Col·lecció: Recursos educatius

Sèrie: El diari de l’educació

Títol 1: Coeducació, aposta per la llibertat

Primera edició sobre paper: febrer de 2017

Primera edició: maig de 2017

© Marina Subirats Martori

© de la introducció: Eduard Vallory

© de la cloenda: Gemma Lienas

© d’aquesta edició:

Editorial Octaedro, S.L.

C. Bailèn, 5 – 08010 Barcelona

Tel.: 93 246 40 02

octaedro@octaedro.com

www.octaedro.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat de les excepcions previstes a la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

ISBN (paper): 978-84-9921-918-9

ISBN (epub):

Realització i producció: Editorial Octaedro

Disseny de la coberta: Tomàs Capdevila

Realització, producció i digitalització: Editorial Octaedro

Per a la Ivet i la Jèssica, el Marcel i el Teo, l’Elina i la Laia, en Martí i l’Anna.

I per a tots els qui, com elles i ells, estan aprenent a ser qui són.

Voldria poder romandre en un quiet racó del cor de l’infant.

[…] Voldria poder passar pel camí que, fora de tot terme, travessa l’esperit de l’infant.

On missatgers porten ambaixades sense motiu entre els regnes de reis sense història.

On la Raó fa de les seves lleis pagarés sense vàlua i la Veritat deslliura els Fets de les seves cadenes.

Rabindranath Tagore, La lluna nova.

Introducció. (Re)humanitzar-nos

Eduard Vallory

What

massacre

happens to my son

between

him

living within my skin

drinking my cells

my water

my organs

and

his soft psyche turning cruel.

Does he not remember

he

is half woman.

Nayyirah Waheed

Crec fermament que tots els homes tenim l’obligació moral de ser feministes. El feminisme és l’antítesi del sexisme –que justifica la desigualtat política, econòmica, jurídica i social de les dones respecte dels homes. Precisament per això, perquè en els aspectes polítics, econòmics, jurídics i socials els homes hem gaudit i seguim gaudint de privilegis injustificats d’ampli abast per sobre de les dones, i també perquè hem conviscut amb agressions sistèmiques a les dones fetes per homes, els homes tenim l’obligació moral de ser feministes.

Se’m podria dir que és una obligació moral que, certament, s’estén a tota discriminació: d’origen, ètnia, cultura, creença, perfil socioeconòmic, orientació sexual. Però resulta que en totes i cadascuna d’aquestes discriminacions, en totes i cadascuna de les societats, la discriminació de gènere és una constant transversal. Tan sols mirant a casa nostra, un informe del Parlament explica que són les dones les que més tenen (90 %) els contractes a temps parcial i els més precaris, perquè penalitzem la maternitat en lloc de protegir-la; que hi ha entre el 19 % i el 22 % de diferència salarial a favor dels homes; que la feminització de la pobresa continua i augmenta en la mesura que la dona envelleix; que les dones representen el 60 % de titulats universitaris, l’11 % de càrrecs directius, el 8,2 % de membres de consells d’administració, i el 4,5 % de direccions generals, i que fins i tot les organitzacions de la societat civil estan dirigides en el 90 % per homes.

Aquestes dades contenen un missatge rellevant per als homes: la veritable igualtat comportaria com a mínim que el 45 % d’actuals directors generals deixessin de ser-ho; que el 40 % d’actuals responsables de societat civil deixessin de ser-ho; que el 39 % de càrrecs directius empresarials deixessin de ser-ho. I el missatge ressona en el fons de molts homes a qui fa pànic la veritable conseqüència de la igualtat.

Hi ha àmbits en què s’ha anat millorant, fonamentalment gràcies a les quotes. Durant un temps, vaig pensar que les quotes eren una mala pràctica, perquè situaven algunes dones en posicions no en funció a la seva vàlua, sinó perquè tocava. Em vaig adonar del meu error gràcies als arguments de Neus Torbisco i en comprendre el que la Marina Subirats explica molt bé en aquest assaig: l’origen de la desigualtat és fonamentalment cultural. I només la podrem canviar generant un canvi cultural. I les quotes, instruments de transició després de segles de desigualtat incrustada, hi contribueixen. No només per una qüestió d’imatge, de percepció que ser dona i ser presidenta, directiva, jutgessa, alcaldessa, catedràtica, creadora d’opinió –decisora, en definitiva– és perfectament possible i hauria de ser normal. Sinó també, perquè totes i cadascuna de les decisions que es prenen a la nostra vida pública que tenen a veure amb el biaix de gènere –polítiques, laborals, legislatives, judicials, comunicatives– estan afectades pel fet que la majoria de decisors són homes.

Hi ha un tercer element que va més enllà de la posició social i de la capacitat de decidir. L’element de la violència nascuda de considerar legítim que els homes puguem disposar dels cossos de les dones. Vivim en un país on una de cada quatre noies pateix una agressió sexual abans dels 17 anys. I en un món on l’agressió sexual a dones és a l’ordre del dia arreu. A partir d’aquí, la llarga llista de la vergonya: violacions i culpabilització de la víctima per com vestia o com es comportava, assetjaments sexuals en tots els nivells socials, en particular els laborals, humiliacions en relació amb el cos que no compleix els estàndards de bellesa, maltractament domèstic i assassinats de gènere, menors forçades a «matrimonis» que legitimen dominació i viola­cions de nenes, i un llarg etcètera. Escric això el 2016, quan els Estats Units acaben d’escollir com a president una persona que ha presumit públicament d’assetjar sexualment a dones proclamant que aquesta és la manera de tractar-les.

Dic tot això perquè els homes no podem ignorar més la nostra complicitat passiva amb aquesta realitat, una realitat que ens ha donat privilegis no merescuts pel sol fet d’haver nascut amb un sexe determinat. La lluita per la veritable igualtat de gènere no és una lluita de les dones. Ha de ser una lluita dels humans que compartim una idea bàsica de la decència.

Ara bé, l’aportació que la Marina Subirats fa amb el seu assaig va molt més enllà. Perquè entra en les pors més íntimes dels homes, en les nostres frustracions, en les nostres angoixes, i ens mostra que aquesta desigualtat que ens dóna tants privilegis no ho fa gratuïtament. Crec que, per parlar-ne, cal que primer assumim la realitat del patiment i molts cops horror injust i inacceptable que sistemàticament pateixen les dones pel sol fet de ser-ho. Però també n’hem de parlar.

L’assaig de la Marina explica com les primeres formes d’identitat sexuada s’adopten abans dels 3 anys, i estan relacionades amb el gènere –és a dir, amb el constructe cultural–, no amb els genitals. Els nens creixem amb la referència de l’heroi, i de nosaltres s’espera la força, la competitivitat, el guanyar. I, alhora, se’ns nega la por, la feblesa, el fracàs –«els homes no ploren»–,1 però també l’afecte, la sensibilitat, la bellesa. Amb el missatge que tot allò femení és vergonyant, als homes se’ns neguen trets fonamentals de l’existència humana.

Així com els nois creixem aprenent que se’ns gratificarà com més forts, astuts i guanyadors esdevinguem, les noies creixen amb el missatge de l’atractiu com a valor màxim. Es poden permetre la bellesa, l’afecte, els sentiments, però a costa de ser valorades només com a objectes d’admiració i de desig dels altres. D’aquí ve la jerarquia: els nois valoren, les noies són valorades; i, per tant, aprenen a fer servir l’atractiu davant els homes com a instrument per assolir objectius. Així, el valor de les noies és caduc, perquè és estètic; mentre que el dels homes creix amb el temps. I d’aquí en surt també la hipersexualització de nenes que comprenen que el que es valora d’una noia és ser «sexi», i així comença la seva progressiva transformació social en objectes sexuals, i la normalització per a tants homes de la idea que els cossos femenins els pertanyen.

Si bé l’esdevenir un simple objecte d’atracció és del tot degradant, molts homes ens sentim igualment ofegats per la demanda permanent de demostrar la nostra virilitat en les formes més diverses, en tots els àmbits. Un d’ells, gens menor, resultat d’una visió reduccionista de la sexualitat. Perquè l’altra cara de la moneda de la cosificació de la dona, d’enviar fotos de nus pel Whats­App, de la pornografia o de la normalització de la prostitució, són els anuncis a les portades dels diaris esportius per solucionar les disfuncions erèctils o les ejaculacions precoces. Sense erecció, on és la virilitat? Sense penetració, on és la sexualitat? I, així, milers d’homes secretament humiliats perpetuen el cercle viciós fent el fatxenda, cosificant encara més les dones, o acarnissant-se contra nois homosexuals per atrevir-se a trencar l’estereotip masculí, contra noies homosexuals per gosar no necessitar homes per gaudir sexualment, o contra transsexuals, que fan saltar pels aires la idea de gènere.

Una altra forma de pressió social per demostrar la virilitat és el guanyar a tota costa, justificant qualsevol hipoteca, en particular les personals. M’ha impressionat conèixer dones altament preparades que han preferit no fer la batalla pel «poder» perquè creien que no compensava el sacrifici personal que requeria. Potser són coses com aquestes que han dut a parlar de la necessària «feminització» de la política, o de l’empresa, referint-se a introduir-hi uns nous aires propis de les dones, més amables, menys agressius. Però fa temps que penso que anomenem «feminització» al que és, de fet, una «humanització». Perquè aquests valors suposadament «femenins» no deixen de ser missatges vitals com els que llança l’expresident Pepe Mujica: «la vida és curta i se’ns en va; i cap bé val tant com la vida». I aquesta realitat se’ns mostra clara quan a un home de 40 anys li diagnostiquen que li queden sis mesos o un any de vida. Quines són les noves prioritats vitals, quan la finitud s’explicita? I què en fa, aleshores, el pare autoritari, el directiu exitós, el president poderós, de la força, del guanyar, de la superioritat?

La pregunta sobre el gènere és, de fet, una pregunta sobre com volem viure la vida. Sobre què considerem justificable sacrificar per a quines finalitats. I, per això, és pertinent preguntar-nos com es genera el canvi cultural necessari en el cap de noies i nois i, en particular, quin paper hi té l’educació. De fet, la meva presa de consciència sobre la perjudicialitat dels rols socials de gènere ve de la meva experiència educativa a l’escoltisme, on la vivència de la coeducació va ser un component fonamental. En canvi, sé que la Marina Subirats no va trobar una diferència tan gran entre la seva experiència a l’escoltisme i la que va tenir a l’escola, perquè a l’Escola del Mar s’hi va trobar una aproximació educativa molt similar. On més que transferència de coneixements es buscava formar integralment la persona.

De fet, la nostra normativa vigent suggeriria el mateix. Perquè estableix, per exemple, que «La finalitat de l’educació secundària obligatòria és l’assoliment de les competències clau que permeti a tots els alumnes: a) Assegurar un desenvolupament personal i social sòlid amb relació a l’autonomia personal, la interdependència amb altres persones i la gestió de l’afectivitat». L’afectivitat, com a primera finalitat competencial clau a secundària? On rau, doncs, el problema?

La UNESCO explica que el coneixement és la manera com els humans apliquem el significat a l’experiència (Repensar l’educació, 2015). Tradicionalment, però, el nostre sistema educatiu només l’ha entès com la suma d’informacions i de conceptes: tot allò que es pot transmetre des del mestre o del llibre de text, i que es memoritza o es mecanitza. Així, la UNESCO fa notar que, a més de la informació i els conceptes, el coneixement també conté dos altres components: les habilitats, i les actituds i els valors. La cooperació és una habilitat. L’acceptació de la diferència és una actitud. I ni habilitats ni actituds i valors s’adquireixen memoritzant: les primeres requereixen pràctiques, i els segons, vivències.

Ara bé, el plantejament va més enllà. Quan el currículum de secundària estableix com a finalitat «l’assoliment de les competències clau que permeti a tots els alumnes assegurar un desenvolupament personal i social sòlid», s’està referint a dotar-los de capacitats per a aquest desenvolupament. Per això, la UNESCO diu que l’educació és el procés deliberat de desenvolupar competències adquirint coneixements de forma que es puguin aplicar a situacions rellevants. No hi ha competències sense coneixements; però només amb la transmissió d’informacions i conceptes, l’educació no podrà capacitar els infants per ser actors del seu propi creixement i ser capaços de resoldre situacions reals, com ho són totes les relacionades amb el gènere.

Una darrera reflexió. El canvi cultural que el nostre sistema educatiu hauria de contribuir a generar a través de la coeducació no consisteix ni a fer que les noies adoptin els rols de gènere masculí de força, competitivitat i agressivitat, ni que els nois esdevinguin objectes només valorats per la seva estètica. Es tracta de créixer des del respecte veritable a l’altre i l’acceptació de la diferència, i deixar d’imposar comportaments artificials que neguen la pròpia naturalesa de l’ésser humà. Com diu el colpidor poema de Nayyirah Waheed, es tracta de ser capaços de no oblidar ni d’on venim ni on acabarem, abans que ens anunciïn la fi. I que això ens possibiliti construir unes vides amb dignitat i amb sentit, per a nosaltres i per als altres.