, que agrupava les forces renovadores de l’arquitectura vinculades al racionalisme i a l’organicisme, era celebrar el centenari del naixement de Gaudí i promoure’n la difusió i la valoració de l’obra. L’acte més rellevant que van preparar fou una exposició commemorativa que es va presentar al saló del Tinell de Barcelona el 1956 i que va ser la inductora de la que poc després es faria al MOMA de Nova York. En els cercles culturals aquesta iniciativa va ser molt ben acollida, tant que Amics de Gaudí va haver d’establir delegacions en altres països del món i el 1956, com a secció de l’associació, es va crear el Centre d’Estudis Gaudinistes, que va comptar amb el suport del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, i que tenia com a objectiu promoure el “coneixement documentat de l’obra” de Gaudí, establir la relació de la seva arquitectura amb “l’actual” i fomentar un ambient propici per a “la continuació més adequada de la Sagrada Família”; per això es van dedicar a organitzar visites comentades, conferències, concursos i publicacions que implicaven les forces vives de l’arquitectura i la història de l’art. El 1994 el Centre d’Estudis Gaudinistes, inactiu des del 1973 a causa de la mort de Martinell, va iniciar una nova etapa impulsat aquesta vegada per Toshiaki Tange i Luis Gueilburt i entre el 1994 i el 2002 van convocar anualment unes molt freqüentades Jornades Internacionals d’Estudis Gaudinistes.

Entre d’altres activitats vinculades a la preservació dels mobles i immobles gaudinians, documentació i arxiu, el 1961 Amics de Gaudí va adquirir la casa de mostra del Park Güell –en la qual Gaudí havia viscut–, que el 1963 van transformar en casa-museu, avui patrimoni de la Fundació de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família i on encara es presenten objectes i mobles dissenyats per Gaudí i efectes personals de l’arquitecte.

En aquesta feina de recuperació també ha estat decisiva la tasca duta a terme des de març del 1956 per la Càtedra Gaudí, adscrita a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, de la Universitat Politècnica de Catalunya, que des d’aleshores s’ha dedicat fonamentalment a recollir documents, publicacions i objectes vinculats a la vida i l’obra de Gaudí i ha promogut la feina d’investigació i publicacions. El seu primer director va ser Josep Francesc Ràfols, biògraf i deixeble de Gaudí, que en jubilar-se va ser reemplaçat pel prestigiós historiador de l’art i arquitecte Josep Maria Sostres Maluquer, al qual va succeir el 1968 Joan Bassegoda i Nonell, que va encapçalar la càtedra fins a finals del 2008, quan el va rellevar el professor Jaume Sanmartí. La Càtedra Gaudí fou la principal impulsora de les gestions que van aconseguir que el 1969 disset obres de Gaudí fossin declarades monument històric artístic nacional (menció que en aquell moment només podien aconseguir els edificis de més de cent anys) i que el Palau Güell, el Park Güell i la Pedrera fossin declarats bé cultural del patrimoni mundial per la Unesco el 1984, el màxim reconeixement internacional que es pot donar a un edifici o paratge. Una distinció que l’any 2005, i a conseqüència de l’impuls que va suposar la celebració de l’Any Internacional Gaudí i de les gestions dutes a terme pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura, es va ampliar a la casa Vicens, l’església de la colònia Güell, la casa Batlló i la façana del Naixement i la cripta de la Sagrada Família.

L’acceptació per part de la historiografia internacional

Malgrat la importància i la capacitat d’influència dels anteriorment referits defensors de Gaudí a nivell internacional, aquests no van ser suficients perquè l’arquitecte fos reconegut com mereixia en el camp de la historiografia de l’art i l’arquitectura. Per això, encara van haver de passar uns anys, ja que Gaudí no va deixar de ser considerat un fora de lloc fins que l’estil internacional va començar a ser qüestionat i va iniciar el seu declivi i fins que l’arquitectura moderna no va començar a buscar altres camps d’expressió vinculats a l’organicitat i els models naturals.

El cas de Sigfrid Giedion és un bon exemple. A la seva obra de referència de 1941 Space, time and architecture, Gaudí no hi és ni esmentat. És clar que la seva lectura del que és la modernitat també ignora a figures tan rellevants com Hoffmann, Olbrich, Mendelsohn o Mackintosh.

Diferent és el que va passar amb Nikolaus Pevsner, que en la primera edició de Pioners of the Modern Design (1936), la seva obra fonamental, no es va oblidar de Gaudí, però només el va citar en les notes. Afortunadament, el mateix Pevsner en el pròleg per a la primera edició espanyola del seu llibre es lamentava d’aquest fet indicant que “si hagués d’escriure de nou el meu llibre, és aquí on faria les modificacions més importants. Ara em sembla absolutament necessari que Antoni Gaudí, que només figura en les notes explicatives, figuri en el text com l’arquitecte més significatiu de l’art nouveau, com en efecte ho és. És més, penso que va ser l’únic geni que realment va produir aquest moviment”.

Amb tot, qui es va atrevir a trencar amb els cànons anglosaxons, els esquemes racionalistes o la visió wrightiana de la modernitat d’una manera més decidida va ser l’arquitecte i historiador italià Bruno Zevi, que en el seu Storia dell’Architettura Moderna (1950) situava Gaudí al costat d’Horta, Van de Velde, Mackintosh, Wagner, Olbrich i Hoffmann, és a dir, d’aquells que considerava precursors d’una via antiacadèmica que permetia avançar per camins organicistes. I en aquesta aposta, Gaudí va ser la baula que Zevi necessitava per enllaçar el modernisme i els creadors amb l’arquitectura orgànica que començava a manifestar-se a l’Europa d’aquell moment. Per això li va dedicar Un genio catalano: Antonio Gaudí (1950), un escrit que va canviar l’orientació de la crítica de l’arquitectura d’aquelles dècades i va convertir Gaudí en una figura fonamental de l’arquitectura del segle XX.

A Itàlia, el camí iniciat per Zevi en l’estudi i defensa de Gaudí va tenir diversos seguidors. Un dels primers va ser Roberto Pane, el prestigiós professor de la història de l’arquitectura a la universitat de Nàpols, que el 1964 va publicar una monografia que recollia totes les investigacions que havia dut a terme anteriorment i que va complementar posteriorment amb diferents articles. Tampoc no podem oblidar l’aportació del professor Leonardo Benevolo que en el seu Storia dell’Architettura Moderna (1973) reivindicava l’aportació heterodoxa de l’art nouveau davant l’imperant neoliberty italià i situava Gaudí com un dels pioners de la modernitat, literalment deia “n’hi ha prou amb comparar les dates d’aparició de les obres (...) amb la cronologia dels primers edificis i moviments europeus d’avantguarda perquè la tasca anticipant de l’arquitecte català es posi de manifest”, ni la de Manfredo Tafuri i Francesco Dal Co. que en el seu Architettura Contemporanea (1977) van interpretar l’art nouveau com una autoliquidació del classicisme i van afirmar que Gaudí ja no era un “geni aïllat”, ni el creador d’una arquitectura excèntrica, sinó un arquitecte que compartia l’esperit de les arts and crafts y del neogoticisme violletià.

Aquesta recapitulació no pot oblidar la feina duta a terme pel professor George R. Collins, catedràtic d’Història de l’Art a la Universitat de Colúmbia. Si el paper de Sert en la difusió de Gaudí als Estats Units és molt important, no ho és menys el de Collins, autor de diferents estudis sobre Gaudí, entre els quals es poden destacar una monografia (1960), una impressionant bibliografia sobre l’arquitecte català i el modernisme (1973) i el catàleg que va preparar junt amb el professor Joan Bassegoda i Nonell dels dibuixos de Gaudí (1983). La implicació de Collins en la defensa de Gaudí el va portar fins i tot a presidir l’associació Amics de Gaudí als Estats Units i a llegar el seu propi arxiu a l’Art Institut de Chicago, convençut que aquesta institució vetllaria per la seva conservació, com realment ha estat.

Al costat d’aquestes obres es pot esmentar la magna investigació duta a terme per l’arquitecte i estudiós japonès Tokutoshi Torii que amb el suport de l’Institut d’Espanya va publicar en 1983 El món enigmàtic de Gaudí, dos volums dedicats al tot Gaudí, el primer com a exegesi de la seva vida i obra i el segon amb profusa i excepcional documentació gràfica. També les aportacions de l’holandès Jan Molema, que el 1985 va consagrar la seva tesi doctoral a Gaudí, que es va publicar en castellà el 1992 (Antonio Gaudí. Un camino hacia la originalidad). Molema havia fundat el 1975 el Gaudí-groep Delft, des del qual va impulsar diverses treballs dedicats a l’arquitecte i va editar el 2004 l’aclaridor llibre Gaudí. Constructie van verleiding, la versió castellana del qual va aparèixer l’any 2009 (Gaudí. La construcción de los sueños).

I no puc acabar aquest repàs als estudis centrats en Gaudí i impulsats a l’estranger sense al·ludir a Gaudí, Rationalist Met Perfecte Materia Albeheersing (1979) que precisament va recollir els estudis del Gaudí-groep Delft i que fou un revulsiu que va tenir continuïtat al llibre Gaudí. Das Model (1989) que va publicar Jos Tomlow, a iniciativa d’Harald Szeemann, recollint l’exhaustiva documentació que es va fer sota la supervisió del professor Frei Otto, director de l’Institut d’Estructures Lleugeres de Stuttgart, en el procés d’execució d’una rèplica a escala real de la maqueta suspesa de Gaudí, que actualment es troba al Museu de la Sagrada Família.

Valoració de la crítica a Espanya

En vida, Gaudí no va ser una persona procliu a difondre la seva obra ni cap teoria, per això són de gran utilitat els llibres que ens van llegar els seus deixebles: l’anteriorment esmentat Josep Francesc Ràfols, el seu biògraf (1929); Joan Bergós a Gaudí, l’home i l’obra (1954); Isidre Puig-Boada amb les monografies dedicades a El templo de la Sagrada Familia. Síntesis del arte de Gaudí (1952) i La església de la colònia Güell (1976), o Cèsar Martinell amb els llibres Gaudí i la Sagrada Família (1951), La Sagrada Familia (1952), i sobretot Gaudí: su vida, su teoría y su obra (1967).

Però més enllà d’aquests autors que van poder escriure influïts d’alguna manera pel coneixement personal que tenien de l’arquitecte, hem de destacar entre la bibliografia editada a Espanya favorable a Gaudí i a la seva aportació a la història de l’art i l’arquitectura, les contribucions del professor Alexandre Cirici: un llibre pioner que va consagrar a l’Arte modernista catalán (1951), que inclou un important capítol dedicat al gaudinisme, i una monografia de la Sagrada Família (1952). També les del crític i poeta Juan Eduardo Cirlot, un altre estudiós entusiasta de Gaudí que va vincular l’arquitecte amb les avantguardes a dos llibres que encara avui continuen editant-se: El arte de Gaudí (1950) i Introducción a la arquitectura de Gaudí (1966), una interpretació poètica i apassionada de l’arquitecte que no ha perdut vigència.

Una lectura més moderna i actualitzada de Gaudí és la que va fer l’arquitecte i historiador Oriol Bohigas en Arquitectura modernista (1968), visió que va completar posteriorment amb diferents articles i amb el llibre Reseña y catálogo de la arquitectura modernista (1973).

A partir dels anys setanta és imprescindible esmentar les aportacions de l’arquitecte Joan Bassegoda, el qual va ser durant molts anys catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de la UPC de Barcelona, director de la Càtedra Gaudí i president de l’associació d’Amics de Gaudí, en especial El gran Gaudí (1989), una obra de referència, que documenta exhaustivament a Gaudí, la seva vida, la seva obra i la seva actuació, i és que malgrat ser una compilació una mica acumulativa de múltiples articles, informes i memòries escrits al llarg de la seva vida, continua oferint dades valuoses. En aquells anys la visió de Bassegoda es va complementar amb la del també arquitecte Carlos Flores, que des de Madrid va fer una defensa entusiasta de Gaudí i Jujol com a figures cimeres del modernisme (1982). A ells se’ls suma, en la interpretació de l’arquitectura de Gaudí, un grup d’arquitectes i historiadors de l’art, entre els quals cal ressenyar, per la importància de les aportacions, Salvador Tarragó (1974), Ignacio Solà-Morales (1983) o Juan José Lahuerta (1992), autors que defugen la línia hagiogràfica pròpia dels noucentistes i aporten dades i reflexions que ajuden a situar a Gaudí en el món modern.

I tampoc no podem oblidar l’abundant bibliografia generada a partir del moment en què es va utilitzar l’ordinador per definir i calcular les estructures gaudinianes. Unes publicacions potser massa especialitzades per al lector no professional però que suposen una important contribució perquè posen de manifest que darrere del Gaudí artista, escultor, dominador del llenguatge plàstic i dels recursos propis dels oficis existeix el Gaudí de la síntesi geomètrica, el que no es va deixar portar només pel sentiment, el que mai no va dissenyar formes sense motiu. I entre aquestes publicacions és imprescindible citar Antoni Gaudí. Expiatory Church of the Sagrada Família (1993) del professor de la RMIT d’Austràlia, Mark Burry; La Sagrada Familia. De Gaudí al CAD (1996) del que són autors J. Gómez, J. Coll, J. C. Melero i M. Burry, que va tenir la seva continuïtat a Sagrada Família S. XXI. Gaudí ara / ahora / now (2008); L’últim Gaudí (2000) de Jordi Bonet; el catàleg de l’exposició Gaudí. La recerca de la forma. Espai, geometria, estructura i construcción (2002); El templo de la Sagrada Familia de Jordi Faulí (2006) o Gaudí Unseen. Completing the Sagrada Familia (2007) de l’anteriorment citat Mark Burry.

L’arquitectura gaudiniana i el món de la imatge

A hores d’ara, és una obvietat dir que l’obra de Gaudí és internacionalment coneguda i potser també ho és recordar el paper transcendental que la fotografia ha tingut en aquesta divulgació. Però m’agrada incidir en el fet que l’obra de Gaudí ha donat molt joc als fotògrafs, perquè. malgrat la dificultat que comporta enfrontar-se als seus edificis, aquests permeten una gran experimentació plàstica i constructiva. També crec necessari evocar la tasca duta a terme pels arquitectes, fotògrafs, editors i amics de Gaudí, Marino i Emilio Canosa Gutiérrez, professors de les escoles d’arquitectura de Barcelona i Madrid, respectivament, que van efectuar un complet reportatge dels edificis de Gaudí, just després de la mort de l’arquitecte, que van publicar el 1929, il·lustrant el llibre de Josep Francesc Ràfols, ja que la seva feina és considerada com una de les lectures més atentes i detallades de l’obra de Gaudí. I realment, aquelles fotografies originals i les seves plaques que avui estan dipositades en el Centre de la Imatge i la Tecnològia Mutimèdia de la UPC (Terrassa) són, al meu entendre, el document més fiable a l’hora d’analitzar l’obra original de Gaudí perquè més enllà de la qualitat de les imatges trobem un Gaudí pristí, abans que patís cap alteració producte de reformes, restauracions o mutilacions.

Si documentalment és inevitable parlar dels germans Canosa, és difícil triar aquells que han interpretat artísticament millor la feina de Gaudí, però és obligat al·ludir a l’artista i fotògraf surrealista Man Ray, algunes de les imatges de la Pedrera del qual van il·lustrar, com hem dit, un article de Salvador Dalí a la revista Minotaure; o a Joaquim Gomis, qui entre els anys cinquanta i seixanta i continuant les pautes de la fotografia subjectiva va captar profusament els edificis gaudinians, va editar diversos llibres de la sèrie Fotoscop i va fer molts passis de diapositives a les universitats europees i americanes, o a Francesc Catalá-Roca, les feines del qual podem situar dins del realisme fotogràfic més exigent, per la qual cosa han il·lustrat llibres monogràfics de Martinell i Solà-Morales, i moltes de les guies (de Barcelona, Catalunya i Espanya) que va produir al llarg de la seva vida.

Encara que en un altre registre, igualment contundents són les instantànies del fotògraf, escriptor i cineasta francès Clovis Prévost, un dels que millor ha sabut captar la força de l’univers gaudinià, que va començar a fotografiar sent estudiant de l’escola d’arquitectura de París. Davant la intensitat i efectisme de les seves imatges es comprèn que no fos per atzar que Salvador Dalí el convidés a il·lustrar el llibre que va promoure amb Robert Descharnes, el 1969.

Perquè ofereixen una visió misteriosa i fantàstica cal recordar les fotografies del japonès Eikoh Hosoe, que, des que el 1964 va conèixer l’obra de Gaudí, va dedicar tretze anys a treballar-la, iniciant una via que han seguit altres japonesos, com Kishin Shinoyama, Hiroshi Teshigahara o Yukio Futagawa, per citar-ne alguns.

I tornant al nostre entorn més immediat no puc renunciar a esmentar a Leopoldo Pomés, Humberto Rivas, Rafael Vargas, Ramon Manent o Marc Llimargas, i també a Pere Vivas i Ricard Pla, alguns dels molts fotògrafs contemporanis catalans que també s’han sentit atrets per Gaudí i n’han treballat l’obra, oferint visions diferents i complementàries que han estat incloses a diversos llibres editats tant a Espanya com a l’estranger, a les quals recentment s’ha afegit la de Gabi Beneyto, que amb les seves fotografies 3D ha aconseguit donar a l’obra de Gaudí una volumetria i profunditat inusuals fins ara, i que en el fons responen a la mentalitat tridimensional de la feina de l’arquitecte.

Però al món de la imatge, més enllà de les fotografies, és necessari parlar també de les múltiples produccions cinematogràfiques que s’han realitzat, adés dedicades a l’arquitecte, com els films Gaudí (Josep M. Forn), Gaudí (Josep M. Argemí), Antonio Gaudí, una visión inacabada (John Alaimo), Gaudí (Manuel Huerga) o Gaudí, el rumor de una línea (Manuel Cussó i Evger Bavcar), etcètera, adés perquè tenen la seva obra com a escenari, com són El reportero (Michelangelo Antonioni), Últimas tardes con Teresa (Gonzalo Herralde), Todo sobre mi madre (Pedro Almodóvar), Gaudí Afternoon (Susan Seidelman) o més recentment Vicky Cristina Barcelona (Woody Allen).

Encara que estic convençut que per entendre realment l’obra de Gaudí és imprescindible penetrar-ne les entranyes, és evident que de la mateixa manera que els fotògrafs són deutors de Gaudí, aquest els deu molt, perquè sense ells i la seva feina l’artista català no seria avui reconegut al món com una figura excepcional de l’arquitectura moderna.

Índex