Pròleg

Benvolgut lector, he escrit aquest petit llibre entre dues etapes importants de la vida: d’una banda, el moment d’acabar la meva activitat en la medicina pública i, de l’altra, el repte de continuar formant part de la societat activa. Les pàgines que vénen a continuació són una reflexió sobre la feina de fer de metge després d’haver passat 46 anys en un hospital universitari. He pensat que és el moment de mirar enrere amb gratitud i explicar allò que podria ser útil a persones que volen fer o que fan de metge.

No tothom té les mateixes oportunitats que he tingut jo, i és per això que vull que aquest llibre també sigui una manera de donar les gràcies a totes aquelles persones que van creure en el meu projecte i a les quals, sovint, no he tingut l’oportunitat d’agrair-los tot el que m’han donat.

La meva biografia és llarga i la vida m’ha permès d’escriure-la a la meva manera, però sense cap guió preestablert, sempre pedalant per intentar no caure i seguir fent camí. Així ha estat com, a poc a poc, m’he anat apropant al tram final, un punt al qual arribo, us ho he de confessar, amb esperit molt positiu, perquè tinc nous projectes per fer i perquè sé que podré continuar tenint-vos al meu costat, com sempre. És clar que a partir d’ara a molts potser no us veuré físicament, però creieu-me que us tindré al costat i que estic convençut que, si ho necessito, podré cridar-vos i em respondreu.

Aquest llibre és un petit viatge per reflexionar sobre la vida professional del metge; és, en definitiva, un viatge que he fet bo i entrant en el meu món interior per compartir una mica el que sento i penso; tenia ganes de poder-ho fer. Ara bé, vull deixar ben clar que de cap manera espero que les meves paraules es considerin una veritat absoluta; aquesta és la meva veritat. La veritat és la que és i, com deia Machado, tots junts l’hem d’anar a buscar.

Al llarg de tota l’existència intentem planificar, però en la vida l’atzar ens pot portar per altres camins. Fins i tot és possible que pugem en trens equivocats que no ens duen a l’estació a la qual volíem anar. Curiosament, de vegades el tren equivocat que hem agafat ens porta a una estació que ens ha agradat i en la qual ens hem trobat bé, sense que sapiguem el perquè. Altres vegades, però, l’estació és una mala destinació; et trobes que has de superar-ho, i te’n surts perquè al teu voltant hi ha hagut persones que has tingut la sort de trobar en aquest trajecte: la família, els amics i els coneguts. Tots ells t’han ajudat a superar el que et semblava que no es podria solucionar mai. Quan vius una situació complicada, és important tenir aquestes persones a prop, i acostuma a ser just aleshores, en els moments d’incertesa, quan coneixes els teus veritables suports. El meu amic Joan Barril deia: «L’amic és aquella persona invisible que en determinades reunions et defensa quan tu no hi ets».

Ser metge és un luxe per tot el que explicaré a les pàgines següents, però de vegades també corres el perill de convertir-te en una persona una mica orgullosa o arrogant. Estic convençut que cal intentar evitar-ho, encara que no sé si sempre s’aconsegueix; personalment, crec que ho he intentat.

En veure aquest llibre, podríeu pensar que em trobo en una etapa de nostàlgia o d’un narcisisme exagerat. No és així; la nostàlgia és bonica, però a mi m’impedeix veure el futur amb claredat. El meu probablement és un present continu, però el vull viure bé. Pel que fa al narcisisme, sempre he considerat que condueix a l’autoengany, que t’acaba fent mal en el dia a dia i que mantenir-lo té un cost massa elevat: no val la pena.

Entenc la meva vida fent de metge com un regal, un regal que avui, per a mi, es converteix en un gran record. Precisament per això diria que són moments en què tinc el deure d’explicar amb claredat què dec als altres, a tots els companys que durant tants anys han compartit projectes amb mi i que, plegats, hem estat capaços de fer camí i de construir: sol no ho hauria pogut fer mai. Així, doncs, moltes gràcies a tots.

Per bé que el poeta deia que no hi ha bellesa sense cost ni guany sense dolor, per a mi, el balanç ha estat positiu i animo els joves a seguir el camí de la medicina perquè se sentin tan bé com m’he sentit jo, fins i tot en aquests moments, en què situacions injustes podrien posar en dubte una trajectòria professional. En qualsevol cas, us he de confessar que interiorment aquest risc no existeix, em sento molt bé amb tot el que he fet.

Seguiré en la vida activa; vull continuar sorprenent-me i vull que continuïn amb mi l’amor, l’amistat i la lectura, com deia Montaigne, però, sobretot, que cada dia m’acompanyin projectes nous que compartiré amb vosaltres fins al final del camí.