Al efectuarse la presentación, la persona inferior en rango es presentada a la superior; el caballero a la señora, y la señora soltera a la casada, si esta no es de menor categoría [...] Los caballeros pueden dar la mano a las señoras, pero no sin que antes la señora haya demostrado con una expresión ligerísima de su semblante que les autoriza a ello.

Código o deberes de buena sociedad, Camil Fabra, fabricant, 1884.

Camil Fabra, fabricant de fils i a qui coneixerem aviat, va escriure aquest codi de comportament social i protocol imprescindible per als qui estaven entrant a formar part de la bona societat barcelonina. I és que tenir maneres distingides era molt important en un món, el de la nostra burgesia, format sovint per gent molt pencaire i emprenedora però d’origen humil o menestral i, per tant, nous en aquestes coses.

Qui eren, aquests pencaires riquíssims? En coneixerem alguns.

Els primers, els indians

Va bé saber qui van ser els iniciadors d’aquests anys daurats de la gran burgesia barcelonina. Els personatges que anirem coneixent aquí tenen un origen sovint senzill i són homes −la majoria, les dones no consten com a iniciadores de grans fortunes− fets a si mateixos. Són els indians.

Els indians o americans −bé: indianos o americanos− és com s’anomenen els comerciants i, sovint, aventurers que havien anat a fer fortuna a les colònies espanyoles d’Amèrica, «fer les Amèriques», se’n deia, i ho havien aconseguit. Alguns eren fills de bona família, d’altres, gent humil amb ànsies de millorar.

La majoria dels que van tornar a Catalunya ho van fer carregats de duros, que van invertir en fàbriques, cases, artistes, negocis, comerços, hospitals, trens... Sense ells res no seria com és.

Josep Xifré i Casas, el dels Porxos

Els Xifré venien d’Arenys. El primer Xifré conegut és un comerciant, Josep Baptista Xifré i Horta, que havia fet uns quants duros a l’Amèrica Central. Un mal negoci el va arruïnar i va morir deixant la família endeutada del tot: aquest és el pare del nostre Xifré dels Porxos.

El fill, Josep Xifré i Casas, és un home valent que s’arremanga: marxa a Cuba. I acabaria reunint una grandíssima fortuna, una de les més grans de l’època. De gran, s’estableix a Barcelona, on, amb altres indians, el senyor Josep es troba de tant en tant a la font Trobada de Montjuïc on tots plegats recorden els temps passats.

Diuen que el senyor Josep era un home que vivia per treballar, una màquina de fer duros. Durant més de trenta anys va viure i va fer negocis entre l’Havana i Nova York, relacionant-se amb els homes més notables del moment, com els Astor, Murdoch o Rothschild. A Nova York freqüentava un club molt elitista, el House of Lords.

Les seves empreses es dedicaven a l’adoberia, el cafè i el sucre, entre altres productes, i també feia de banquer i prestador, especulador de borsa i promotor immobiliari. Xifré, a Cuba, havia aixecat un dels més grans i perdurables imperis de la pell; i diuen que el seu ingenio no tenia rival en el seu àmbit.

1.2.128_Jardins_de_l'Edifici_Xifré,_escalinata

Potser va ser al club que freqüentava on va conèixer Guideon Lee, un dels industrials adobers més potents d’Amèrica, que arribaria a alcalde de Nova York. El 1817 Lee, Xifré i uns quants socis fundaren la New York Tannery Co, que esdevingué un referent del sector. També es va relacionar amb un gallec, Pedro Gimeno −que es feia dir Peter Harmony−, multimilionari i gran inversor que introduí Xifré en el món de les grans finances: Xifré va comprar accions dels bancs més importants d’Amèrica i grans quantitats de deute estatal. També va entrar en el negoci immobiliari.

Total: no parava de fer-se ric.

El 1840 va decidir establir-se a Barcelona; ara bé, abans de partir d’Amèrica, Xifré i Casas va deixar els seus negocis ben lligats, amb tot d’apoderats i administradors vetllant pels seus interessos. Aquí hi arriba sol: la dona i el fill s’estimen més viure a París.

Les inversions a Catalunya d’en Josep Xifré i Casas van estar encarades al món immobiliari. I també es va interessar en diverses associacions i iniciatives socials que, veient els beneficis de tenir un soci com ell, li van reportar un bon plegat de càrrecs honoraris. De les seves actuacions immobiliàries destaquen l’edifici dels Porxos d’en Xifré i l’Hospital d’Arenys de Mar, en la construcció dels quals va participar activament. Els seus immobles incorporaven les ultimes novetats estilístiques, tècniques i decoratives, esdevenint models constructius. Sembla que en Xifré veia en els seus edificis no només un negoci sinó una bona manera de mostrar públicament el seu poder i la seva generositat.

Després del Josep Xifré i Casas vénen dos Xifré més, en Josep Xifré i Downing, el seu fill −Pepito, li deien−, i en Josep Xifré i Hamel, el seu nét: personatges notables però ni de lluny com ell.

Va ser el català més ric del segle XIX, per això es va posar de moda l’expressió «ser més ric que en Xifré».

POTSER NO HO SABIES...

Un ingenio era una hisenda amb instal·lacions per processar productes com ara la canya de sucre i obtenir-ne derivats, sucre i alcohol, per exemple. La mà d’obra solia ser esclava.

UNA TAFANERIA

Conten que en Xifré era traficant d’esclaus, negoci molt habitual en l’època, encara que era una cosa prohibida. I a les seves factories en tenia, d’esclaus. Diuen que els tractava la mar de bé i que fins i tot va arribar a proposar al seu màxim apoderat, Antoni Vidal i Pascual, un projecte per tal d’emancipar-los; l’apoderat el va fer desistir.

Judith Xifré, de soltera Downing

La dona d’en Xifré i Casas era americana i es deia Judith Downing. Era filla de l’agent de Borsa d’en Xifré a Nova York. Conten que es van conèixer quan ell es va posar molt malalt −quan una greu crisi econòmica el va afectar moltíssim−i els Downing el van atendre a casa seva. I que, com a mostra d’agraïment, en Xifré, que passava dels quaranta, es va casar amb la filla de la família, que només tenia disset anys, la Judith.

La parella va anar a viure a Cuba. Ella era una jove de la burgesia novaiorquesa acostumada a l’ambient de l’alta societat, i sembla que a l’Havana no s’hi acabava de trobar. Llavors ja eren tres perquè havien tingut el seu únic fill, en Josep Xifré i Downing. Quan s’instal·len a Nova York, ella reprèn la vida que li agrada amb el suport, esclar, de la fortuna del seu marit que no parava de créixer.

La família viatja per tot Amèrica i Europa, i quan ella veu com de florida és la vida social a París, es nega a venir a Barcelona, que és el que vol el seu marit, i es queda a la capital de França amb el fill. Tanmateix, la senyora Xifré no va tenir més remei que passar algunes temporades a casa nostra per no fer emprenyar gaire el senyor Josep, que ja era vell i, diuen, gelós.

A París, la Judith es feia amb la més alta societat i amb la cort reial; Barcelona li devia semblar més d’estar per casa.

Diuen que, a París, la senyora Xifré va ser amant de l’escriptor Stendhal i, després, de Merimée, autor de la novel·la Carmen de la que Bisset en faria una òpera. I també conten que Flaubert es va inspirar en ella per a la protagonista de Madame Bovary, l’Emma Bovary.

LA FONT TROBADA

Una de les fonts més populars de Montjuïc era la font Trobada. El primer que ens en parla és el Calaix de Sastre (segle XVIII) del Baró de Maldà, que feia esment a la descoberta d’aquesta font, l’aigua de la qual diu que «facilitava l’orina i la purgació del ventrell».

A Barcelona era costum pujar a les fonts de Montjuïc a celebrar berenars, dinars, revetlles, festes... El 1780 es va prohibir encendre fogueres dins muralla per risc d’incendi i la gent anava a fer les fogueres i les revetlles a la muntanya. Al matí del dia de Sant Joan, la gent encara seguia la festa que havia començat el vespre anterior. A la tarda del mateix dia s’anava a fer una xocolatada o un berenar a alguna de les moltes fonts de la muntanya.

La font Trobada brollava davant d’una petita esplanada que feia de pista de ball. Hi havia un quiosc de refrescos i deien que era un dels indrets més bonics de Barcelona. L’Exposició Universal del 1929 i la construcció de la piscina al final del carrer Nou de la Rambla van alterar molt l’indret. Amb els anys la font i el seu voltant van anar fent-se petits fins a desaparèixer quan els jocs del 1992.

Joan Güell i Ferrer, un fera

Els Güell venien de Torredembarra i eren d’origen pagès. De quartos en va fer el pare del Joan Güell, en Pau, a Santo Domingo. Coses de la vida, aquest Pau Güell també es va arruïnar −com en Xifré i Horta– i va ser el seu fill qui es va enriquir. En Joan Güell i Ferrer se’n va a Cuba a fer fortuna −devia semblar la Rambla, Cuba, amb tants de catalans− i la fa.

Abans, però, anem fins al segle XVI per saber alguna cosa més dels Güell. Tenim notícies del primer Güell, en Gabriel, i del seu fill, en Jaume, que es casa el 1616 amb Tecla Serra i s’instal·len a Sant Vicenç de Calders. El 1731, en Pau Güell i Mercader, avi de Joan Güell i Ferrer, espardenyer, es casa amb Maria Roig i tenen un fill, en Pau, que fa de pagès i es casa amb la Rosa Maria Ferrer, els pares de la qual tenien una sastreria i botiga de teixits a Torredembarra.

En Pau i la Rosa ja són a Torredembarra. Tenen tres fills −Maria Magdalena, Joan i Rosalia− i en Pau treballa a la botiga dels sogres i fa de pagès, però té ànsies i se’n va a Santo Domingo a fer fortuna. I fa pessetones. Allà el va trobar el seu fill, el nostre Joan Güell, un noiet de 10 o 12 anys. Quan en té 14, el pare l’envia a Barcelona a estudiar a l’Escola Nàutica, on es fa pilot de flota mercant.

Mentre en Joan estudiava, el pare es va arruïnar. Amb el títol de pilot, en Joan s’estableix a Cuba i enceta un seguit de negocis amb els quals fa quartos. Entre aquests negocis hi ha el que el va enriquir moltíssim, el tràfic d’esclaus. Esdevé el cap dels grans empresaris exportadors i importadors de Cuba. Com? Amb astúcia: nas per als negocis.

Després de treballar uns anys en un magatzem de l’Havana −va entrar com a mosso i va acabar com a comptable− es va associar amb dos amics i fundà la Casa Güell de l’Havana que es dedicava a importació i exportació. Les cases importants no el veien amb bons ulls, però el nostre Joan, murri, va comprar de sobte tots els carregaments que hi havia al port de l’Havana i també tots els que estaven a punt d’arribar: aconseguí el monopoli del mercat durant quatre anys. Els comerciants que abans el menystenien s’hi van associar. En poc temps era el director de l’associació de les cases comercials de Cuba.

I torna a casa. A Barcelona.

Ens el trobem el 1839 obrint el taller La Barcelonesa de reparació de maquinària tèxtil, el 1840 una fabriqueta tèxtil a Martorell i el 1848 creant el Vapor Vell, que feia vellut, pana i cotó: el 1851 hi treballaven gairebé 400 persones i era la fàbrica més important del sector. Participa en organismes empresarials i financers, és regidor de l’Ajuntament, senador i diputat a les Corts espanyoles. Ah! Abans havia fet un temps a Anglaterra per estudiar el procés de fabricació de la pana, el 1847 formava part de la direcció de la Junta de Fábricas i el 1848 fundà Güell, Ramis i Companyia mentre enceta la construcció de la Colònia Güell. I participa en la fundació de la Maquinista Terrestre y Marítima... com deia aquell no hase falta desir nada más.

Abans, el 1845, s’havia casat amb la Francesca Bacigalupi, una pubilla rica filla d’un dels grans comerciants de l’època i germana del seu soci. Van tenir un fill, l’Eusebi Güell. La Francesca mor de part dies després de néixer l’Eusebi i en Joan es casa amb la seva cunyada −això es feia sovint− la Camil·la, amb qui té una filla, la Josefina, que també queda orfe de mare, perquè la Camil·la mor de part, com la seva germana.

Joan Güell va morir el 1872 lluitant tant com va poder contra els afanys d’independència de Cuba que feia perillar els interessos dels empresaris espanyols.

Eusebi Güell i Bacigalupi, fill d’indià i brillant

Un Güell notable, aquest, perquè va millorar l’herència rebuda. Fou el primer comte de Güell. Son pare, en Joan, l’envia de nen intern a un col·legi de Mataró i, després, es forma en dret i economia, mecànica i ciències aplicades a Barcelona, Anglaterra i França. Un home molt ben preparat.

El 1871 es casa amb la filla d’Antonio López i López, marquès de Comillas, la Isabel López i Bru. Tenen deu fills. La Isabel era compositora musical especialista en piano i orgue; per això al Palau Güell hi ha un gran orgue.

És un gran home de negocis. El 1890, associat amb l’enginyer Ferran Alsina, trasllada la fàbrica de panes i velluts el Vapor Vell de Sants a Santa Coloma de Cervelló. El 1901 funda la cimentera Asland, és director de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (la futura CaixaBank) i conseller de les empreses de la seva dona: Tabacos de Filipinas, Caminos de Hierro del Norte, Banco Hispano-Colonial… És regidor de Barcelona i senador per nomenament reial. I també inverteix en vinyes, sobretot al Garraf i la serra de Prades.

M7. Eusebi_Güell_y_Bacigalupi,_de_Ross,_La_Ilustració_Catalana,_15-06-1888

Va continuar la construcció encetada pel seu pare, la magnífica Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, que va encarregar al mateix arquitecte −Gaudí− que li havia fet la residència familiar al carrer Nou de la Rambla de Barcelona, el Palau Güell. En Gaudí també va fer el Parc Güell i altres obres per a la seva família i la de la seva esposa, Isabel López Bru, a Comillas.

El 1910 Alfons XIII el va nomenar comte de Güell, cosa que l’Eusebi agraí regalant a la família reial el que seria el Palau Reial de Pedralbes i que era la finca d’esbarjo dels Güell. Moria, l’Eusebi, al cap de vuit anys a la casa del Parc Güell.

La dada
Eusebi Güell i López, un dels seus fills, cònsol de l’imperi Austrohongarès a Barcelona, va ser un dels primers occidentals en entrar a la tomba de Tutankamon.

Maria Lluïsa Güell, la filla pintora

Eugeni Güell i Isabel López van tenir deu fills, entre els quals una pintora de renom, la Maria Lluïsa.

Nascuda al palau de Comillas, el poble del seu avi, la Maria Lluïsa va ser una artista consagrada. Es va especialitzar en la pintura de flors, sobretot roses, gairebé sempre aquarel·la i oli, molt valorades; feia exposicions públiques i privades i els diners de la venda dels seus quadres els havia destinat, en ocasions, als pobres.

A la casa familiar, el Palau Güell, organitzava exposicions, diuen que senzilles i refinades, cada dilluns amb l’assistència del bo i millor de la societat barcelonina. Eren conegudes, aquestes reunions, com «els dilluns de la casa Güell» i, la Maria Lluïsa, solia també oferir-hi concerts d’orgue i de piano, interpretats per ella mateixa i sembla que molt bé.

Diuen que va ser la primera dona pintora que va vendre obres a l’Ajuntament. Signava amb les inicials, MLG, cosa que feien moltes dones de l’època per ocultar, precisament, que eren dones. Al MNAC hi ha dues obres seves: Roses i Clavells.

Va morir a Pau, Occitània, després d’una llarga malaltia.

Antonio López i López, el controvertit

Aquest senyor era un home emprenedor i un dels personatges més influents d’Espanya. Un home no gaire estimat a Barcelona. Per què?

Neix a Comillas (Cantàbria) el 1817 en una família humil −la mare era peixatera− en què son pare va morir quan ell era petit. Se’n va a treballar a casa d’una tieta a Lebrija i als 14 anys ja marxa cap a Cuba. Fa de mosso i aconsegueix uns diners important farina des de Santander. I llavors s’estableix a Santiago de Cuba i obre un baratillo als baixos d’una casa del senyor Andreu Bru, un comerciant barceloní. El 1848 es casa, al Pi de Barcelona, amb la filla d’en Bru, la Lluïsa.

Amb el dot de la dona i l’ajuda del sogre comença a enlairar-se. Obre una botiga de roba, compra ingenios i vaixells. El 1853 funda la Compañía Trasatlántica allà. Té fàbriques a Cuba, a les Filipines, comercia amb tabac, arròs, sucre, copra, alcohol, negres... La parella i els tres fills viuen a Barcelona.

Funda una societat marítima que aconsegueix el contracte per dur soldats i subministrament a la guerra d’Àfrica i, també, la concessió per al correu a Cuba, Puerto Rico i Santo Domingo; fa una gran fortuna amb la guerra de Cuba traslladant homes i materials.

A Barcelona va fundar el Banco Hispano Colonial, la Compañía General de Tabacos de Filipinas, va invertir en el Ferrocarril Metropolitano, en la Sociedad General de Aguas i finançà l’obertura de la via Laietana, entre altres coses. El 1878 i pels serveis prestats a l’estat, és nomenat marquès de Comillas. I el 1881, Grande de España. Un carrerón.

No era l’únic que s’havia fet ric amb el tràfic d’esclaus, cosa que tots amagaven, però d’ell se sabia del cert: el seu cunyat va revelar qui era i com s’havia enriquit el nostre personatge en un llibret, La verdadera vida de Antonio López y López por su cuñado Francisco Bru, on el descriu com a traficant i home oportunista, cruel i estafador que es va apropiar de l’herència de la seva dona, la Lluïsa Bru, per mitjà d’enganys. I encara, que el va publicar quan López ja era mort.

A Barcelona els López Bru vivien al Palau Moja, a la Rambla amb Portaferrissa. Antonio López el va comprar, el va reformar i el va convertir en residència de la família. (El nom de Moja és el dels seus primers propietaris, els marquesos de Moja, Josep de Copons i Maria Lluïsa Descatllar, que el van inaugurar el 1771 amb una festassa per anunciar el compromís de la filla.) Els barcelonins se’n fumien de les reformes del Palau Moja fetes per López burlant-se de les seves ínfules de nou ric; li deien «el negre Domingo». Antonio López i López va morir el 1883.

Ep!: ell i son fill, Claudi López Bru, van ser mecenes i protectors de mossèn Cinto Verdaguer, que va dedicar a l’Antonio el poema L’Atlàntida.

El detall. El comerç d’esclaus va ser prohibit a partir de 1817, cosa que va fer apujar els preus de la mercaderia. A canvi de finançament, l’estat espanyol feia la vista grossa d’aquests vaixells negrers. Per això els negrers es van fer rics.

MOSSÈN CINTO I ELS LÓPEZ, AMOR I DESAMOR

El 1876 Antonio López contractava un mossèn poeta, en Cinto Verdaguer, com a capellà particular i almoiner de la família. Feia sis anys que havia estat ordenat sacerdot.

En Verdaguer vivia a la residència dels López Bru, al Palau Moja, i s’hi va estar fins al 1893. Viure amb aquesta família va ser bo, per a mossèn Cinto, perquè li va obrir les portes de l’alta societat barcelonina. Acompanyava regularment en Claudi López Bru, fill de l’Antonio, als balnearis, que el noi tenia una salut delicada; va viatjar amb els seus benefactors per la Mediterrània i per diverses ciutats d’Europa: París, Berlín, Ginebra, Moscou...

El fet de treballar en exclusiva per als López Bru li permeté dedicar-se professionalment a la literatura i participar en grups com el del Centre Català que lliurà el Memorial de Greuges al rei Alfons XII el 1885 en defensa dels interessos de Catalunya.

Mentre està sota la protecció del marquès de Comillas és quan escriu les obres que el van fer famós i li van donar prestigi, com ara L’Atlàntida, el Virolai, Canigó i Oda a Barcelona.

Les coses comencen a anar de mal borràs quan en Verdaguer s’excedeix en les almoines i participa en exorcismes. Era una cosa molt de moda, a la Barcelona de l’època, tota la qüestió espiritista. Com que l’afer agafava volada i mossèn Cinto era un home famós i reconegut, el bisbe de Vic, Josep Morgades, i Claudi López Bru l’obliguen a marxar de la ciutat al·legant motius de salut. Aquí es van acabar les relacions entre mossèn Cinto i els López.

Claudi López, el seu amic, va dir prou: creia que l’almoiner s’havia excedit en la seva vocació caritativa, no li agradaven les noves companyies del mossèn i no li feia el pes que fes sessions d’espiritisme. Era un home, Verdaguer, convençut de la bondat de les seves accions i va voler aclarir les coses amb contundència. L’afer es va anar embolicant, el mossèn es va rebel·lar contra el seu bisbe i tot va esclatar quan Verdaguer va publicar a la premsa barcelonina −El Noticiero Universal i La Publicidad− els seus articles «En defensa pròpia», on donava les seves raons i denunciava el setge a què el sotmetien el bisbe i el marquès.

Aquest drama va arribar a dividir la societat catalana entre defensors i detractors de mossèn Cinto.

Al cap d’un any i mig de la mort del mossèn, la cosa encara anava. Santiago Rusiñol estrenava El Místic, basada en el cas Verdaguer, el 5 de desembre de 1903 al Teatre Romea amb la companyia d’Enric Borràs, l’actor més famós: «La quimera esclatà, llançant darrere seu una carretilla d’insults més que d’acusacions [...]. Deien que em deixava enganyar com un beneit; que anava a empobrir la casa amb tanta caritat; que amb les almoines, per mi cosa sagrada, sostenia gent perduda i de malviure; que amb elles m’havia fet la barba d’or, retirant-me per ric, amb la maleta plena de bitllets de Banc; [...] i, per últim, que volia fundar una secta, filla o almenys propparenta de l’espiritisme.[...] demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot». Sobre l’expulsió de Barcelona. En defensa pròpia, 1895, mossèn Cinto Verdaguer.

Manuel Vidal i Quadras, indià i banquer

Aquest prohom havia nascut a Sitges, fill de Josep Vidal, pescador, i de Josepa Quadras. El pare havia emigrat a Maracaibo (Veneçuela) per fer fortuna i hi tenia un establiment de teixits al major. I allà el van anar a trobar dos dels seus fills de molt jovenets −12 i 16 anys− el 1809. A Sitges romanien l’esposa, i la Josepa, la filla.

Maracaibo era una ciutat dinàmica que acollia una nombrosa comunitat de catalans arribats amb ganes de menjar-se el món, com per exemple, en Miquel Biada, impulsor del ferrocarril Barcelona-Mataró.

En Manuel es va casar allà amb l’Anna Ramon, de Torredembarra. El seus tres primers fills neixen a Maracaibo, però els cinc darrers ho van fer a Cuba, on la família s’havia instal·lat; aleshores en Manuel ja era un home ric. Per què se’n va de Veneçuela? Doncs perquè es proclama la independència del país i els Vidal, que havien finançat l’exèrcit espanyol quan la guerra de separació, no va tenir més remei que fugir. En Josep Vidal, ja gran, va tornar a Catalunya; els seus fills es van quedar a Amèrica.

M5. Baronesa-de-Quadras-1829x1900

A Cuba la seva fortuna no va fer més que créixer. Manuel i el seu germà Aleix funden la Casa Vidal, una de les principals companyies comercials i financeres de l’illa.

Dos dels fills del Manuel, Aleix i Antoni, de 6 i 7 anys d’edat, arriben a Barcelona amb el seu oncle Aleix per estudiar en una escola de Sant Gervasi de Cassoles, el col·legi de Carles Carreras, molt prestigiós. D’aquí van anar interns a Anglaterra. Mentrestant, la seva mare, Anna Ramon, mor, i també quatre dels seus germans. Dels vuit fills de Manuel i Anna només quatre van arribar a l’edat adulta: la Carolina, en Manuel, l’Aleix i l’Antoni. La Carolina es casarà amb Manuel Girona, banquer. En Manuel fill romandrà a Cuba portant els negocis familiars, fins que acabaran tots quatre instal·lats a Barcelona a mitjan XIX.

Els Vidal i Quadras van fer de Barcelona seu dels seus negocis i residència particular. Això sí, sense deixar de banda les seves empreses americanes. La Banca Vidal Quadras era tinguda entre les més solvents de casa nostra.

Manuel Vidal i Quadras morí de meningitis a Barcelona el 1861, quan encara no tenia setanta anys. Els negocis els van heretar els fills. El 1882 el seu banc ja era el segon més important de la ciutat.

Ramon Casas i Gatell, indià i pare d’artista

En Ramon Casas i Gatell era un indià i pare del pintor Ramon Casas. Venien de Torredembarra i el primer indià va ser son pare, en Joan Casas que, al segle XVIII, se’n va anar a Nova Orleans i va tornar ric, encara que no tant com altres, i es va casar amb la Mercè Gatell. Van tenir tretze fills, dels quals sis no van arribar a adults. Dos, el nostre Ramon i el seu germà Joaquim, van anar a fer fortuna a Cuba, a Matanzas. I aquests sí que van fer una gran fortuna.

Tornen i s’instal·len a Barcelona, on es casen amb dues germanes filles d’un indià de Sant Pere de Ribes, en Pere Carbó; en Ramon es casa amb l’Elvira, i en Joaquim, amb la Madrona. I esdevenen grans industrials del tèxtil. En Ramon es fa una casa al passeig de Gràcia, la Casa Ramon Casas.

Elisa Carbó, mare d’artista i dona de caràcter

L’Elisa Carbó la tenim aquí perquè era una gran senyora i bona negociant. Son pare era un indià de Sant Pere de Ribes que s’havia fet ric a Cuba i que, en tornar, esdevingué empresari tèxtil. Ja hem vist que es va casar amb un indià, en Ramon Casas. Van tenir tres fills, Montserrat, Ramon i Elisa. Vivien al carrer Nou de Sant Francesc fins que es van fer la casa del passeig de Gràcia.

L’Elisa comença a actuar quan es queda vídua. Compra terrenys a Barcelona per fer negocis i −aquest és el més important− va comprar, el 1906, el monestir de Sant Benet de Bages, que tenia al costat una empresa tèxtil de la família. El monestir estava bastant malmès i l’Elisa encarregà la restauració i l’adaptació a residència particular a Puig i Cadafalch; sort perquè l’arquitecte sabia el que es feia. Va ser una bona jugada: el monestir era propietat del nebot del marit de la seva filla i, per deutes, havia sortit a subhasta. La família Casas hi anava a passar els estius.

L’Elisa morí el 1912 al seu principal del passeig de Gràcia.

SANT BENET DE BAGES

Una comunitat de dotze monjos s’establia aquí i consagrava una església preromànica l’any 972. A l’edat mitjana aquesta comunitat assoliria la seva esplendor amb l’edificació del complex monàstic, una nova església i el claustre, una joia del romànic. Tot rutlla fins al 1835, quan arriba la famosa desamortització de Mendizábal. El vell monestir i les seves terres passen a mans de l’estat, que s’ho ven a particulars.

Qui va col·laborar en la construcció del cenobi preromànic era un noble, Sal·la, familiar del vescomte de Conflent, que va donar terres seves. En Sal·la no ho va veure acabat, van ser els seus fills Isard i Unifred qui van continuar les obres. Conten que Sal·la va anar a Roma a posar el monestir sota la tutela directa de Sant Pere de Roma i en va tornar amb el cos de sant Valentí, que n’és al patró amb sant Benet. El primer abat va ser Abbó. El monestir es deia, es diu, de sant Benet perquè seguia la regla benedictina de l’ora et labora, prega i treballa.

POTSER NO HO SABIES...

La desamortització de Mendizábal va consistir en posar al mercat, per mitjà de subhasta pública, béns i terres considerats no productius, la majoria dels quals eren en mans de l’Església o de congregacions religioses. La intenció era vendre’ls i crear una classe mitjana de pagesos, i augmentar la riquesa nacional mitjançant l’entrada de diners a l’erari públic que ajudés a minvar el deute de l’estat.

Manuel Malagrida, milions de cigarretes

El darrer dels indians que coneixerem aquí és en Manuel Malagrida, olotí. Era fill del notari Ramon Malagrida i arriba als 16 anys des d’Olot a Barcelona per fer de dependent en una ferreteria; el notari havia demanat a l’amo de la ferreteria, Jaume Andreu, que fes treballar el seu fill perquè esdevingués un noi treballador i honrat. Al cap de set anys ens trobem en Manuel Malagrida, que sap poc francès, a París acompanyant els industrials espanyols que visitaven l’exposició de 1889.

Com tants d’altres joves, se’n va a l’Argentina a fer les Amèriques i s’instal·la a Córdoba, on fa de dependent, i després a Buenos Aires, on treballa en una indústria tabaquera. Ja ho té: el tabac!

El 1892 funda la seva pròpia tabaquera i el 1895 la fàbrica La Invencible i, després, una altra, El Telégrafo. S’està fent molt ric.

Pertany a l’alta societat de Buenos Aires, celebra festasses, obre un cine molt modern... era un home important. Sabia fer negocis i sabia fer publicitat. Els seus paquets de cigarretes −en fabricava milions i es deien Cigarrillos París− duien poemes, números de rifa, col·leccions de cromos, va fer volar pel cel de Buenos Aires un dirigible amb forma de cigarreta i, fins i tot, es passejava pels carrers una mena de carruatge-canó que disparava publicitat. És riquíssim i famosíssim i encara no té quaranta anys.

És quan decideix casar-se i ho fa amb la senyoreta Teresa Pons, vint anys més jove que ell, argentina de família catalana. Es casen a Barcelona, a la capella del Palau del Bisbe, i el dia de la boda setanta carruatges acompanyaven el dels nuvis fins a l’Hotel Colon per celebrar un convit fastuosíssim. La parella s’estableix a Barcelona al luxós palauet del passeig de Gràcia.

1.7.Aleardo_Villa_-_Cigarrillos_Paris_-_Google_Art_Project

Aquí, en Malagrida fa de mecenes de les arts, però la seva obra més important la fa a Olot, el seu poble.

A Olot organitzava concerts i festes, impulsava el Pla dels Llacs o Eixample Malagrida, concebut com una ciutat jardí. Recorda Amèrica quan fa batejar els noms dels carrers d’aquest barri amb noms de països americans; al pont que travessa el Fluvià l’anomena Pont Colom. Hi té casa, a Olot, una mansió esplèndida obra de Bonaventura Bassegoda. També fou responsable de la instal·lació del telèfon, de la construcció de la biblioteca (que ja no hi és) i del grup escolar que encara duu el seu nom.

Va morir a Barcelona i està enterrat a Montjuïc.

La dada
Al Museu d’Olot hi ha 46 cartells dels millors artistes de l’època provinents del concurs de cartells que en Malagrida va celebrar per a la publicitat de Cigarrillos París.

Industrials, professionals, financers...

Al costat dels indians, i seguint-los, hi ha una burgesia emergent que s’enriqueix a través de la indústria, la medecina, la banca, el comerç. Alguns són aquests:

Pere Milà, el de la Pedrera

El Milà més conegut és en Pere Milà i Camps, perquè va ser qui encarregà a Antoni Gaudí la construcció de casa seva, la Casa Milà, la Pedrera, el 1905.

En Pere era advocat, polític i industrial de bona família que venia de Vilanova i la Geltrú. Son pare, Pere Milà i Pi, havia fundat amb Carles i Bartomeu Godó la companyia de filatures i teixits de cànem Godó Hermanos y Cía, coneguda com El Cànem. El seu oncle, Josep Milà i Pi, era fill d’un comerciant vilanoví conseller de la constructora MZOV i de la Caixa d’Estalvis, president del Liceu, regidor i alcalde de l’Ajuntament. I el seu cosí, Josep M. Milà i Camps, va ser un advocat, polític i financer que fundà la Unión Monárquica Nacional i fou diputat a les Corts, i que, quan la dictadura de Primo de Rivera, va ser president de la junta que va liquidar la Mancomunitat.

Ens centrem en en Pere. Es va casar amb la Roser Segimon, vídua de Josep Guardiola i Grau, un indià ric del qual ella heretà una fortunassa (aviat ho veurem).

1.8.pareja modernistaIMGP0010definitivaenvejecida

En Pere va ser diputat a les Corts i, com molts burgesos barcelonins, va donar suport al dictador Miguel Primo de Rivera. Seu és, tot i que no el va signar, un manifest de més de setanta planes, Perogrullo, diputado constituyente, del 1931, en el qual defensava la supressió del sufragi universal, l’oposició a l’Estatut de Catalunya, criticava en Cambó, elogiava la dictadura... en fi. En Pere Milà va morir al 1940.

LA MONUMENTAL

A Barcelona hi havia moltíssima afició pels toros. Tres empresaris taurins, Rafael Alba, Luis del Castillo i Abelardo Guarner, van proposar la construcció d’una gran plaça fora, a l’Eixample, en uns terrenys dels Milà. Som al 1914. L’edifici, esplèndid, s’encarrega a un dels millors arquitectes del moment, en Joaquim Raspall. (La Monumental que coneixem ara no és com l’original: l’aspecte mudèjar de la façana és cosa de l’ampliació feta pels arquitectes Ignasi Mas i Domènec Sugranyes.) Des del principi va ser una de les millors places de toros d’Espanya per la qualitat dels cartells que oferia.

Quan la Guerra Civil, va acollir mítings republicans, va ser garatge i magatzem de ferralla. La Monumental va recuperar el seu esplendor a la dècada dels 1940 i 1950, quan s’hi celebrava més d’una corrida per setmana. Va ser propietat dels Milà fins que al 1946 la Roser Segimon, aleshores vídua del Pere Milà, la va vendre a l’empresari Pere Balañá. La cosa dels toros va anar decaient a casa nostra fins que se celebrà la darrera corrida el 25 de setembre de 2011, pocs mesos abans que fossin prohibides. Ara, quan passes per davant la Monumental, la veus com abandonada.

Roser Segimon, la senyora Milà

La Roser Segimon i Artells, esposa d’en Pere Milà, era de Reus, filla d’un comerciant. Es va casar amb un indià, en Josep Guardiola, que morí el 1901 i li deixà a la Roser una graaaaan fortuna. En Guardiola era pare d’una amiga de la Roser, la Lalo, i per tant molt més gran: quan es van casar ell tenia seixanta anys i ella vint-i-dos (diu que ell era molt guapot). No van tenir fills.

El matrimoni Guardiola-Segimon durà deu anys. El senyor Josep va morir d’una embòlia. La Roser va conservar sempre molt bon record del seu marit. El 1905 es va tornar a casar cedint, diuen, a l’envit romàntic del Pere Milà. Entre la gent es va fer famós l’acudit que deia que no se sabia si en Perico −així s’hi referien− s’havia casat «amb la vídua Guardiola» o «amb la guardiola de la vídua». (Sembla que la Monumental es construí amb els diners de la Roser Segimon, heretats del Josep Guardiola, igual que la Pedrera.)

Té un carrer a Reus, la Roser Segimon. Va deixar dit que quan morís volia descansar eternament al costat del seu primer marit, al cementiri de l’Aleixar (Baix Camp), d’on ell era.

UNA TAFANERIA

La Lalo, l’amiga de la Roser, era mulata i filla natural i reconeguda del senyor Guardiola.

Josep Batlló, el de la Casa Batlló

El Batlló que es fa la casa fantàstica al passeig de Gràcia és un industrial del tèxtil però no és el de Can Batlló del carrer Urgell, avui Escola Industrial, ni el de Can Batlló de la Bordeta: n’és parent, això sí.

La seva esposa era l’Amàlia Godó, filla del primer matrimoni de Bartomeu Godó, un dels fundadors de La Vanguardia. En Josep i l’Amàlia es van casar el 1884 i eren una de les parelles de moda de la burgesia. Conten que el nuvi va celebrar el comiat de solter al famós Can Justin i aquest esdeveniment va sortir als diaris. Eren algú, els Batlló- Godó.

1.9.gaud-2-english-32-728

El 1904 encarreguen a l’arquitecte de moda, Antoni Gaudí, que els faci casa seva: la Casa Batlló.

L’Amàlia i el Josep van tenir cinc fills: en Josep, la Mercè, la Carme, el Felip i el Lluís.

El 14 de maig de 1884 La Vanguardia publicava:

En la iglesia parroquial de la Purísima Concepción se ha celebrado esta mañana, a las nueve, el proyectado enlace entre la bonita y simpática señorita Amalia Godó Belaunzarán, hija de nuestro estimado amigo señor Bartolomé Godó, ex-diputado a Cortes por Igualada, con el distinguido joven señor José Batlló y Casanovas, asistiendo a tan solemne ceremonia únicamente las apreciables familias de ambos contrayentes. A las 14 h parten hoy los novios para gozar de su luna de miel durante la cual visitarán algunas de las principales ciudades de España y el exranjero. Les deseamos un próspero viaje y felicidad completa en su nuevo estado.

Bartomeu i Carles Godó, els de La Vanguardia

Pare i oncle de l’Amàlia Godó casada amb en Josep Batlló. Eren d’Igualada, fills d’en Ramon Godó, fabricant d’indianes i polític −que en va tenir nou, de fills−, i es van instal·lar a Barcelona dedicant-se a la indústria dels tints. Amb un altre soci van comprar una fàbrica de cànem i van fundar Godó Hermanos y Cía, El Cànem.

Tots dos eren membres del Partit Liberal i van ocupar càrrecs polítics. Tots dos van ser alcaldes d’Igualada −no pas alhora. I tots dos es van casar amb dones basques, en Bartomeu, primer amb Amalia de Belaunzaran i després amb María Gloria de Eguia, i en Carles, amb Antonia Lallana.

vanguardia

Per difondre els postulats del Partit Liberal van fundar La Vanguardia el 1881; al cap de pocs anys el diari ja havia esdevingut independent. De fet, el veritable impulsor de La Vanguardia seria en Ramon Godó, fill d’en Carles, i primer comte de Godó.

D’on venien, els Godó?

El primer Godó conegut és el senyor Ramon Godó, fill de Valldellou (la Llitera, a la Franja) que era paraire i se’n va anar a Igualada amb el seu fill, Ramon també, establint-s’hi de teixidors. El nét del primer Ramon, l’Antoni, era fabricant d’indianes.

I aquest és el que fa calés. A la primera part del XIX la indústria tèxtil catalana creix i els Godó es fan una posició molt bona a Igualada. El fill d’aquest Antoni, Ramon novament, seguí amb el negoci i arribà a alcalde d’Igualada: aquest era el pare del Bartomeu i el Carles.

Ignasi Girona, patriarca i empresari