Les fràgils paraules

A la meva familia. A la Júlia B.C.

que encara no sap llegir.

A la bona gent del meu barri.

A la Montserrat Llopart, en agraïment.

El meu indret

Hi ha un racó en algun lloc que em pertany i m’espera,

una clariana antiga en un bosc ben proper,

sota l’ombra d’un freixe i d’un vell lledoner,

vora una font perduda que fa olor de til·ler,

de lligabosc florit i d’alzina surera.

Hi ha un racó que no es troba en cap fotografia,

ni en el dibuix antic d’un museu provincià,

ni en el record que mena al neguit del demà,

ni en cap somni imprecís, ni en un país llunyà,

ni en cap mapa petit ni en cap fotografia.

És tan sols meu. Hi deso les llavors de tristor,

les joguines trencades i un vestit de domàs,

un tresor sense nom, un escaire, un compàs,

la cartera de fusta i un petit cartipàs,

on hi ha escrita la història d’una vella tardor.

Hi torno quan l’estiu em basteix solituds,

quan la mort es passeja vora els murs més propers,

quan no tinc il·lusions, ni cançons, ni diners,

quan m’adono que tot és el mateix que res,

i als carrers s’esmicolen tots els dies perduts.

HI ha un racó en algun bosc que em pertany i m’espera,

un indret ben proper on s’hi adorm un corriol,

amarat d’humitats i d’espurnes de sol,

on l’herba del matí m’hi ha teixit un llençol,

i on el temps s’abalteix i la pau s’hi arrecera.

Tens la paraula

Tens la paraula, el somni i el camí,

plana el silenci per damunt del blat,

la nit oblida l’hora del combat,

tu segueixes el cant del pelegrí.

Tens la paraula, l’ambició, el destí,

els mots perduts de tants com van passar

pel camí ral que t’acompanyarà

fins a la platja on tot ve a convergir.

Tens la paraula, la cançó, el record,

els anys viscuts i els anys que no veuràs,

el ritme i el ressò de cada pas.

Tens la paraula: far, torrent i port,

matí, migdia, sol ponent, ocàs,

destí, enyorança, rebel·lia i mort.

Cant espiritual per al nou segle

El món ha canviat molt, la nostra vida

és més llarga i segura avui i aquí,

diuen que és més difícil la mentida,

que gairebé tothom ja sap llegir.

Sempre hi ha algun neguit, una tristesa,

la mort d’algú estimat, un mal moment,

sempre hi ha una estoneta d’incertesa,

sempre ens encalça el fosc penediment.

Dels déus antics ben poca cosa en resta,

dels més propers, pessebres de Nadal,

el pas del any, el ritme de la festa,

i allò tan vell que no hem de fer cap mal.

I malgrat tot, hi ha coses ben dolentes,

mals averanys, violència i crueltat,

encara caminem a les palpentes

i envellim com abans, sense pietat.

La medicina cura moltes coses,

apaivaga dolors i sofriment,

mes ningú pot fer eternes tantes roses

quan les esfulla el fred i el darrer vent.

El món és molt amable, l’existència

amb bells paranys ens acomboia el pas,

encara que els miracles de la ciència

no puguin evitar-nos cap ocàs.

No vull tampoc un altre món encara,

no sé com és ni si és a algun indret,

m’agrada aquesta terra que m’empara,

malgrat que tan sovint hi faci fred

i tants infants no hi tinguin acollida

i tants racons resultin tan hostils,

i hi hagi tanta vida que no és vida

en la desesperança dels humils.

Es fa difícil creure en meravelles,

en futures i nobles llibertats,

en un indret perdut a les estrelles,

en germanors i en benaventurats.

Però potser, qui sap, un estrany dia

retrobarem la fe que vam deixar,

i aquell déu que per l’aire va fent via

altra vegada ens tornarà a salvar.

I encara més, si tot fos un miratge,

si no hi hagués més món que aquest tan breu,

tan limitat, tant brut i tan salvatge,

i al mateix temps, tan desitjat arreu,

pagaria la pena aquesta estada

i aquest pelegrinatge inconsistent

per la vida, tan sols una vegada,

haver passat, com un rampell de vent,

i haver estimat la gent que ens estimava,

i haver gaudit d’uns anys de joventut,

i fins haver sentit com s’escolava

cada instant, cada jorn, cada minut.

No hi ha raons, és l’ànima un enigma,

desitjar viure és un impuls sagrat,

si cerquem llibertat i vida digna

no ens cal tan sols ni la immortalitat.

Polígon

Han engreixat la màquina

que mou les maltempsades

han comptat els fogatges

i els tributs a cobrar

han encès alimares

als barris de barraques

i els hereus amb fortuna

han cobrat dividends.

Els fanals il·luminen

solituds sense èpica

s’ensopeixen els joves

entre sons estridents

i una pena sobtada

s’estintola a la reixa

rere la qual panteixen

els orats presoners.

A dalt d’una mansarda

un pintor embruta teles

amb imatges ombrívoles

d’inexactes malsons.

Una onada massa alta

arrossega la sorra

on vam escriure un dia

el nom de cada vent.

Malson

A la gàbia del vent

hi refila una llàgrima,

i una mica d’or vell

sura al port de les fàbriques.

Passa de contraban

la gadolla amagada

i algun espavilat

de la trampa treu nyapa.

Pel passeig dels amants

s’esmicolen frisances,

llepolies d’ahir

ensibornen fantasmes.

Travessa els camins nous

al bandoler a lloms d’haca,

i a la panistra humil

hi porta les muntanyes.

Floreixen matabous

als roquissars de l’alba.

L’obituari d’avui

recull noves mortalles.

Magnificat

La meva ànima, engruna d’esperança

al mar dels neguits nous d’un temps incert,

es perd en els camins del vell desert

sota d’un cel per on la lluna dansa.

Magnifica al vell déu la remembrança

del temps passat i del record que es perd,

d’un futur que s’escola al celobert

damunt la senzillesa i la confiança.

Magnifica el misteri de la vida,

els dubtes, les certeses, els dolors,

el goig dels nous infants, les noves flors.

Magnifica al vell déu la pau eterna,

el petit punt de llum d’una lluerna,

i l’indret on s’apleguen tots els ports.

Can Viadé

A la Maria Dolors Giner

Vam passar-ho molt bé la tarda aquella

a la granja amb olor de xocolata

recordant ignoràncies i enredades

i pors antigues i els amors del cine

que ens empenyien amb coratge ardit

vers aquell món del tot convencional.

Malgrat tanta pudor de naftalina

i de ciris encesos i de sexe

reprimit, vam admetre amb alegria

que ens n’havíem sortit amb elegància

i fins i tot amb dignitat irònica.

Vas explicar-me com un oncle, a soles,

et grapejava de petita i reies,

lluny de cap trauma dels manuals moderns:

era un porc i ningú no ho va saber,

fins anys després, quan l’home ja era mort

i ningú no podia fer-hi res...

Millor o pitjor, el món d’avui solcava

amb nous problemes el carrer al capvespre,

i evocàvem els temps d’aquella empresa