La casa trencada

Contenido

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

IX

X

La autora

I

Ningú no va saber dir-me mai en quin moment ni per què aquella casa es va trencar, però el cert és que a la cantonada del carrer Alboreda amb el carrer Univers hi havia un forat. I no era un forat per passar-hi el dit o la mà, era un forat prou gran com perquè els nens entréssim en aquella casa abandonada i hi juguéssim. Era un forat prou gran com perquè tothom al poble conegués aquell racó com la casa trencada.

Quan la Júlia em va trucar dos dies enrere i em va demanar que ens trobéssim sabia que alguna cosa greu havia passat. Feia molts anys que no parlava amb ella; de fet, no parlava amb ningú de la colla dels estius des de feia més de deu anys i per això sabia que era per algun tema important.

No vaig dubtar-ho ni un moment, vaig mirar l’Anna i li vaig dir que me n’havia d’anar.

—Ara?

—Sí

—On vas?

—Al poble

—Quan tornaràs?

…

Quan tornaràs? Aquella mateixa pregunta era la que em feien els meus amics cada any, a finals d’agost.

—No ho sé, segurament per Nadal, potser abans, ja ho veurem.

—Truca’ns de tant en tant i explica’ns què fas per can Fanga, vale? —em deien.

I jo sempre feia que sí amb el cap i els prometia no perdre el contacte durant els mesos que no ens veuríem. Aleshores començava a caminar cap a la casa que teníem llogada, on els pares m’esperaven per marxar. A mig carrer sempre em girava i feia el gest de comiat amb la mà i la Júlia em tirava un petó. Continuava el meu camí i sentia algú que cridava «Adéu, fanguito!» i jo contestava «Adéu, pagesos!». Res més.

La nostra amistat va començar quan tenia només cinc anys i els pares em van apuntar a un casal d’estiu perquè m’ho passés bé i fes amics, segons ells, o per descansar i tenir una estona d’intimitat segons la meva versió, que segurament s’acosta molt més a la realitat.

—No hi vull anar! —recordo que els vaig dir el primer dia.

—No comencem! —em deien—. Hi has d’anar perquè el papa i la mama tenen feina i els avis no poden estar amb tu. Ja veuràs com t’ho passes molt bé.

Els primers dies vaig entrar plorant, després m’hi vaig acostumar i els últims dies no volia que s’acabés. Jo era dels pocs estiuejants, potser n’érem dos, que anava al casal. La resta, com els meus amics, eren fills de gent del poble que treballava a l’estiu. Allà pintàvem, escoltàvem contes, jugàvem i un cop per setmana ens duien a la piscina municipal, que era el dia que m’ho passava més bé.

Allò va durar cinc o sis anys, fins que va arribar la «llibertat controlada».

—On vas? Amb qui vas? Vigileu amb les carreteres! A l’hora de sopar et vull a casa! —I tot un seguit de preguntes i advertències que el pare i la mare anaven intercalant abans no sortís per la porta.

El punt de trobada era la casa trencada. Allà ens trobàvem en Pere, la Marta, en Sergi, la Júlia i jo. De vegades algú portava una pilota i jugàvem a futbol o a bàsquet-terra amb una cistella improvisada amb qualsevol caixa que trobàvem per allà dins. D’altres fèiem veure que formàvem part d’un espectacle de varietats i cadascú de nosaltres sortia a fer allò que creia que se li donava més bé: la Marta i la Júlia cantaven o ballaven, en Pere explicava acudits i jo feia algun truc de màgia. En Sergi era el que tenia un repertori més variat: de vegades recitava un poema, d’altres ens explicava llegendes del poble i d’altres ens imitava algun personatge que havíem d’endevinar.

També hi havia dies en què ens dedicàvem a explicar històries de por i a imaginar què faríem si fossin reals. Aquelles tardes m’agradaven molt perquè la Júlia m’agafava fort del braç i em demanava que l’acompanyés a casa quan marxéssim. Jo li deia que sí i em feia el valent, però la veritat és que sovint aquelles nits tenia malsons i acabava al llit dels pares.

Sempre, però, teníem una estona per als nostres «bitxos». A la casa trencada hi havia una colònia de gats que ens estimàvem molt, tot i que en poques ocasions es deixaven acaronar. Ells tenien el seu espai i nosaltres el nostre. Només n’hi havia un, a qui vam batejar com a Van Gogh perquè era ataronjat i li faltava un tros d’orella, que sempre venia amb nosaltres. Quan jugàvem a futbol perseguia la pilota i quan estàvem asseguts es posava a la falda d’algú: era el sisè de la colla.

A la senyora Amàlia, veïna del carrer amb un balcó que donava just davant de l’entrada de la casa trencada, no li feia gaire gràcia que hi anéssim a jugar. Jo només l’havia vista al carrer el temps just de creuar-lo i endinsar-se a la casa trencada per portar menjar als gats. Després desapareixia de nou pel seu portal per aparéixer un altre cop al balcó. Allà es passava el dia asseguda a la seva cadira de platja i cridant a qualsevol que veiés acostar-se a l’entrada de la casa trencada: «Vigileu amb els gats!».

A mi, a més, m’afegia un «forasteeeeeeeeer!» davant del seu crit de guerra. Jo me la mirava i li deia que no molestaríem els gats, que podia estar tranquil·la.

Al poble l’anomenaven la boja dels gats, però la veritat és que jo sentia per ella una certa simpatia.

Quan anava a la platja amb els pares sovint passava per sota del seu balcó. Jo sabia que ella em mirava i, tot i que aleshores mai no em deia res, sempre sentia el seu crit de «forasteeeer!» clavat al clatell.

Un dia, quan passàvem per allà, la mare em va dir:

—Enzo, recordes quan eres petit i vas caure aquí?

—No —vaig dir, pensant que així s’acabaria la conversa i amb una mica de sort la senyora Amàlia no hauria sentit res.

—No? Però si fa poc en vam parlar. Vas caure un dia que baixàvem a la platja quan tenies tres anys. Durant tot aquell estiu ens ho vas estar recordant cada dia. «Mira, papa; o mira, mama, la casa trencada on vaig caure». Com pot ser que no ho recordis?

—Ah! Sí, sí —vaig dir.

I vaig continuar caminant sense atrevir-me a aixecar el cap en direcció al balcó de la senyora Amàlia.

—Aquest nen, no l’entenc. Tanta memòria per a unes coses i tan poca per a unes altres —vaig sentir que li deia la mare al pare.

L’endemà, quan anava a trobar-me amb els meus amics, just abans d’entrar pel forat de la casa trencada, vaig sentir:

—Forasteeeeeeeeeer! Vigila amb els gats! I vigila no caiguis, ha, ha!

Era la primera vegada que la sentia riure i, encara que ho estigués fent de mi, el cert és que em va agradar.

Aquell crit em va acompanyar durant molts anys. De fet, encara és ara que quan veig algú que no conec al portal de casa sento com si la senyora Amàlia cridés a la meva oïda «forasteeeeeeeeer!» i somric. La gent deu pensar que sóc mig boig, però tant m’és, també ho pensaven d’ella.

Recordo que quan feia sisè ens van presentar un company nou de classe.

—Es diu Ricard i és de Tarragona. Ara viu aquí i serà el vostre company. Acolliu-lo i tracteu-lo tan bé com us agradaria que fessin amb vosaltres —va dir la senyoreta Dolors.

En Ricard no m’agradava. Es feia el savi a classe i presumia davant les nenes de tenir un pare que pilotava avions. Un dia, abans que comencés la classe, vaig sentir que explicava alguna cosa i em vaig acostar al grupet de nenes que s’havia format al seu voltant.

—Dissabte passat el meu pare em va despertar molt d’hora i em va dir «au, aixeca’t que et portaré a esmorzar a un lloc molt maco». I a que no sabeu on vam anar? Doncs vam agafar un avió i em va portar a la Piazza San Marco di Venezia a prendere un capuccino. Es diu així, oi Enzo? Tu que et dius així ho deus saber…

—No ho sé, no sóc italià.

—Ah, no? Així per què t’han posat aquest nom? És una mica estúpid, no trobeu? Quina llàstima, em pensava que tindries un origen més interessant… Enzo, enze…

I totes les nenes van començar a riure mentre l’envoltaven i li feien preguntes sobre aquella meravellosa ciutat. No el suportava.

Un dia, a l’hora del pati, en Ricard va voler jugar a futbol amb nosaltres i vaig veure el moment de tornar-m’hi. Em va caure una pilota als peus perfecta per marcar un gol, però entre la pilota i la porteria hi havia en Ricard, i en aquell moment l’equip contrari s’havia quedat sense porter.

—Forasteeeeeeeeer!! —vaig cridar. I li vaig etzibar la pilota a la cara tan fort com vaig poder.

El resultat va ser que no vaig marcar gol, que el meu equip es va enfadar amb mi i que en Ricard va anar plorant a explicar què havia passat a la senyoreta Dolors.

—Enzoooooooo! —vaig sentir que em cridava.

—Què passa? —vaig fer amb cara de no saber res.

—En Ricard m’ha dit que li has fet un cop a la cara amb la pilota molt fort i que li has cridat «foraster». És veritat?

—Senyoreta, no, no ha sigut així. Jo li he dit «fes de porter!» i he xutat pensant que aniria cap a la porteria però es veu que no m’ha entès i s’ha quedat clavat com un estaquirot i aleshores he xutat a la seva cara però sense voler.

—Ah! Ja m’estranyava de tu, Enzo. Ho veus, Ricard? Ha estat un malentès. Au, vés a rentar-te la cara i continua jugant.

Des d’aquell dia en Ricard no va tornar a fer cap broma sobre el meu nom. Quan me’l trobava li feia «ha, ha», tot imitant el riure de la senyora Amàlia i en Ricard abaixava el cap. El foraster 1 havia guanyat el foraster 2.

El respecte de la senyora Amàlia no me’l vaig guanyar fins dos o tres estius més tard. Els de la colla ja teníem uns tretze o catorze anys i passàvem moltes estones a la casa trencada jugant a cartes o a «veritat, acció o petó». En realitat crec que aquest joc només ens agradava perquè així teníem l’excusa per fer-nos un petó, encara que fos a la galta. Jo intentava controlar mentalment la baldufa, sovint sense èxit, per tal que ens apuntés a mi o a la Júlia quan un dels dos escollíem «petó». Estic convençut que la Marta feia el mateix, pensant en el Sergi.

Ja feia uns anys que s’havia posat de moda entre la gent del poble tirar un paperet amb un desig escrit dins el petit pou que hi havia a la casa trencada, amb la qual cosa sovint teníem interrupcions en el nostre joc per part de gent que hi venia amb l’esperança que el seu somni s’acomplís.

Un dia, just després que la baldufa m’assenyalés després que la Júlia hagués escollit «petó», un home va tenir la brillant idea d’encendre el seu paperet i llençar-lo cremant al pou. En Van Gogh, que era al seu costat, es va espantar i va sortir disparat cap al carrer.

—Van Goooogh! —vaig cridar.

Però en Van Gogh no es va aturar. En aquell moment es va sentir el motor d’un cotxe i vaig arrencar a córrer darrere d’ell per evitar el desastre.

Quan vaig sortir el vaig veure enmig de la carretera, aturat, completament immobilitzat davant del cotxe que cada cop era més a prop. No ho vaig pensar ni un segon, em vaig llençar a la carretera i vaig aixecar els braços en senyal d’alerta.

—Forasteeeeeeer! —vaig sentir que cridava la senyora Amàlia just abans que jo caigués.

El cotxe em va fer un cop i em va tirar a terra, però per sort no em va fer res, va frenar just a temps. Quan vaig poder aixecar-me vaig veure els meus amics davant l’entrada de la casa i, a l’altra vorera, sota el balcó de la senyora Amàlia, en Van Gogh llepant-se una pota tranquil·lament.

—T’has fet mal…, Enzo?

Vaig mirar cap al balcó. Era la primera vegada que em deia pel meu nom!

—No. Estic bé; gràcies —vaig dir-li, abans d’anar cap a on eren els meus amics.

El conductor va marxar tan bon punt li vaig deixar el camí lliure i la senyora Amàlia va començar a cridar, fora de sí, «Assassí!!».

En Van Gogh va tornar a creuar el carrer i em va començar a fregar la cama en senyal d’agraïment. Aleshores la Júlia em va fer un petó a la galta, «te’l devia d’abans» i un altre als llavis «per haver salvat en Van Gogh».

De l’home que havia llençat el desig al pou no en vam saber res més, va desaparèixer com el fum del seu paper.

Aquella nit vaig tornar a casa mig coix però no em feia mal res. La senyora Amàlia m’havia dit pel meu nom i la Júlia m’havia fet un petó als llavis. Jo no necessitava cap pou dels desitjos. Aquell havia estat, sens dubte, el millor dia de l’estiu.

Els pares em van clavar una bona bronca pel que havia passat.

—No ho tornis a fer mai més, això!

—Has tingut molta sort, saps? I si el cotxe no hagués frenat? —em deien.

Però jo sabia que en el fons estaven orgullosos de mi. Abans d’anar a la meva habitació la mare em va fer un petó ben fort i em va abraçar, sense dir-me res. Després vaig sentir com li deia al pare:

—Aquest amor pels animals l’ha tret de la meva família.

—Sí, i la bogeria també —va contestar el pare.

La història del pou dels desitjos va començar quan la tieta Consol, qui, a dia d’avui encara no sé de qui era tieta ni per què li dèiem així, va explicar a la carnisseria del mercat que jo havia caigut davant la casa trencada i no m’havia fet res.

—Com un miracle, sap? Va caure d’una manera que es podia haver obert el cap, però es veu que el pare va desitjar en aquell moment que el nen no s’hagués fet res i es va acomplir. El nano es va aixecar i ni una rascada, tu.

La carnissera va explicar la història al seu home, que li va explicar al veí un matí quan passejaven els gossos. El veí la va explicar als amics del Casino i així, de mica en mica, l’anècdota de la meva caiguda va acabar sent coneguda per tothom i aquella casa abandonada es va convertir en una casa màgica.

L’última versió que em va arribar sobre la meva caiguda deia que m’havia fet un trau al cap i que, miraculosament, davant la mirada incrèdula dels pares, es va tancar. Ja se sap, hi ha gent a qui li agrada posar més pa que formatge.

Quan la tieta Consol es va assabentar de l’incident d’en Van Gogh li va faltar temps per escampar novament la notícia. I el mercat era, sens dubte, el millor lloc per fer-ho.

—Ma digui —va dir-li la peixatera.

—Posi’ma unes quantes almejas.

—Que té convidats, avui?

—No, és un capritxo que em vull donar. Ahir sí que van venir a casa els de Cal pintor. Sap qui vull dir, oi?

—Sí. I tant!

—Em van explicar que el seu nét va salvar un gat que estaven a punt d’atropellar, va caure a terra pel cop que li va fer el cotxe i no es va fer res. Res! S’ho pot creure?

—Què diu, ara? On va ser, això?

—Just davant de la casa trencada.

—Ooh! Quina sort va tenir!

—Sí, sí, tal i com li explico. És ben bé un miracle, ja ho dic jo que aquella casa és màgica.

—I qui portava el cotxe?

—Ai, això no se sap. Es veu que va desaparèixer i no van poder veure qui hi havia dins el cotxe. Devia ser foraster!

—Poca vergonya! Si n’hi ha, de mala gent. Potser la boja dels gats el va veure… Així no es va fer res, el noi?

—No, només la trompada a la cama i prou.

—Sort, sort. Es devia espantar molt, pobret. I també va venir a dinar amb vostè?

—No; només els avis. Sort d’ells i d’alguna altra visita que tinc perquè des que va marxar en Jaumet estic tan sola…!

—Au, va, Consol, que a vostè se l’estima molta gent.

—Sí, però és que allò va ser una desgràcia tan gran! —va dir mentre feia el senyal de la creu.

—Animi’s, dona. Segur que algun dia torna i ho arreglen tot. Un fill sempre és un fill…

—Allò va ser molt gros, quina vergonya! No ho sé, no ho sé…

—Bé, li poso res més?

…

Dos dies després els pares van arribar a casa rient, em van abraçar i em van fer dos milions de petons.

—Què passa?

—Res, Enzo, celebrem que el dia que vas salvar en Van Gogh es veu que et vas trencar les dues cames i, miraculosament, qual Llàtzer, et vas aixecar i vas venir a casa.

Novament més pa que formatge.

S’acostava el final de les vacances i per primera vegada quasi me’n alegrava. Estava cansat de contestar preguntes a la gent que volia saber què havia passat aquell dia a la carretera amb el gat. Jo podia veure la desil·lusió en els seus ulls quan els deia què havia passat en realitat, era com si no volguessin saber-ho, com si necessitessin una història màgica per omplir la buidor de la quotidianitat, una anècdota fantàstica per explicar a les reunions familiars o amb els amics. Però la meva història no tenia res de màgic ni de fantàstic, era, senzillament, la veritat.

A més a més estava el tema de la Júlia. Des d’aquell primer petó ple d’emocions i d’esperança només ens n’havíem fet un parell més, sempre d’amagat del grup, perquè ella em va dir que en Sergi li havia escrit una carta d’amor i que no volia fer-li mal.

—En Sergi? —vaig preguntar sorprès—. Però no n’estava de la Marta?

—Això em pensava jo també. Però l’altre dia, quan em va donar la carta, em va dir que li queia bé i tal però que quan va saber que tu i jo ens havíem fet un petó es va posar gelós i va saber que era jo qui li agradava.

—O sigui que ja sabia que tu i jo ens agradàvem i et va donar una carta d’amor? Malparit! —vaig exclamar furiós—. Demà parlaré amb ell.

—Enzo, si us plau, no li diguis res. Jo li he dit que només volia ser la seva amiga i ja està. Ja li passarà. El que no vull és que ens vegi perquè tampoc li vull fer mal.

—Que es foti! Si és amic nostre ho haurà d’acceptar. Què cabrón! M’ho podia haver dit a mi també, tot això. I la Marta què diu?

—No ho sap.

—Ha! Què covard! Doncs ara mateix vaig a explicar-ho tot a la Marta.

—Enzo, si us plau. Tu marxes demà i jo he de passar tot l’hivern amb ells.

Aleshores vaig haver de callar; ella tenia raó. No servia de res que jo muntés un espectacle i desaparegués. Jo només els veia durant les vacances i ells es veien tot l’any, potser valia més deixar passar el temps.

L’endemà vam anar a casa dels avis a dinar per acomiadar-nos abans de tornar a Barcelona però jo no estava de gaire bon humor.

—Enzo, no vols els mucarrons?

—No, àvia, no tinc gaire gana.

—A veure si hauré de fer com quan eres petit i t’hauré de donar jo el menjar…

—T’he dit que no tinc gana —vaig dir, sec.

—Però si no has menjat res! Vols que et prepari una altra cosa? Una truita? Et passo un filet per la planxa?

—Que no tinc gana, hòstia! —vaig fer.

—Enzo!—van cridar els pares.

—No li tornis a parlar mai més així a l’àvia, em sents? —va dir el pare.

Jo em vaig aixecar de taula i vaig anar a seure al sofà.

El pare es va aixecar derrere meu però l’àvia li va agafar el braç.

Il cuore è uno zingaro

—Enzo, saps per a què serveix això? —va dir-me, tot assenyalant una foto del diari en què apareixia un home amb una canya amb una cosa punxeguda per pescar.

—No.

—Serveix per pescar oriços. El meu pare en pescava molts. De vegades arribava a casa amb les mans plenes de ferides de les punxades dels oriços però no se’n sentia. Tenia unes mans molt fortes, plenes de durícies.

Recordo un dia que em va dur a pescar amb la barca i es va enfadar molt amb mi perquè no sabia fer el que em demanava…

I l’avi em va explicar una de les tantes anècdotes que tenia del seu pare. Quan va acabar d’explicar-me-la, vaig anar a demanar-li perdó a l’àvia i vaig abraçar-me amb el pare. Les històries de l’avi eren com petites paràboles que, sense acusar-te directament, aconseguien que et sentissis malament i desitgessis rectificar.

El que no va poder canviar mai l’avi, però, per més que s’emprenyés amb mi, era el fet que em referís a la seva ciutat com a poble. Jo no ho feia amb mala intenció, senzillament no podia veure aquell lloc de cap altra manera que no fos el meu poble d’estiueig.

Després d’allò ens vam acomiadar i tots tres vam anar cap al carrer de l’Hort, a acabar de fer maletes.

Quan gairebé les teníem enllestides, van picar a la porta.

—Hola, Pere! —vaig sentir que deia la mare.

—Hola. Que hi és, l’Enzo?

—Sí; espera que l’aviso.

I, sense moure’s de la porta, va cridar: «Enzooooooo, en Pere t’ha vingut a veure!».

—Ja vinc! —vaig dir, des de la terrassa.

—Ja l’has sentit, ara baixa. No trigueu gaire que de seguida marxarem, eh?

—Només serà un moment, és per acomiadar-nos —va dir en Pere.

I realment va ser un moment. De fet, és el comiat més breu que recordo. Vam anar tots dos fins a la casa trencada i allà ens vam trobar amb la Marta, la Júlia i en Sergi.

—Què? Pensaves marxar sense dir adéu? —va preguntar-me la Marta.

—No, si volia venir, però hem anat a dinar a casa dels avis i s’ha fet tard.

En Pere va fer alguna broma i em va abraçar. La Júlia i en Sergi no deien res. Jo me’ls mirava i tampoc em sortien les paraules, era una situació ben estranya.

—Aquests dos avui estan molt raros. Crec que estan tristos perquè marxes, perquè no diuen res! —va dir la Marta—. I ens vam fer dos petons.

—Bé, jo he de marxar; m’esperen els pares. Ja ens veurem —vaig dir.

Aleshores vaig sortir de la casa trencada i vaig mirar cap al balcó de la senyora Amàlia, que em feia el gest de comiat amb la mà i em somreia.

Vaig dir-li adéu i vaig mirar enrere, cap a l’entrada de la casa, on els meus amics em seguien amb la mirada.

—Quan tornaràs? —vaig sentir que preguntava un d’ells.

Però aquest cop no vaig contestar. Ni tan sols em vaig tornar a girar. No volia que veiessin que, per primer cop des que ens coneixíem, estava plorant.