© Fundació Catalunya Europa, 2021.

© de l’edició: Josep M. Muñoz, 2021.

© dels textos: Júlia Miralles-de-Imperial, Carles Rivera,

Gemma Ubasart, Joan Vicente, Josep M. Muñoz, 2021.

© d’aquesta edició: RBA Libros y Publicaciones, S. L. U., 2021.

Av. Diagonal, 189 - Barcelona 08018.

rbalibros.com

Amb el suport de:

Primera edició: novembre de 2021.

ref.: odbo988

isbn: 978-84-9187-923-7

el taller del llibre, s.a. • realización de la versión digital

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita

de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució,

comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa

a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro

(Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org)

si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra

(www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Tots els drets reservats.

7

sumari

Prefaci, per Josep M. Vallès15

Introducció: «El canvi que Catalunya anhelava»: la presidència de Pasqual Maragall, per Josep M. Muñoz21

1. On tot comença21

2. Ampliant la base25

3. Desbrossant el camí29

4. Les escales del Tinell32

5. Una legitimitat en qüestió? 35

6. La reforma de l’Estatut38

7. Un balanç: too big to succeed?40

AUTOGOVERN I QUALITAT DEMOCRÀTICA, per Gemma Ubasart

1. Introducció: el context i els eixos estratègics 43

2. Autogovern: el nou Estatut i l’aposta plurinacional48

2.1. El nou Estatut: procés d’elaboració, tramitació i aprovació51

2.2. La complexitat del procés estatutari58

2.3. L’Estatut del 2006 i els límits introduïts per la sentència del Tribunal Constitucional del 201067

2.4. Reforçar Catalunya i transformar Espanya73

2.5. Tenir presència i incidència a Europa i al món76

3. La qualitat democràtica81

3.1. Bon govern, transparència i avaluació83

8

9

10

11

12

In memoriam

diana garrigosa (1944-2020)

presidenta de la fundació catalunya-europa

15

prefaci

josep m. vallès

What might have been and what has been

Point to one end, which is always present.

t. s. eliot (Burnt Norton, Four Quartets)

Quina ha estat la rellevància política del govern de la Genera-litat presidit per Pasqual Maragall entre el 2003 i el 2006? Ha representat una inflexió transformadora amb conseqüències duradores? O, per contra, potser no ha estat més que un parèn-tesi accidentat en la història recent del país? Contribuir a donar una resposta a aquests interrogants és l’objectiu d’aquesta obra col·lectiva, impulsada pel programa Llegat Maragall de la Fun-dació Catalunya-Europa (FCE) (www.catalunyaeuropa.net).

El llibre que presentem pot ser considerat la continuació del volum que la FCE va publicar fa quatre anys, amb el títol Pasqual Maragall. Pensament i acció.1 Semblava aleshores que convenia fer una anàlisi ordenada del pensament de Ma-ragall —expressat, des de la seva mateixa joventut, en textos editats i en notes privades— per relacionar-lo amb la seva acció política durant més de mig segle i per comprovar que —lluny de la seva reputació d’improvisador— hi ha una co-herència ben treballada entre la seva reflexió i les seves ini-ciatives polítiques.

16

A una part de la seva acció política es dedica ara aquest nou volum. La intervenció de Maragall en les institucions s’ha desplegat en dues etapes de durada molt desigual: a l’Ajunta-ment de Barcelona (1979-1997) i a la Generalitat de Catalu-nya (1999-2006). D’aquests dos períodes, el primer ha rebut una atenció intensa per part d’estudiosos i historiadors que han ressaltat l’enorme efecte transformador de l’alcaldia de Maragall sobre la ciutat de Barcelona, convertida en pocs anys en una referència de prestigi entre els grans nuclis ur-bans del món.

En canvi, l’actuació de Maragall a la Generalitat de Cata-lunya com a líder de l’oposició i com a president no ha estat objecte de la mateixa curiositat per part dels observadors i analistes. Potser perquè ha quedat eclipsada per l’èxit del pe-ríode municipal. Potser perquè la durada ha estat massa cur-ta. Però, també, més probablement, perquè ha estat molt identificada amb la gestació accidentada de l’Estatut d’auto-nomia del 2006, una operació que sovint ha estat jutjada, de vegades, de manera precipitada i interessada, com un fracàs personal. El resultat d’aquesta associació de la presidència de Maragall amb l’Estatut del 2006 ha tingut un doble efecte: ha convertit Maragall en responsable d’aquell resultat i ha deixat a l’ombra la resta de l’obra de l’Executiu que ell va dirigir.

D’aquí que —com deia abans— s’hagi escrit poc sobre la presidència de Maragall i de la seva etapa al govern de la Ge-neralitat si no era per posar el focus en l’operació de la refor-ma estatutària. Per als adversaris que van veure el govern Maragall —des de l’inici— com una intrusió anòmala en la història de la Generalitat, convenia silenciar tot el que fou realitzat durant aquell període o desqualificar-ho gairebé en bloc, tal com va fer amb pertinàcia l’oposició política del moment, ben acompanyada per determinats mitjans de co-municació. Fins i tot, entre bona part dels qui van donar su-port a aquell govern o que hi van simpatitzar ha predominat

17

de vegades la sensació —el relat, diríem avui— que aquell in-tent de governar de manera diferent s’havia frustrat per mol-tes raons, no havia tingut bons resultats i, per tant, no paga-va la pena de revisar-lo ni, fins i tot, de recordar-lo.

El pas del temps, les enormes transformacions globals que ens han portat els primers vint anys del segle xxi i la convulsa seqüència de fets que han marcat en aquesta última dècada les relacions entre Espanya i Catalunya han provocat, de rebot, un cert redescobriment de la figura de Maragall i, fins i tot, una certa revaluació del projecte polític amb el qual va arribar a la presidència de la Generalitat. Pensem que, en aquest moment i gairebé dues dècades després que accedís a aquella presidència, ha arribat l’hora d’abordar amb més se-renitat i coneixement de causa el que va representar l’acció d’aquell govern de Catalunya i el conjunt de les polítiques públiques, definides i endegades durant aquells anys.

Això és el que fan aquí els autors dels quatre capítols dedicats respectivament a les polítiques institucionals (G. Uba-sart), les polítiques econòmico-financeres (C. Rivera), socials i culturals (J. Miralles-de-Imperial) i territorials (J. Vicente). Els autors són especialistes que pertanyen a una generació posterior a la que va acompanyar més directament Maragall en la seva tasca de govern i disposen, per tant, d’una visió emocionalment més distanciada de les intencions i els resultats de la seva tasca i de la del seu govern. A aquests capítols pre-cedeix una introducció (J. M. Muñoz) que descriu el context històric en què es prepara i es produeix l’accés de Pasqual Maragall a la presidència, encapçalant el primer govern de coalició de la Tercera Generalitat2.

18

Tal com es deduïa de l’obra ja citada del 2017, Pasqual Maragall no ha estat un polític improvisador ni oportunista. Quan va assumir el repte d’optar a la presidència de la Gene-ralitat ho feia amb intencions prou pensades durant els seus anys d’activitat política. Per descomptat, pretenia aconseguir que una alternativa catalanista i d’esquerres governés la Ge-neralitat com a senyal de normalitat i d’higiene democràti-ques. Però el seu objectiu no era sols un canvi de govern.

Col·laborant amb les altres forces de l’esquerra catalana i amb el suport d’altres iniciatives ciutadanes, apuntava a tres grans objectius: la revisió de les relacions Catalunya-Espanya-Europa a partir de les experiències acumulades des de la transició democràtica; l’impuls de polítiques públiques desti-nades a la millora de la qualitat de vida de la gent i orientades a la modernització de l’economia del país; finalment però no de menor importància, la rectificació de pràctiques de govern sospitoses i poc transparents que generaven la desafecció ciu-tadana i afeblien la legitimitat democràtica de les institucions.

El programa era, doncs, força ambiciós. Desvetllava mol-tes esperances de canvi, però també generava i excitava l’opo-sició dels interessos que es veien amenaçats, a Catalunya i a Espanya. Amb aquesta combinació de suports, de resistències i d’hostilitats declarades, el govern de Maragall va posar en marxa les seves polítiques. No és intenció d’aquest llibre fer-ne un balanç complet definitiu i indiscutible dels resultats, perquè tota obra política permet fer valoracions diferents. Tampoc no pretén fer una anàlisi d’avaluació tècnica de les polítiques examinades que correspondria a un treball de caire

19

més acadèmic. El que s’intenta amb aquesta iniciativa és palesar l’abast i la diversitat de l’obra de govern desplegada en el curt període de la presidència de Maragall i completa-da en part en els anys immediatament posteriors pel govern Montilla. Es tracta d’una tasca de recopilació necessària i, en bona mesura, inèdita, que esdevé particularment oportu-na davant de la persistència de visions simplificadores i frí-voles d’aquell període, nascudes sovint dels prejudicis o del desconeixement.

Pensem que el temps transcorregut ara permet valorar millor què hi va haver d’obra completada, què va quedar a mig fer i què es va demostrar com a proposta inviable. Tam-bé interessa verificar què hi havia d’anticipació de qüestions que han adquirit després —i continuen tenint— una impor-tància crucial a Catalunya com a societat que pertany —amb tots els seus clarobscurs— a un determinat entorn socioeco-nòmic, polític i cultural.

La Gran Recessió del 2008 i la pandèmia del 2019 han plantejat reptes extremadament exigents, a escala nacional i a escala global. La Fundació Catalunya-Europa vol contri-buir al debat sobre les respostes que la societat catalana ha de donar a aquests desafiaments. En aquest context, pensem que pot ser útil revisar la política i les polítiques del govern de Maragall i analitzar-ne els encerts i les errades, amb les aportacions innovadores, les limitacions i les insuficiències.

Tota acció de govern en un sistema democràtic reclama la combinació de dues actituds: satisfer demandes quotidianes i immediates de la ciutadania i alhora tenir presents les exigèn-cies col·lectives que desborden la durada dels cicles electorals. L’encert en aquesta combinació és el que defineix finalment l’estatura política de qui es dedica a la cosa pública. Les dues actituds són difícils de compatibilitzar perquè les capacitats i els recursos necessaris per fer-ho no sempre són a l’abast de qui s’ho proposa. Però no es pot renunciar a cap de les dues actituds quan es vol fer de la política un autèntic servei a la

20

comunitat. L’objectiu d’aquesta obra quedarà satisfet si per-met al lector de fer una valoració més equilibrada del servei que Pasqual Maragall i el govern que va presidir van fer al seu país i si li permet deduir d’aquella experiència alguna lliçó útil per a l’etapa difícil que ara ens toca de recórrer.

agraïments

La FCE vol deixar constància de la col·laboració essencial de la Fundación RBA i del seu president, Ricardo Rodrigo, en l’edició d’aquesta obra. També vol agrair la participació de Jaume Bellmunt, Enric Marín, Oriol Nel·lo, Borja de Riquer i Eulàlia Vintró, patrons i vocals del Consell Assessor de la FCE, que han acompanyat amb els seus suggeriments el tre-ball dels coautors. Cal esmentar, finalment, la feina indispen-sable de Fidel Bellmunt, responsable del programa Llegat Pasqual Maragall de la FCE, pel que fa a la coordinació dels treballs i la preparació dels annexos documentals.

21

introducció:

«el canvi que catalunya anhelava»:la presidència de pasqual maragall

josep m. muñoz

L’elecció del socialista Pasqual Maragall, l’any 2003, com a president de la Generalitat de Catalunya no pot conside-rar-se, en absolut, un simple relleu a la presidència de la ins-titució, ni tan sols el producte de la normal alternança dels partits en el govern inherent a tot sistema democràtic. La història i l’ambició que la seva candidatura duia associades, després de vint-i-tres anys de presidència de Jordi Pujol, i les expectatives que va despertar el primer govern d’esquerres que accedia a la Generalitat des que la institució d’autogo-vern havia estat restablerta el 1979, justifiquen amb escreix aquesta afirmació. El mateix Maragall, en acomiadar-se el 2006 d’una presidència que va resultar una mica més curta i molt més accidentada del previst, sense poder esgotar la le-gislatura, va ressaltar justament en el seu discurs de comiat que l’any 2003 s’havia iniciat «el canvi d’idees i persones que Catalunya anhelava des de feia temps. Era ben bé l’hora i feia temps que era hora».

1. on tot comença

De fet, la història té un punt de partida, llunyà, el 1980. La Catalunya que havia sortit del franquisme —o, més ben dit, de l’antifranquisme— s’havia inclinat electoralment cap a l’esquerra, la qual es va imposar clarament en les eleccions generals del 1977 i del 1979, i en les municipals del 1979.

22

Aquell últim any, l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Ca-talunya va donar pas a l’elecció del primer Parlament de Cata-lunya, que va tenir lloc el 20 de març del 1980 i en la qual, contra pronòstic, la coalició nacionalista Convergència i Unió (CiU) es va imposar com a primera força en un hemicicle que, tanmateix, seguia decantat a l’esquerra: 74 diputats pertanyien a forces progressistes (PSC, PSUC, ERC i PSA) enfront dels 61 que sumaven CiU i la centrista CC-UCD.

Afeblit per una abstenció alta que el va afectar molt direc-tament, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) —que va passar dels més de 870.000 vots que havia obtingut en les dues eleccions generals anteriors a només 606.000 a les autonòmiques, mentre que el PSUC, el partit dels comunistes catalans, es mantenia en el mig milió de vots— no va ser capaç de prendre la iniciativa i, en una història que ara no ens toca analitzar, el nacionalista Jordi Pujol va ser investit president (amb els vots de CC-UCD i d’ERC) en lloc del candidat que havia semblat partir com a guanyador, el socialista Joan Re-ventós. A partir d’aquell moment es va consolidar a Catalunya una forta divisió política, i també el que podríem qualificar, a la manera americana, d’una «guerra cultural», entre socialis-tes i convergents. Els primers, forts a les grans ciutats (comen-çant per les quatre capitals de província, però també a moltes ciutats mitjanes que, en principi, podien semblar «sociològica-ment» més afins al vot convergent) i a l’àrea metropolitana de Barcelona; els segons, controlant sòlidament la Generalitat i la Catalunya interior. Totes dues forces representaven dues con-cepcions diferents i enfrontades de com refer el país després del franquisme i de com estructurar-lo amb l’autonomia re-guanyada: el 1982, Pasqual Maragall prenia possessió de l’al-caldia de Barcelona amb un discurs titulat, inequívocament, «Per una Barcelona olímpica i metropolitana».

La majoria absoluta de Jordi Pujol a les eleccions al Par-lament de l’any 1984 (en què CiU va créixer espectacular-ment, en passar dels 753.000 als 1.346.000 vots, mentre que

23

el PSC va recuperar la cota dels 866.000 vots, a costa de l’enfonsament del PSUC, que el 1981 havia protagonitzat una crisi de proporcions inaudites) va consolidar fortament aquest model dual; un model que segurament no té parió a d’altres autonomies, on es produeix una correlació més gran entre el vot municipal, autonòmic i general. A Catalunya, en canvi, es va poder parlar d’«abstenció diferencial» i de «vot dual» per referir-se al comportament divers d’un mateix elec-torat segons el tipus de consulta.

Aquell mateix 1984, la reacció de Pujol a la presentació d’una querella per part del Fiscal General de l’Estat contra una vintena d’antics responsables de Banca Catalana, ell in-clòs, per una gestió que va ser judicialment considerada imprudent i, fins i tot, desastrosa, va enrarir enormement l’ambient polític i va acréixer l’antisocialisme de CiU, que a aquelles alçades ja havia trencat la inicial entesa amb les for-ces de progrés (cal recordar que entre el 1979 i el 1981, Con-vergència formava part del govern municipal de Barcelona, en la inèrcia unitària entre les forces del catalanisme polític que havia creat l’Assemblea de Catalunya).

En tot cas, a partir d’aleshores, la presidència «forta» de Jordi Pujol, la majoria absoluta del qual es va mantenir du-rant una dècada, fins al 1995, va contribuir a una sensació de domini en certa manera incontestable (i que va portar alguns a parlar fins i tot de «règim» convergent), mentre que els in-tents dels socialistes per esdevenir una alternativa viable de govern van fracassar, fins al punt d’influir en la dinàmica inter-na del PSC, amb la revolta contra l’aleshores primer secretari del partit, Raimon Obiols, en el seu congrés de Sitges de 1994. Amb tot, el pujolisme no va ser incompatible ni amb l’entesa parlamentària a Madrid de CiU amb el govern del PSOE, ni amb la continuïtat de les majories electorals de l’esquerra a les grans ciutats, en una divisió de papers que en alguns mo-ments semblava acceptada, o si més no assumida com a ine-vitable, per les dues parts.

24

L’any 1987, l’aprovació de les lleis territorials que supri-mien la Corporació Metropolitana de Barcelona va posar de manifest l’oposició de Pujol a qualsevol possible «con-trapoder» metropolità i el seu temor explícit a una Barcelo-na que titllava d’«hanseàtica», és a dir, deslligada del seu rerepaís, tot expressant un històric recel del catalanisme conservador enfront de la capital. En aquell moment, Bar-celona ja havia estat designada seu dels Jocs Olímpics del 1992, una operació d’un gran calat que pot ser vista, sense forçar l’argument, com el punt àlgid de l’enfrontament de concepcions polítiques i culturals entre socialistes i conver-gents. Mentre Pasqual Maragall demostrava la potenciali-tat d’utilitzar un soft power (i l’aliança amb el govern de l’Estat) per fer possible l’impuls econòmic i la transforma-ció urbana d’una ciutat que no era capital d’Estat, la Gene-ralitat va assumir un compromís pressupostari més aviat modest i no es va integrar al Hòlding Olímpic responsable de les obres d’infraestructura, traduint la manca de volun-tat de Pujol de reforçar el poder de Barcelona (tot i el seu reconeixement, en alguna ocasió, de la capital com la force de frappe de Catalunya).

Justament l’extraordinària «reconstrucció» (per utilitzar el terme d’Oriol Bohigas, l’influent delegat d’urbanisme de l’Ajun-tament de Barcelona en els anys vuitanta) duta a terme pels ajuntaments d’esquerres a partir del 1979, després de dècades de negligència i especulació urbanística sota el franquisme, era considerada pels socialistes com la palanca per accedir, final-ment, al govern de la Generalitat. Al capdavall, era una estratè-gia que havia estat avalada de manera recurrent per l’electorat amb confortables majories municipals i culminada en la impor-tant operació de consens que van significar els Jocs del 1992 —un consens ciutadà, entre diferents administracions, i entre sector públic i sector privat, que va dur fins i tot a teoritzar un «model Barcelona», exportat amb més o menys èxit a ciutats de contextos diferents, com l’Amèrica Llatina. Amb tot, això

25

no va ser suficient per trencar el predomini pujolista al Parla-ment de Catalunya, com ho va demostrar la candidatura no reeixida de Joaquim Nadal (alcalde socialista que governava, amb una majoria absoluta que va arribar a ser del 51 % dels vots, una ciutat electoralment «convergent» com Girona) a les eleccions del 1995. A Pujol només el podia derrotar Maragall: aquesta era una conclusió clara. La qüestió era com i amb qui-nes forces.

2. ampliant la base

La candidatura de Pasqual Maragall a la presidència de la Ge-neralitat podia semblar un fruit obvi de l’èxit de l’operació olímpica, i de fet va començar a gestar-se aleshores, però no va caure pas com una fruita madura. L’endemà dels Jocs, el 1993, Pasqual Maragall impulsa, entorn de l’associació cívica Ca-talunya Segle XXI, un procés de reflexió sobre el futur polític i social de Catalunya (més explícitament, i en paraules del lla-vors alcalde de Barcelona, l’associació, vagament inspirada en l’Acció Catalana dels anys 1920 i 1930, havia de «preparar el terreny al postpujolisme»). En aquell temps, es convenç també de l’absoluta necessitat —per utilitzar un terme que ha fet for-tuna posteriorment— «d’eixamplar la base» electoral del PSC, però també de «reordenar» les forces progressistes amb un esquema menys lligat al passat i més obert a concepcions àm-plies de partit, en la línia del Partit Demòcrata nord-americà, el Frente Amplio uruguaià o la Concertación xilena, així com de les successives refundacions del PCI a Itàlia. Aquest posi-cionament —que té també com a referent els intents paral·lels de renovació del socialisme francès, com l’encapçalat per Michel Rocard— mantindrà Maragall dins una lleial discrepància amb el PSC, fruit tant de la seva particular idiosincràsia perso-nal, poc compatible amb una estricta disciplina partidista, com, sobretot, d’una diferent visió estratègica.

26

En aquest moment, es posen en joc dues concepcions di-ferents que tenen a veure amb la lectura divergent que es fa de les causes de la incapacitat electoral de les esquerres per derrotar el pujolisme.

D’una banda, hi ha la que apunta cap a la suposada «su-peditació» ideològica dels socialistes catalans al nacionalis-me català, que seria la responsable que en les eleccions auto-nòmiques s’abstingués una part important dels qui a les eleccions generals voten el PSOE. Una posició que Felipe González va resumir el 1999, amb una excepcional claredat, en una frase recollida per Josep Ramoneda («Pasqual no ga-nará, porque para los míos, Maragall y Pujol son lo mis-mo»), i que constitueix una línia de pensament i d’acció po-lítiques que durà una certa intel·lectualitat caracteritzada per la seva hostilitat envers el pujolisme (des de posicions prè-viament més aviat properes al PSC i el PSUC) a impulsar, l’any 2005, i com a fruit de la presidència mateixa de Maragall a la Generalitat, la fundació d’un nou partit expressament antica-talanista, anomenat Ciutadans-Partido de la Ciudadanía.

D’una altra banda, hi ha una via que parteix d’una visió més sofisticada de la realitat i que, com a fruit del debat en-torn de la vigència de l’Estatut del 1979 (però també de la mateixa experiència personal de la relació amb el govern de Madrid, fins i tot si aquest govern és «amic»), propugna la necessitat d’avançar en un model federal de l’Estat. La for-mulació intuïtiva que fa Maragall arran de la seva descoberta del «principi de subsidiarietat» (a saber, que allò que pot fer la instància administrativa més propera al ciutadà no ho faci una instància superior), la seva al·lusió continuada a la neces-sitat d’arribar a percentatges de despesa pública similars als dels estats federals (el famós 50-25-25 % de despesa pública de les administracions estatal, regional i local) i, especial-ment, el més elaborat «federalisme fiscal» que es formula des del PSC, situen aquesta opció en el terreny d’un catalanisme polític que, per la via de la racionalització de l’organització

27

territorial del poder, vol superar, sense negar-los, els greuges del pujolisme respecte als dèficits de l’autogovern. I que, po-dríem afegir, amb l’assumpció de la necessitat de millorar l’autogovern, aspira amb determinació a ocupar el que Pujol havia definit com «l’espai central» de la política catalana.

El 1997, Pasqual Maragall abandona l’alcaldia que ha ocupat durant quasi quinze anys (ha estat el segon alcalde més longeu de la ciutat, després de Josep M. de Porcioles, l’alcalde dels anys del desarrollismo franquista), i la sensació és que marxa donant un cop de porta al seu propi partit, el PSC, fruit de la desavinença. A Roma, on s’ha «refugiat» en un entorn acadèmic, i on referma tant la seva preocupació europeista com la seva simpatia pels models «oberts» que formula en aquells moments l’esquerra italiana (amb experi-ències com L’Ulivo, una coalició nascuda el 1996 com a reac-ció al primer triomf de Berlusconi), Maragall és sol·licitat repetidament perquè torni a Barcelona a encapçalar la candi-datura dels socialistes per tal de derrotar un Pujol desgastat, que el 1995, davant de Joaquim Nadal, ha perdut la majoria absoluta aconseguida el 1984, i per posar fi, d’aquesta mane-ra, al bloqueig polític que s’arrossega des de tants anys. A un dels que peregrinen a Roma, l’expresident espanyol i líder del PSOE, Felipe González, Maragall li confirma que la seva aposta és pel federalisme, però per un federalisme «diferencial».

L’estratègia de Maragall, un cop acceptat el repte, passa per la imprescindible ampliació de la base electoral, que con-creta de dues maneres: en primer lloc, amb la voluntat d’ei-xamplar els límits del PSC amb una sèrie d’iniciatives que cristal·litzen el 1998 en Ciutadans pel Canvi (CpC), una as-sociació política de suport a la seva candidatura, comprome-sa amb la idea de renovació democràtica, amb un lema que advoca per «una altra manera de fer política», que agrupa sectors de l’esquerra federalista no enquadrats en partits po-lítics, i que va formar una coalició electoral amb el PSC tant el 1999 com el 2003 (i encara el 2006); i, en segon lloc, amb

28

l’acostament a les altres forces d’esquerra, tant amb Iniciati-va per Catalunya-Verds (ICV) (de fet, els hereus del PSUC sempre se’ls havia vist com un aliat «natural» dels socialis-tes), com singularment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), un acostament facilitat tant per l’experiència prèvia de governs de coalició a l’Ajuntament de Barcelona (on Ma-ragall, malgrat la seva olímpica popularitat, no va obtenir mai la majoria absoluta), com, en el darrer cas, per les posi-cions que ERC, de la mà de Josep Lluís Carod-Rovira, que n’era el secretari general des de l’any 1996, adopta en la línia d’un nacionalisme cívic, no identitari, o, si es vol, d’un inde-pendentisme no nacionalista.

El «decàleg» federalista lliurat per Maragall a Carod-Rovira en una trobada a la platja tarragonina del Miracle, el març del 1999, és situat pel mateix Maragall com el moment en què es posen les bases del futur govern «tripartit» a la Generalitat. Però el resultat de les eleccions al Parlament del 17 d’octubre del 1999 esdevé, per ben poc, insuficient per aconseguir la majoria parlamentària, malgrat les dues inno-vadores coalicions que fa Maragall per concórrer-hi amb ga-ranties d’èxit. D’un costat, acorda amb l’antic secretari general del PSUC i aleshores president d’ICV, Rafael Ribó, una coali-ció amb ICV a Tarragona, Lleida i Girona, a fi de concentrar el vot d’esquerres en unes demarcacions on es reparteixen pocs escons. De l’altre, la coalició del PSC amb Ciutadans pel Canvi pretenia acostar-se a capes mitjanes professionals ur-banes, però també a segments de la Catalunya interior refrac-taris al clientelisme pujolista, uns sectors que a les eleccions autonòmiques eren tradicionalment menys proclius a votar socialista. D’aquesta manera, Maragall obté els millors resul-tats dels socialistes en unes eleccions al Parlament de Cata-lunya, i amb 1.183.299 vots supera per 5.000 vots CiU, que n’obté 1.178.420. La diferència d’escons —gràcies al fet que segueix en vigor la Disposició Transitòria Quarta de l’Es-tatut del 1979, perquè CiU s’ha resistit sempre a aprovar una

29

llei electoral catalana més proporcional— entre les dues forma-cions (52 a 56) permet, però, a Pujol ser investit, per últim cop, com a president de la Generalitat, amb el suport del Partit Popular (PP): 68 vots a favor, enfront dels 67 del futur tripar-tit. (Un suport que era una prolongació del «pacte del Majes-tic» del 1996, pel qual el PP de José María Aznar va arribar a la presidència del govern espanyol, i que incloïa per part de CiU el compromís de no abordar la reforma de l’Estatut).

La sensació d’oportunitat perduda (Maragall mateix es va negar inicialment a admetre que no pogués formar go-vern, adduint la seva victòria en vots), fruit d’un resultat tan ajustat en escons (cal recordar que la representació d’ICV es veurà afeblida pels 44.454 vots que obtindrà la seva escissió EUiA, insuficients per tenir representació parlamentària, però suficients segurament per restar un escó als ecosocialis-tes d’ICV), planarà per sempre més en el relat d’aquells anys.

3. desbrossant el camí

La legislatura 1999-2003 no serà, tanmateix, un temps per-dut, i serà aprofitada per Maragall per desbrossar el seu camí cap a la presidència i, alhora, per mostrar unes altres mane-res de fer política. Així, aprofitant la complicitat amb el pre-sident del Parlament, Joan Rigol (una complicitat que els so-cialistes han buscat amb el polític democratacristià des dels temps del «pacte cultural», de mitjans dels anys vuitanta), Ma-ragall impulsa una modernització de la infraestructura, fins llavors molt precària, que el Parlament de Catalunya posava a disposició dels diputats. Maragall no només pretenia dignifi-car la vida parlamentària, sinó també subratllar el paper fo-namental de les institucions, dotant-les d’«estatalitat». (Una preocupació que el futur president de la Generalitat estendrà, per exemple, a la celebració institucional de l’Onze de Setem-bre: els símbols i les formes també compten en política).

30

Al mateix temps, i prenent com a model el shadow cabi-net del parlamentarisme anglosaxó, Maragall constitueix un «govern alternatiu» o «a l’ombra» per fer tant un seguiment de les polítiques que duu a terme el govern de CiU com per anar perfilant les polítiques públiques del futur govern d’esquerres. Finalment, però no menys important, buscarà en aquests anys un més gran coneixement personal del que s’ha convingut a anomenar el «territori», que l’ajuda a establir complicitats i a trencar una imatge massa associada a la figura de l’alcalde de Barcelona.

Altrament, Maragall va encapçalar, a mitja legislatura, l’any 2001, i davant l’escepticisme del seu propi partit, una mo-ció de censura que sabia que no podia prosperar, però que pro-bablement li va servir per reforçar la seva posició i per mostrar que la presidència de Pujol podia acabar un dia (l’única mo-ció que s’havia presentat mai abans contra Pujol va ser l’any 1982, i per part de Josep Benet al capdavant del grup del PSUC).

Però, probablement, el moviment de més gran calat que emprèn Maragall és l’aliança amb el nou secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, que havia estat escollit per un estret marge (amb el suport dels socialistes catalans) en el congrés federal del partit el juliol de l’any 2000, justa-ment després que el PP d’Aznar aconseguís la majoria abso-luta a les Corts espanyoles. Amb Zapatero, que reivindica el seu passat familiar republicà, Maragall hi coincidirà en el referent de l’enginyer i assagista castellà Anselmo Carretero, militant del PSOE, autor de diversos llibres sobre el caràcter plural d’Espanya i llavors tot just traspassat, a qui Maragall defineix com «el infatigable propagador de la España “na-ción de naciones”, mi compatriota y compañero», en una «carta oberta» a Zapatero, publicada a El País (4/11/2002). I serà en la figura de Zapatero que veurà, justament, la possi-bilitat de fer front a «un nacionalismo español fatuo y agresi-vo» que, més que reforçar, el que fa és comprometre «el futuro de España como unión de los pueblos que la forman».

31

És en aquest moment de majoria absoluta d’Aznar i d’eclo-sió del seu projecte espanyolista i recentralitzador (anunciat per Aznar mateix en un llibre del 1994, programàticament titulat La segunda transición), quan Maragall, amb la sensi-bilitat i l’experiència de la seva llarga alcaldia a Barcelona, publica a El País l’any 2001 un article, probablement incom-près en aquell moment (potser perquè comença i acaba par-lant de Figo, el jugador del Barça que va fitxar pel Real Ma-drid!), però que encara avui fa part del debat polític, titulat «Madrid se va», on després de constatar que Madrid ha dei-xat de ser únicament la capital política d’Espanya per passar a ser-ne també la capital econòmica, acusa el Ministeri de Foment (que «tiene el lápiz de España en la mano») de defen-sar que el mercat espanyol només dona per a un aeroport transoceànic, i propugna en canvi que cal posar fi a «esa vi-sión torpe de la España uniforme», perquè en contra del que pensen els «uniformistes», l’Espanya diversa «está hecha de singularidades potentes y sensatas, capaces de entenderse y de respetar un proyecto común. Común, no impuesto».

El projecte de Maragall, per tant, no era solament un projecte català: era també un projecte espanyol, amb una mi-rada posada sempre a Europa, i amb concepció no gens es-sencialista i, fins i tot, molt «funcionalista» d’Espanya (en una entrevista a L’Avenç [Muñoz, juliol 2002] em va dir que «l’Espanya radial només té una alternativa: la concepció d’Espanya com una xarxa, com un conjunt d’eixos que s’en-trecreuen i que mútuament es donen consistència»). El desig-ni de Maragall parteix d’una esmena a la totalitat del projec-te de Pujol (i del que col·loquialment s’anomenarà la política possibilista del «peix al cove»), i comporta, en canvi, una reafirmació dels conceptes expressats per Joan Maragall, l’avi poeta i intel·lectual, de la «unió i llibertat» d’una Espa-nya plural i federal enfront de la unitat imposada.

És un projecte que Maragall i el PSC saben que ha de comptar amb la complicitat del PSOE (i en aquest sentit, l’es-

32

tiu del 2003, s’aprova l’anomenada Declaració de Santillana per part del Consell territorial del PSOE, que, sota el lema «La España Plural es la España Unida», acceptava, tèbia-ment i amb prou reserves, la reforma dels Estatuts d’autono-mia aleshores vigents), sense el qual no es pot plantejar cap possibilitat de donar llum a un «nou» federalisme. L’esmen-tada carta oberta a Zapatero, de novembre del 2002, acaba d’aquesta manera: «El nuevo federalismo, o como le llama-mos tú y yo, la España plural, está a punto. Todas las esperan-zas están permitidas. No fallaremos».

4. les escales del tinell

Un any després, el 16 de novembre del 2003, tenien lloc les eleccions al Parlament de Catalunya. Pasqual Maragall en-capçalava de nou la candidatura del PSC-Ciutadans pel Can-vi, i, davant una CiU liderada ara, després de la retirada de Pujol, per Artur Mas, tornava a guanyar a CiU per uns pocs milers de vots (1.031.454 enfront d’1.024.425), però, nova-ment, no pas en escons (42 a 46). A diferència, però, del 1999, aquesta vegada les forces d’esquerres sí que sumaven, gràcies a la pujada d’ERC, que, duplicant els resultats de quatre anys enrere, s’enfilava fins al mig milió de vots i els 23 escons. Finalment, la presidència de Maragall era a l’abast. Però les condicions havien canviat.

El primer canvi havia estat previ a les eleccions: aquesta vegada, el PSC havia reclamat un protagonisme en la direcció de la campanya, que l’any 1999 s’havia portat des de «fora» del partit, amb una seu diferenciada, la direcció professional del seu cap de gabinet a l’Ajuntament, Xavier Roig, i amb un protagonisme important de Ciutadans pel Canvi (plataforma a la qual pertanyien 15 dels 52 diputats elegits en les llistes de l’any 1999). La idea d’eixamplar els límits del PSC i de su-mar-hi aportacions d’individualitats i de grups sense filiació

33

prèvia no havia estat mai ben rebuda per l’aparell del partit, gelós de les seves prerrogatives. (Fins al punt que s’havia es-tès la idea, més o menys fonamentada i sempre negada pel PSC, d’una manca de compromís de determinats sectors de la militància amb la campanya electoral del 1999). En aquesta ocasió, el 2003, tampoc no hi va haver la coalició, fora de la província de Barcelona, amb ICV, formació encapçalada ara per Joan Saura i que, a diferència del 1999, es va presentar en coalició amb EUiA, i que va passar de 3 a 9 escons.

El segon canvi tenia a veure, justament, amb un reequilibri significatiu en la correlació de forces que es produeix dins de la majoria d’esquerres al Parlament (s’havia passat de 52-12-3 escons de PSC-CpC, ERC i ICV, a 42-23-9). S’inicia aleshores un període de relativa incertesa en què ERC dona a entendre, des d’una suposada «equidistància», que no té clar quin és el seu aliat preferent per fer govern: si una coalició amb CiU, o bé un «tripartit» d’esquerres amb PSC-CpC i ICV-EUiA. For-malment, ERC inicia negociacions a dues bandes, que duren tres setmanes. El nou líder de CiU, Artur Mas, defensarà amb èmfasi la seva victòria electoral (en escons), però es trobarà al capdavall sense possibilitat de constituir una majoria parla-mentària: en el decantament final d’Esquerra cap al tripartit —que fonts d’ERC insisteixen que des de l’inici va estar clar— hi influeix el fet que ERC és perfectament coneixedora de la desconfiança tradicional de Pujol cap al partit republicà, com també la ferma negativa del mateix Pujol (que encara conserva una gran ascendència en el seu partit) a abordar la reforma de l’Estatut, amb l’argument que podria arribar a significar un retrocés més que un pas endavant. En tot cas, en l’estratègia d’ERC, la negociació amb CiU servirà per garantir-se una po-sició de força en el futur govern i al Parlament (on el diputat republicà Ernest Benach obté la presidència) i, alhora, per mantenir l’exigència pel que fa al compromís ja acordat amb el PSC en la legislatura anterior d’encarar la reforma de l’Esta-tut, cridat a esdevenir el tema central del nou mandat.

34

Finalment, el 14 de desembre del 2003, els tres partits d’es-querra signen, al Saló del Tinell, l’Acord per un govern catala-nista i d’esquerres, que passarà a ser conegut com el pacte del Tinell, estructurat en cinc punts que en revelen, amb precisió, les prioritats: «Més i millor autogovern. Més qualitat demo-cràtica. Un nou impuls econòmic per a Catalunya. Catalunya, una nació socialment avançada. Una nova política territorial i ambiental». L’acord, brandat pels tres líders en una fotografia a les escales del Tinell, preveu la designació de Pasqual Mara-gall com a president de la Generalitat i la vicepresidència (en la figura de «conseller en cap») de Josep Lluís Carod-Rovira. Joan Saura, per ICV-EA, també serà en el govern, com a con-seller de Relacions Institucionals i Participació. El nou govern neix amb un fet inèdit fins aleshores: l’adjectivació com a «ca-talanista i d’esquerres», ben aviat substituïda a la premsa i al carrer per «govern tripartit», en un gest que vol destacar la ruptura amb els governs anteriors de Pujol, però que cal pre-guntar-se si no va acabar afeblint un govern molt qüestionat, i hostilitzat des del primer moment, per l’establishment, fins al punt que inclús va tenir dificultats a ser vist, tout court, com el Govern de la Generalitat.