Agraïments
la professora Josefina Veglison, perquè per escriure aquest llibre em vaig inspirar, en part, en les seves classes de literatura àrab, plenes d’anècdotes i llegendes sobre els mítics poetes preislàmics. També agraeixo l’ajuda de la seva magnífica antologia La poesía árabe clásica, de la qual provenen les citacions de poetes àrabs antics que he inclòs en la novel·la, i demano disculpes per les llicències que m’he pres en fer servir aquestes llegendes a la meva manera.
A l’Andrés, per haver-me escoltat amb paciència mentre perfilava la història, per haver-me donat suport i ajudat al llarg de tot el procés creatiu, i també per haver-me inspirat la figura de l’homenet del turbant vermell.
Al Guillermo, per haver-me regalat la gran idea per al final del llibre, que estava una mica coix fins que ell va posar les coses a lloc.
A l’estudiant de secundària del col·legi Maria Immaculada de Sagunt que, en una xerrada sobre la meva novel·la Finis Mundi, em va preguntar: «Com poden veure el futur a través dels eixos del temps, si el futur és una cosa que fem nosaltres?». No vaig saber què respondre, i reconec el meu error i l’intento esmenar en aquest llibre.
Als meus pares, per haver-me portat de Turquia una catifa oriental autèntica. De segur que em va donar sort!
Al meu germà Sergio, per haver estat el primer a llegir aquest llibre i a fer-ne una crítica despietada i cruel (és broma).
I, per acabar, però no menys important, a la Núria, per haver-ne llegit també l’original i haver-me animat a explotar-ne les diferents possibilitats. Ah! I per haver-me corregit les errades que se m’havien escapat.
A tots vosaltres, gràcies, un cop més.
Tots els guerrers de la llum han traït i han dit mentides en el passat. Tots els guerrers de la llum han recorregut un camí que no era el seu. [...] Tots els guerrers de la llum han pensat que no eren guerrers de la llum [...] Per això són guerrers de la llum; perquè han passat per tot això i no han perdut l’esperança de ser millors algun dia.
Hi va haver una vegada una època, abans de Mahoma i l’islam, en què Aràbia era una terra de misteri i llegenda. En aquella era, que els àrabs anomenen yahiliyya o «temps d’ignorància», tot era possible, perquè les úniques regles que hi havia eren les de l’honor i l’amor, que sovint les trenquen totes. Aleshores les ciutats eren amb prou feines uns llogarets al costat dels oasis; els djinns, esperits elementals del desert, podien sorprendre el viatger incaut en qualsevol racó; tota la terra posseïa una màgia especial, i només hi havia tres coses que els àrabs valoraven per damunt de les seves creences: l’amor, l’honor i la poesia.
En aquella època mítica hi va haver una vegada un home del qual avui tan sols queden retalls de llegendes confuses, un home que va emprendre una recerca èpica i al qual van anomenar, per diverses raons, el «Rei Errant».
Heus ací la seva història.
Pròleg: El condemnat
L SULUK va desmuntar amb un salt àgil i va desembeinar l’espasa. Semblava que estava disposat a lluitar si calia, però Walid no va fer el gest de defensar-se; al contrari, esperava dempeus, calmat, l’arribada de la mort.
–Vaig jurar que et mataria si et tornaves a posar al meu davant -va dir el suluk.
–Ho tinc present –va reconèixer Walid– i accepto el meu destí.
–No sabria dir de tu si ets un home valent o ets ben boig –li va confessar aquell que havia vingut a matar-lo.
–Potser totes dues coses –va observar Walid.
L’altre no va fer més comentaris, si bé semblava una mica desconcertat per l’actitud tan estranya de Walid. Va alçar l’espasa sobre la seva víctima, que no es va moure.
Els ulls de tots dos es van trobar. Els del genet mostraven una lluïssor acerada que Walid coneixia bé.
La fulla de l’espasa va resplendir un moment sota el sol abrusador del desert.
Gairebé en aquell mateix moment, Walid va veure que l’acer davallava damunt seu fins a clavar-se-li al pit amb un cop precís, va sentir un dolor furiós i profund i va notar que la força vital se li escapava del cos, gota a gota. Mentre queia a la sorra amb les mans nues aferrant-se-li a la ferida sagnant del pit, tota la seva existència li va passar davant dels ulls com si tornés a viure-la. De nou, va veure el palau envoltat d’aquelles muralles tan altes a Dhat Kahal, la ciutat de les set torres, un petit enclavament verd enmig d’un desert que semblava infinit; un palau on se li havien forjat la glòria, la llegenda i la desgràcia...
1 El príncep
OTHOM DEIA que Walid ibn Huyn, príncep de Kinda, havia estat tocat per un djinn en el moment que va néixer. No tan sols era formós i bell de cos i presència, sinó també d’ànima. Generós com un torrent d’aigües desbordades, no planyia recursos a complaure el seu poble estimat, que tractava amb magnanimitat i justícia. Gentil i elegant, era el cortesà perfecte que parlava diverses llengües i que anava amb un gran tacte i una diplomàcia vertaderament dignes d’admiració, tant quan feia d’ambaixador com quan exercia d’amfitrió de mandataris dels països més llunyans. Walid ibn Huyr portava la política amb subtilesa i intel·ligència.
I què es podia dir de les seves aptituds com a guerrer? Muntava a cavall com si només hagués nascut per a això, i la seva habilitat amb l’espasa era proverbial. Cavalcava a través del desert com un llamp que fendeix el cel estelat per defensar les seves terres contra els saquejadors o els guerrers dels regnes rivals. En plena batalla, Walid era, com acostumaven a dir els que alguna vegada l’havien vist en aquell trànsit, un lleó magnífic i indomable.
Tot allò ho amania amb uns desigs insaciables de saber. Per aquesta raó, Walid ibn Huyr llegia i escrivia en els temps en què aquestes activitats eren encara estranyes, i havia reunit al seu palau una biblioteca prou ben proveïda que visitava tan sovint com li ho permetien les obligacions nobles.
El príncep de Kinda, per tant, no només era jove, ben plantat, formós, generós, discret, intel·ligent, valent i hàbil com a guerrer, sinó que, a més, era una persona culta.
Tot allò era un gran orgull per al seu pare, el vell rei Huyr, i també per als seus súbdits, la gent de Kinda. «Sense cap mena de dubte –deien–, el nostre príncep està inspirat pels djinns del desert.»
No obstant això, si bé ho posseïa tot, hi havia una cosa que Walid ibn Huyr ambicionava més que res al món, una cosa que tenia a veure amb la seva gran passió: la poesia.
Aquest motiu va dur el príncep a comparèixer una tarda davant el rei i, inclinant-se-li respectuosament, a parlar-li en aquests termes:
–Sol·licito el teu permís per ser fora del regne durant unes quantes setmanes.
El vell rei Huyr el va mirar amb aquells ulls sense vida.
–Per quina raó, fill meu?
Walid ibn Huyr va alçar el cap amb orgull, gest que va passar desapercebut al seu pare, que havia perdut la vista feia molt de temps. El rei va advertir, però, el timbre excitat de la veu del seu fill quan aquest va respondre:
–Voldria assistir al certamen que se celebra, com cada any, a Ukaz.
El rei Huyr va arquejar una cella, però va trigar una mica a replicar. Quan ho va fer, la veu li va sonar lleugerament aspra.
–Assistir-hi... i participar-hi, oi que sí?
–Pare, vós sabeu que sóc un bon poeta.
Com que el rei no va respondre, Walid va insistir:
–Els millors poetes del món tenen cada any una cita obligada a Ukaz, pare. Al guanyador se li concedeix l’honor de veure la seva cassida escrita en lletres d’or i penjada als vels del temple de la Ka’ba. I jo...
–Sé prou bé que ambiciones aquest honor –va interrompre el sobirà–. I està bé que busquis deixar ben alt el nom de la teva estirp. Aquest desig t’honora, Walid. L’orgull és una gran qualitat de la nostra raça.
El rei va fer una pausa. El príncep va esperar contenint l’alè.
–Però, com bé has dit –va continuar Huyr–, a Ukaz s’hi congreguen els poetes de més anomenada d’arreu del món. Potser quedaràs en ridícul, fill meu. I no ets pas un desconegut: ets l’hereu del tron de Kinda.
–Aleshores...?
–Et concediré permís per participar en aquest certamen quan hagis demostrat que ets el millor poeta d’aquest regne, no pas abans.
Fora, el vent joguinejava entre les palmeres, i el rei va decantar el cap per sentir-lo més bé. Li agradava aquell so. Walid ho sabia i, per tant, va esperar un temps prudencial abans de preguntar:
–I com ho puc demostrar, això, pare?
El rei va estar un moment en silenci pensant. Després va alçar el cap i va dir:
–Organitza el teu propi certamen. Porta jutges d’altres regnes, jutges que siguin imparcials, i ofereix un premi generós i temptador. Quan senti dels llavis d’un jutge el nom del guanyador del certamen i aquest sigui el teu, fill, tindràs el meu permís per anar a Ukaz.
El príncep no va dir res, però havia empal·lidit. Encara que no dubtava que era capaç de guanyar aquell certamen, preparar-lo suposava endarrerir un any el seu viatge a Ukaz... No obstant això, devia obediència al seu pare, i el coneixia massa bé per saber que no el faria canviar d’opinió.
Murmurant unes paraules de cortesia, Walid ibn Huyr es va inclinar altre cop davant el rei de Kinda i va abandonar la sala prement els llavis i amb el rostre d’un color cendrós.
AVIAT es va saber a tot el regne que el príncep Walid convocava tots els poetes a un gran concurs de cassides i que el premi seria un sac ple d’or. La notícia es va estendre ràpidament i va superar els límits de Kinda, va córrer d’un poble a l’altre i a través del desert amb les caravanes de mercaders. Mentrestant, Walid mirava de compaginar l’organització del certamen amb els afers d’Estat.
En el seu cercle literari no es parlava de res més. Tots els joves poetes i cortesans que en formaven part es van entusiasmar quan Walid els va fer saber que el president del jurat seria, ni més ni menys, el famós poeta al-Nabiga al-Dubyani, autor d’uns versos que commovien els sobirans d’arreu d’Aràbia. Tanmateix, tots coincidien a pensar que aquell gran home concediria la victòria al príncep Walid, ja que no hi havia a Kinda un poeta de la seva talla.
EL DIA del certamen va començar radiant. Dhat Kahal, la capital ufanosa del regne, era un formiguer de gent; la notícia havia volat d’una banda a l’altra del país amb el simun del desert, i els àrabs són un poble molt aficionat a la poesia. Fora de les muralles de la ciutat, coronades per set torres, hi havia acampada una multitud de persones: beduïns, visitants d’altres llogarets i fins i tot caravanes, els guies de les quals havien canviat de ruta només per presenciar el gran esdeveniment. Enmig de mercaders, forasters, bergants i curiosos en general, es veien ací i allà rawis de tota mena: recitadors de poesia que aspiraven algun dia a compondre els seus propis versos i que de moment s’acontentaven a murmurar entre dents les darreres cassides compostes pels seus mestres, a qui haurien de representar davant dels membres del jurat de la justa poètica.
A la plaça on s’acostumava a situar el mercat, no gaire lluny del palau, hi havien muntat una tarima coberta per una lona que la protegia del sol implacable d’Aràbia. Si bé els seients preparats per al jurat encara eren buits, i també la tribuna on havien de seure el rei, les seves dues esposes i Walid, el príncep hereu, una petita munió de persones ja s’esperava a la plaça buscant una parcel·la de terra on es pogués situar.
–No sé per què hi ha tant d’enrenou –va dir esbufegant una dona que s’esforçava a obrir-se pas entre la gentada per arribar a l’altre costat de la plaça–. El príncep guanyarà, tothom ho sap. És el millor.
–Però i si no guanya? –va murmurar un noi que l’havia sentida per casualitat.
–Guanyarà –va insistir la dona, tossuda.
–Ho sé, ho sé, però..., i si no ho aconsegueix?
Segurament aquella era la pregunta que havia reunit a la plaça bona part de la gent, i, si bé eren moltes les persones que hi havien anat simplement per amor a la poesia, fins i tot aquestes s’havien plantejat aquest interrogant en alguna ocasió al llarg del matí.
A l’últim, quan la plaça ja estava plena de gom a gom, van comparèixer els jutges, i l’un darrere l’altre van pujar a la tarima.
Eren cinc. Un venia de Síria, coneguda per la seva ferocitat; un altre, de Pèrsia, terra de sofisticació; un tercer era originari de la bonica Palmira, i el següent havia abandonat els palaus egipcis, on cantava les glòries dels descendents dels faraons, per atendre la petició del noble príncep de Kinda.
El cinquè era àrab. La multitud li va dedicar un silenci molt respectuós.
Era al-Nabiga al-Dubyani, el millor poeta del seu temps, que treballava de panegirista a la cort d’al-Hira i que temps enrere havia compost una mu’allaqa, una cassida que va merèixer l’honor de ser escrita en lletres d’or i penjada als vels del temple de la Ka’ba, ja que havia estat la vencedora absoluta en el certamen d’Ukaz.
Ell havia de jutjar no tan sols la bellesa de les cassides concursants, sinó també la seva perfecció formal, atès que era l’únic àrab del jurat. Si bé els altres dominaven de sobres aquella llengua i podien igualment avaluar-ne l’art, només al-Nabiga seria capaç d’apreciar els detalls tècnics de la creació d’una cassida perfecta.
Així doncs, els cinc jutges es van instal·lar als seients, però es van posar drets, perquè la família reial acabava d’entrar a la plaça. Protegits per un bon destacament de guàrdia, el rei Huyr, el seu fill gran i el primer visir van pujar a la tribuna, seguits de les dues esposes del monarca i dels dos criats.
Tan bon punt tots van haver ocupat els seients, el rei va dirigir la mirada a la multitud de la plaça, com si realment la pogués veure, i va pronunciar unes paraules.
No va ser un discurs gaire llarg ni gaire florit; el rei Huyr mai no havia estat poeta, ni tan sols eloqüent com el seu fill. Kinda era un regne petit, compost únicament per una ciutat, tres o quatre llogarets, sis o set tribus nòmades i una bona extensió de desert. La nova cort, culta i elegant, l’havia anat formant a poc a poc el príncep Walid. Gràcies a la seva destresa per a la política, els mercaders caravaners que venien d’Orient passaven més sovint per Kinda; els esforços diplomàtics de Walid havien fet que aquell regne fos alguna cosa més que el conglomerat de tribus que era quan el pare del rei Huyr havia pujat al tron.
Malgrat això, el monarca vell i cec encara es considerava un home del desert.
Per aquesta raó va callar i va cedir la paraula al gran poeta que havia de presidir el jurat d’aquell certamen.
Al-Nabiga al-Dubyani va somriure i es va inclinar amb reverència davant el rei de Kinda.
–Us agraeixo de tot cor les vostres paraules, senyor, plenes d’amabilitat –va dir–, però temo que no en sóc pas digne. Si els meus versos han estat el que m’ha dut aquí, dono gràcies que hagi estat així. Però avui no sóc jo qui ha de recitar poemes; per tant, no robem més temps als autèntics protagonistes d’aquestes justes poètiques.
Dit això, es va girar cap al secretari i li va indicar que el certamen podia començar.
Alguns presents van expressar la seva decepció amb uns murmuris en veu baixa i apagada; la majoria esperava que al-Nabiga els obsequiaria amb alguna de les seves cassides tan belles. No obstant això, no hi va haver temps per a res més, perquè el secretari de seguida va pronunciar el primer nom, i el primer concursant va pujar a la tarima.
Les normes del certamen establien que els rawis dels poetes serien qui recitaria les cassides per ells; d’aquesta manera, la participació resultava gairebé anònima, encara que tothom coneixia Hakim, el rawi del príncep Walid, un jove prim i de cara allargada que havia demostrat molts cops que era digne del seu lloc gràcies a la gran memòria i la veu clara i serena que tenia.
El primer rawi, potser perquè era el primer o potser perquè era molt jove, es va equivocar força vegades, se li va travar la llengua i va quequejar, i no va aconseguir que la veu li sonés ferma i potent. Allò va fer desesperar el seu mestre, que no va parar de gemegar de frustració, una mica més enllà. Tot i això, la cassida era bonica; els jutges potser no penalitzarien gaire el poeta infortunat per haver instruït un rawi una mica inepte.
Els concursants es van anar succeint, l’un darrere l’altre. El públic aplaudia cada cassida com si fos única en la seva bellesa, perquè de veritat ho era. Si bé molts eren allà només per veure que el príncep es proclamava vencedor, cap no va poder evitar deixar-se encisar per la màgia de les paraules.
–Amir ibn Hammad! –va anunciar, aleshores, el secretari.
Un rawi molt jove, d’uns onze anys, de seguida va saltar a la tarima i va saludar el jurat amb una reverència plena de desimboltura. Era prim, bru i eixerit, i alguns no van poder contenir una riallada en veure’l. Duia una gellaba gastada i descolorida, però exhibia un somriure que enlluernava.
–Estàs a punt, vailet? –li va preguntar amb amabilitat al-Nabiga al-Dubyani.
Amir ibn Hammad va fer que sí amb el cap, sense perdre aquell somriure tan encantador. Seguidament va començar a recitar la cassida en veu alta, una veu clara i pura que commovia profundament.
La primera part d’una cassida, el nasib, acostumava a explicar que el poeta arribava a un campament buit i es trobava, doncs, que la seva estimada se n’havia anat, potser per sempre. Molts poetes havien descrit anteriorment amb una bellesa incomparable una situació que es repetia en qualsevol cassida que meresqués aquell nom. No obstant això, en aquell moment cap dels assistents al certamen de Kinda no recordava haver sentit mai tant d’amor i desolació pintats en les paraules d’un poema. Als llavis d’Amir ibn Hammad, la dona estimada pel poeta era molt més que una dona bonica; era una dona viva, palpitant, corpòria, real. Alguns membres del jurat no van poder aguantar-se una esgarrifança en pensar que, si aquells versos sonaven d’aquella manera en boca d’un nen, com devien sonar als llavis del poeta que els havia compost.
Amb puntualitat, Amir va passar a la segona part de la cassida, el rahil, el viatge que fa el poeta a través del desert, no menys bella que l’anterior. Les paraules del poema s’entrellaçaven tan bon punt sortien dels llavis del noi, suraven per sobre de la plaça i componien al cap dels assistents un paisatge vívid tan real que gairebé els feia l’efecte que flairaven el desert i sentien a la pell la frescor de la nit àrab sobre les dunes.
Finalment, el noi va passar al madih, la part més senzilla o més difícil de la cassida. Era senzilla perquè generalment consistia en una lloança a algun personatge important, i era difícil perquè no hi havia res que els poetes ja no haguessin dit a llaor dels seus protectors i, per tant, era quasi impossible ser original en aquell punt. Per això, molts poetes optaven per compondre un fajr, un autoelogi, en què lloaven les seves pròpies virtuts com a persona, com a guerrer o com a poeta, o les de la seva tribu o clan.
Però la cassida que recitava Amir no va ser un fajr, sinó una alabança càlida al rei Huyr, i tot i això, va sonar completament diferent de tot el que havien recitat els altres panegiristes a través dels temps. Lluny d’emprar hipèrboles desmesurades, la senzillesa i la sinceritat amb què el poeta elogiava la generositat del rei Huyr eren commovedores i, de nou, d’una corporeïtat estranya, com si aquelles paraules precioses fossin molt més que això.
Finalment, tan bon punt el darrer vers li va haver sortit dels llavis amb la lleugeresa d’un colom, la veu d’Amir es va extingir.
Es va fer un silenci absolut a la plaça.
De cop i volta, tothom va esclatar en aclamacions per a Amir, que es va girar cap al públic, sense fixar-se que donava l’esquena al jurat, i li va dedicar una reverència airosa.
A la tribuna, el rei Huyr somreia, però al príncep se li havia trasmudat la cara. Estava blanc com la cera.
El vailet va saltar de la tarima i es va perdre entre la multitud.
El certamen va continuar, i els rawis dels participants van anar pujant a la tarima, l’un darrere l’altre, per recitar les cassides; però sonaven fredes i grises per comparació al poema que havia declamat Amir ibn Hammad.
Tot i això, al cap d’una estona era com si la màgia d’aquells mots s’hagués extingit. Si bé feia l’efecte que encara en quedava una espurna al cor de la gent, a hores d’ara la majoria estava pendent de la intervenció de Hakim, el rawi del príncep Walid.
Walid havia recuperat l’expressió de sempre, amable i generosa, i somreia i aplaudia cada cassida.
A la fi, el secretari va articular el nom de Hakim, el qual va pujar a la tarima amb un somriure de suficiència. Ell i el príncep van intercanviar una mirada d’entesa, i el rawi va fer que sí amb el cap d’una manera gairebé imperceptible. Coneixia prou bé la seva feina.
La cassida del príncep Walid era bonica, molt bonica, d’una bellesa i una perfecció sorprenents. El públic la va escoltar en silenci; quan Hakim va acabar de recitar, tothom va acollir la intervenció amb aclamacions i aplaudiments calorosos.
La cassida del príncep Walid va tancar el certamen.
Els jutges es van retirar un moment a deliberar. Se sentien murmuris entre el públic, comentaris com ara:
–Què us havia dit? Guanyarà el príncep!
O bé:
–Si això ho sabíem tots! No calia organitzar el certamen!
Però també:
–Ben mirat, s’han recitat cassides que també eren molt boniques...
No obstant això, Walid havia recuperat l’aplom i somreia mentre comentava alguna cosa en veu baixa amb el visir.
El debat entre els jutges semblava que es feia etern. Però a l’últim, al-Nabiga al-Dubyani es va alçar i es va dirigir al rei Huyr. Després d’haver-li adreçat una inclinació respectuosa, li va fer saber a part, en veu baixa, tres mots. Tres mots i prou.
El rostre del rei encara era impenetrable quan, de cop, es va incorporar i va anunciar, en una veu sonora i potent, que va ressonar per tota la plaça:
–Amir ibn Hammad!