Chris J. R. Willmott i Salvador Macip
Salvador Macip (Blanes, 1970) és metge, investigador i escriptor. Doctorat en genètica molecular i fisiologia humana, actualment dirigeix un grup de recerca a la Universitat de Leicester (Regne Unit). Ha publicat llibres per a infants, narrativa breu i novel·les, i és autor de nou obres de no-ficció entre les quals destaca Jugar a ser déus (2014), coescrita amb Chris J. R. Willmott, que va rebre el Premi Europeu de Divulgació Científica «Estudi General».
Chris J. R. Willmott és professor del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular de la Universitat de Leicester (Regne Unit). Va fer un doctorat sobre els mecanismes de la resistència bacteriana als antibiòtics i actualment treballa en les implicacions ètiques i socials dels descobriments biomèdics. És l’editor científic de la revista The Biochemist i ha format part del comitè d’educació del Nuffield Council on Bioethics.
En Pere és neuròleg. Puntual, metòdic i prudent. En Jordi, de caràcter optimista i provocador, és biòleg i investiga el càncer. Treballen a prop i aprofiten sempre que es troben per xerrar del que els apassiona: enginyeria genètica, medicina regenerativa amb cèl·lules mare, proves genòmiques... Allà on un veu els immensos beneficis per a la salut de les persones, l’altre hi veu els riscos d’una medicina amb un cost econòmic, social i ètic no sempre assumible. La revolució biomèdica que està en marxa farà que puguem viure per sempre?
— No podem evitar que algú s’ofereixi a modificar-te genèticament les cèl·lules amb l’excusa que t’ho curarà tot.
— Però, Jordi, una teràpia CRISPR per curar una malaltia és molt diferent de modificar un embrió. És el que es fa amb aquests nous tractaments contra el càncer.
— I, per sort, la gran majoria d’investigadors som bona gent. Com tu, Pere, i com jo!
Viurem per sempre?
SALUT I BENESTAR, 4
Consell assessor de la col·lecció:
Dr. Miquel Casas
Dra. Paola Galbany
Dr. Francesc García Cuyàs
Dr. Xavier Gómez-Batiste
Dr. Albert Ledesma
Dr. Ramon Pujol
Dra. Carlota Riera
Dra. Núria Terribas
Directora de la col·lecció:
Dra. Marina Geli
Com la biomedicina ens està canviant la vida
© 2020, Salvador Macip i Chris J. R. Willmott. Drets negociats a través
d’Asterisc Agents. Tots els drets reservats
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. Dr. Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com — eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—
Primera edició: febrer de 2020
Disseny de la coberta: Elena Fonts Circuns - efonts.cat
Maquetació: Grafime
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9766-702-9
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
T’adones que la nostra desconfiança
envers el futur fa que ens sigui difícil
renunciar al passat.
Chuck PALAHNIUK
Dos amics
1. Un gen de més o de menys…
2. El secret dins les nostres cèl·lules
3. I tot això, qui ho paga?
4. Un món microscòpic
5. Em sembla que va per llarg…
6. D’on venen els nens?
—Afanya’t, que arribem tard!
—Relaxa’t, anem bé de temps.
En Pere es torna a mirar el rellotge.
—Que et dic que fem tard! Són les quatre i deu!
La Maria dona uns copets a l’esquena al seu marit.
—Et vols tranquil·litzar? Només és una barbacoa, i se suposa que hi anem a passar-nos-ho bé. No és pas com si tinguessis un pacient esperant-te al quiròfan…
—Ja ho sé, però tot i així, arribar tard és de mala educació.
—Però si no arribem tard! —insisteix la Maria—. La Jennifer va dir «a partir de les quatre». No pateixis, que no serem els últims d’arribar, ja ho veuràs.
—Va dir «a partir de»? N’estàs segura?
—Seguríssima. Podem caminar a un ritme més normal, ara? De totes maneres, ja gairebé hi som.
En Pere sospira i alenteix el pas.
—Tens raó.
—Ja ho sé —la Maria somriu—. Sempre en tinc.
—Bé, tampoc no exageris, tu, ara…
Al cap d’un moment, s’aturen davant una casa adossada amb una porta blava que es veu acabada de repassar. Es nota que també fa poc que han arreglat la tanca que l’envolta. En Pere recorda que gairebé queia, però ara es veu ben ferma i, amb una capa de pintura blanca, fa força goig.
—Sembla que en Jordi ha estat fent bricolatge… —diu quan està a punt de tocar el timbre.
—Un moment —la Maria li agafa la mà per aturar-lo—. Hi ha un cartell a la paret.
—«Aneu directament al jardí, per la porta lateral» —llegeix en Pere—. Ja t’he dit que la festa havia començat…
La Maria sospira.
—De veritat, Pere. No t’has de prendre aquestes coses tan seriosament. Tindràs un infart abans de complir els cinquanta, i llavors sí que m’enfadaré.
—Sí, estimada…
La porta del jardí grinyola quan l’obren. En Pere somriu: sembla que en Jordi encara no ha aconseguit arreglar tot el que estava pengim-penjam. Se l’imagina treballant de valent cada cap de setmana per convertir un edifici que estava fet una ruïna en un lloc presentable, mentre la Jennifer feineja al jardí arrencant males herbes i plantant-hi flors. Des que la Jennifer va anar a viure amb ell fa un parell d’anys, han fet molta feina, això s’ha de reconèixer, i ara la casa sembla gairebé nova.
En Pere és ben conscient que a en Jordi li ha calgut força motivació per invertir esforços en alguna cosa que no sigui la feina. Ser científic pot xuclar-te tot el temps lliure, si bades, però en aquest cas hi havia un altre motiu. Des que la Kathy el va deixar i es va emportar el fill que havien tingut plegats quan va tornar als Estats Units, en Jordi ho ha passat molt malament. En Bruce tenia tres anys en aquells moments, i en Jordi l’adorava. Haver-se de separar del nano va fer que caigués en una depressió, i es va bolcar en la feina per no haver de pensar en res més. Li va costar mesos recuperar-se una mica i, fins i tot així, no mostrava cap mena d’interès per recuperar la seva vida social.
Precisament, en Pere i la Maria no paraven de donar-li la llauna perquè comencés a sortir amb algú altre cop. Li recomanaven que es donés d’alta a una d’aquestes aplicacions per conèixer gent per internet, tot i que, en realitat, no tenien ni idea de com funcionaven. Ells dos feia més de vint anys que estaven junts i, fins i tot després d’haver tingut tres fills, ara tots ja adolescents, continuaven ben enamorats l’un de l’altre. Tenien zero experiència en com es busca parella al segle XXI, però, malgrat tot, van animar en Jordi a provar-ho, fins que hi va accedir a contracor.
Els resultats van ser espectaculars. Al cap d’una setmana d’estrenar-s’hi va conèixer la Jennifer, una noia encantadora una mica més jove que ell, de poc més de trenta anys, i immediatament es van entendre de meravella. No li va caldre buscar més. D’això ja feia quatre anys, i des de llavors no s’havien separat ni un moment.
En Pere està content que a en Jordi i la Jennifer els vagi tan bé. Semblen la parella perfecta. En Jordi ha recuperat el seu bon humor habitual i, tot i que encara passa moltes hores al laboratori, almenys ara en treu el cap de tant en tant. I, a més, li queda prou temps i energia per organitzar una barbacoa el cap de setmana, aprofitant que els dies de tardor encara són prou càlids.
—Ah, Pere, per fi! —els saluda en Jordi quan entren al jardí—. Em pensava que no veníeu.
En Pere llança una mirada assassina a la Maria, que assenteix lleugerament amb el cap. Sap que en Pere es pren molt seriosament això de fer tard, però també sap prou bé que en Jordi només ho ha dit per prendre el pèl al seu amic. Es coneixen des de petits: vivien al mateix barri, fins i tot anaven a la mateixa escola. Van seguir estant en contacte mentre estudiaven, en Pere medicina i en Jordi ciències biològiques, perquè tots dos anaven a la mateixa universitat. No va ser fins més endavant que van distanciar-se, quan en Jordi se’n va anar a fer el doctorat a una altra universitat i després es va traslladar als Estats Units durant els anys del postdoctorat.
Però en Jordi va tornar deu anys després, quan va aconseguir una plaça d’investigador a la mateixa universitat on s’havia graduat, i llavors van recuperar l’amistat ràpidament. Tots dos eren més grans i ja tenien fills, però aquell vincle que havien desenvolupat durant la infantesa va ressorgir com si mai no haguessin deixat d’estar plegats.
—Aquí tens, posa-les a la nevera —diu en Pere a en Jordi mentre li passa un paquet de llaunes de cervesa—. Per si de cas ja us ho heu begut tot.
—No cal que patiu —diu una veu femenina darrere d’ells—. Ja saps que en Jordi sempre compra menjar i beguda suficients per alimentar tot un exèrcit.
En Pere i la Maria es giren per saludar la Jennifer i tots quatre es posen a xerrar animadament mentre el jardí continua omplint-se de gent a poc a poc.
* * *
—Una festa prou rodona, oi? —diu en Jordi una estona després, mentre passa una cervesa a en Pere.
A part de la conversa amb les dones quan havien arribat, encara no havien tingut l’oportunitat de xerrar tots dos.
—Sens dubte —respon en Pere fent un cop d’ull al seu voltant. Hi veu una vintena d’adults i una colla de nens corrent amunt i avall—. Sembla que hi has convidat tot el veïnat!
—Més o menys. I la família, també. Has pogut posar-te al dia amb els meus pares?
—Sí, he parlat amb ells fa una estona. No els veia des de feia segles! Ni l’Ester! M’ha dit que també està amb tot això dels tractaments de fertilitat…
L’expressió d’en Jordi es torna seriosa durant un instant, però ràpidament recupera el somriure.
—Sí, quines coses, eh? La meva germana i la meva parella van a la mateixa clínica de fertilitat. Haurien de fer-nos un d’aquells descomptes de dos per un!
—I com li va, a la Jenny? —pregunta en Pere, procurant no donar-hi gaire importància.
—Ja saps com són aquestes coses. Encara hi estem batallant. Però, ep, encreuem els dits, espero que el proper cicle serà per fi el que funcioni!
—N’estic segur —en Pere intenta animar-lo—. Més val que no hagis oblidat com es canvia un bolquer…
—Uf, ja deu fer sis o set anys des de l’últim cop que ho vaig fer amb en Bruce! Però això deu ser com anar amb bicicleta, segur que quan m’hi posi me’n recordo. Ara, t’asseguro que no em fa cap il·lusió! En tot cas, encara hi ha un parell d’etapes que hem de cremar abans de poder arribar a aquest punt…
En Pere fa un glop a la cervesa. Se suposa que és una festa, però la conversa ha derivat ràpidament cap a temes seriosos. Sap que en Jordi troba molt a faltar el seu fill, i encara més en moments com aquest. Ara només veu en Bruce tres o quatre vegades l’any, quan viatja als Estats Units o quan la seva exdona el porta de visita, cosa que passa molt de tant en tant. En Jordi no pot fer-hi res, i li sap greu. Cada vegada que surt el seu nom a la conversa es posa una mica melancòlic, no pot evitar-ho.
En Pere intenta pensar ràpidament en algun tema més lleuger, però abans que ho pugui fer els interromp la Jennifer. Passa el braç per sobre de les espatlles d’en Jordi i li fa un petó a la galta.
—Estimat, hauríem de fer més hamburgueses…
—Més hamburgueses? —es queixa en Jordi—. Ja et vaig dir que no hauríem d’haver convidat els Riera. Els seus nanos són unes llimes!
—Va, no et queixis —diu la Jennifer—. És per això que fem barbacoes, no? Perquè els veïns vagin ben alimentats!
—De vegades ho sembla, sí —remuga en Jordi. I després es dirigeix a en Pere—. Almenys els vostres fills estan ben educats, no com molts dels que viuen per aquí…
—Home, que ja siguin grans té els seus avantatges —diu en Pere—. Els podem deixar a casa i sortir a divertir-nos sense ells. De fet, no t’ho prenguis malament, però no haurien volgut venir amb nosaltres ni que els ho haguéssim demanat de genolls. Hem arribat a aquest punt, tu.
—Adolescents… —fa en Jordi movent el cap.
—Què m’has d’explicar! Hi estem ficats de ple!
El fills son un dels seus temes preferits de conversa. A tots dos els agrada ser pares i, sobretot, els preocupa quina mena de món deixaran a la següent generació. Per això parlen sovint de l’impacte que tindran en el futur els avenços científics més recents o les crisis polítiques actuals. Els agradaria que poguessin tenir una vida millor que la seva, però a vegades sembla que la humanitat va just en la direcció contrària.
—Molt bé, ja n’hi ha prou de rondinar, vosaltres dos! —els talla la Jennifer—. Tu, a la planxa a fer la carn. I tu, parla amb els convidats i diverteix-te! Els teus fills s’ho passen bé sense vosaltres i vosaltres també heu de passar-vos-ho bé sense ells!
—A les seves ordres! —respon en Jordi saludant-la com si fos un soldat—. Parlem després, Pere.
—Sí, i tant, no et preocupis per mi. Has d’ocupar-te de la festa! Ja quedarem per dinar la setmana que ve i llavors podrem parlar amb calma de la vida, de l’univers i de tota la resta.
—I ben a fons! —afegeix en Jordi.
Malgrat que tampoc no fa tant que els coneix, sap que a en Pere i a en Jordi els agrada parlar de coses serioses sempre que en tenen l’oportunitat. Quan es troben per sopar tots quatre, els homes sovint s’emboliquen en discussions que s’allarguen fins ben entrada la nit, mentre que la Jennifer i la Maria amb prou feines tenen l’oportunitat de ficar-hi cullerada, i acaben deixant-los. Però no és que les facin fora: elles mateixes opten per excloure’s, avorrides de sentir com poden arribar a discutir fins a l’extenuació dels detalls més insignificants.
En Pere i en Jordi sempre han estat així, des que eren petits. Els encanta donar voltes als temes més variats i complexos. Aquesta és una de les raons per les quals gairebé cada setmana es troben per dinar o per fer una cervesa després de la feina, malgrat els horaris tan intensos que tenen.
En Pere és neuròleg a l’hospital més gran de la ciutat. Hi va fer la residència anys enrere i, finalment, hi va aconseguir una plaça d’adjunt. A diferència d’en Jordi, sempre ha viscut aquí. El cervell és un tema que el fascina. Després d’acabar la carrera, va decidir que havia de fer alguna cosa relacionada amb aquell camp, i com que mai no ha tingut facilitat per la cirurgia, va veure clar que la neurologia era l’opció més òbvia.
En Jordi, per la seva banda, estudia el càncer al laboratori que dirigeix a la universitat a la qual està associada l’hospital. Treballa en un edifici que es troba només a una vintena de metres del d’en Pere. Tal com li va passar a en Pere, en Jordi va saber immediatament després de llicenciar-se que volia investigar el càncer, una malaltia que sempre l’havia preocupat i fascinat a parts iguals. Inicialment els seus esforços es van dirigir cap a les malalties infeccioses, un altre dels temes que l’atreien, perquè li van oferir una beca per fer un doctorat en aquest tema i no va dubtar a acceptar-la. Amb el pas del temps va anar tirant cap al càncer, com tenia previst. Sempre diu que el càncer és un trencaclosques biològic únic, i això ja és tot un repte, però el que realment el motiva és la possibilitat de poder ajudar milers de pacients de tot el món buscant nous tractaments. Tot i que sap que ja no són habituals els típics moments en què es pot cridar «eureka!», com els que surten als llibres d’història, el fa feliç ser un dels molts científics que, treballant plegats, finalment trobaran la solució, ni que sigui fent un petit pas cada dia.
La Jennifer segueix en Jordi per anar a buscar més carn per a la barbacoa. Tot i que els ha estroncat la conversa i que moltes vegades els renya per com s’arriben a embolicar, en el fons li agrada que passin tanta estona parlant de ciència o medicina, els seus temes preferits. És un plaer veure que s’emocionen com nens amb aquestes coses. En Jordi i en Pere sovint pensen igual, però sempre troben algun detall en el qual no es posen d’acord, i així poden xerrar durant hores. Aquesta vegada no ha sigut així, però està convençuda que no tardaran gaire a trobar una excusa per embrancar-se altre cop en una de les seves famoses discussions…
En Jordi està tan concentrat escrivint a l’ordinador que no s’adona que truquen a la porta. De totes maneres, amb els auriculars posats i la música a tot volum és impossible que senti res. Quan està escrivint alguna cosa que li requereix tota l’atenció, normalment recorre a les simfonies de Beethoven. Per alguna raó, troba que l’ajuden a centrar-se. Però ha de reconèixer que, malgrat això, no és un gran aficionat a la música clàssica. De fet, és més aviat dels que escolten el Top 10 a la ràdio. Però si ha de treballar, troba que no hi ha res millor que una orquestra tocant a tota castanya per esborrar qualsevol sorollet empipador que hi pugui haver al seu voltant.
Avui el truc li està funcionant molt bé. Ha passat mig matí donant voltes al primer esborrany d’una sol·licitud de subvenció, amb els violins i els instruments de vent de fons a tota potència, i està molt content de com li està quedant. Si pot continuar amb aquest ritme, aconseguirà acabar-la a finals de setmana.
La porta s’obre després que uns quants trucs més no obtinguin resposta, però en Pere es queda al llindar. Espera una mica més, a veure si en Jordi baixa dels núvols, però, com que segueix sense adonar-se de res, li fa senyals amb els braços des del passadís.
Finalment, això fa reaccionar en Jordi. No pot evitar fer un bot a la cadira quan s’adona que no està sol al despatx.
—Mare meva! —exclama mentre apaga la música i es treu els auriculars d’una revolada—. Vols matar-me d’un esglai?
—Fa cinc minuts ben bons que soc aquí, amic meu —respon, i entra sense esperar que el convidi—. No sabia què més fer per cridar-te l’atenció…
—Doncs ja pots ben dir que t’ha funcionat!
En Jordi fa un gest perquè en Pere tanqui la porta i s’assegui en una cadira, després de treure una pila de papers que hi havia al damunt i deixar-los a terra. Mentre en Pere li fa cas obedientment, en Jordi clica «guardar» en el document en què treballava.
—I què hi fas, per aquests barris? —li pregunta en Jordi—. T’has cansat de tractar amb els teus pacients?
—Això, mai! —respon en Pere—. Són la millor part de la meva feina. No podria pas fer el que fas tu…
—El què, pensar i escriure? Massa intens? —diu en Jordi burleta.
—Això, i mirar les cèl·lules al microscopi i totes aquestes coses típiques d’un laboratori. M’estimo més tractar amb organismes complets, si pot ser.
En Jordi arrufa les celles fingint estar ofès. Han estat fent-se aquesta mena de bromes des que en Jordi va triar estudiar biologia en lloc de medicina, tot i que havia tret prou bones notes per entrar a la facultat que volgués. La raó és que a ell li agrada molt anar a l’arrel dels problemes, mentre que en Pere prefereix tractar l’aspecte humà de la malaltia. Tots dos són conscients que estan fent la mateixa feina, tot i que des dels extrems oposats de l’espectre, però es diverteixen punxant-se l’un a l’altre.
—Bé, els teus «organismes complets» estan formats de cèl·lules, de manera que si no entenem el seu funcionament, no podreu curar-los mai —respon en Jordi—. Així que serà millor que em deixis treballar en pau!
—M’estàs dient que me’n vagi? —En Pere fa veure que s’aixeca, però no acaba el moviment.
—De bon rotllo! —En Jordi assenyala la pantalla amb el dit—. He d’acabar aquesta part del projecte avui. La data d’entrega s’acosta perillosament…
—Sempre hi ha dates d’entrega acostant-se perillosament! —En Pere alça les mans—. Em sembla que des que vas començar aquesta feina sempre n’has tingut alguna. Però encara et queden moltes hores del dia per teclejar com un boig, no pateixis. No crec que oferir una tassa de te a un viatger assedegat espatlli la teva obra mestra.
En Jordi gira els ulls en blanc.
—Ara t’autoconvides a prendre un te? De veritat…
—Va, encén el trasto. Tinc mitja hora lliure.
—Ah, o sigui que era això —diu en Jordi mentre comprova que hi ha prou aigua a la tetera elèctrica que té al costat de l’escriptori i en prem l’interruptor—. Només vols que t’entretinguin una estona. I jo que pensava que realment em trobaves a faltar…
—Això també, sí… —En Pere somriu.— Però acabo de tenir una reunió a la sala de conferències que hi ha al final del passadís. Ha acabat més aviat del previst i la propera cita també la tinc en aquest edifici, així que he pensat que havia de venir a saludar-te, no trobes?
—Si no em queixo pas, home. De totes maneres, em tocava fer un descans. De tant mirar la pantalla de l’ordinador em cauran els ulls a trossos…
En Jordi agafa dues tasses del prestatge i les inspecciona dissimuladament. No estan impol·lutes, pensa, però tampoc no són cap risc important per a la salut. A més, un cop les hagi omplert d’aigua calenta no es notarà si hi havia una miqueta de pols o no…
—No puc escriure gaires hores seguides —diu en Jordi—, si ho faig les frases deixen de tenir sentit.
—És normal, això ens passa a tots. I en quin projecte apassionant estàs treballant? Un nou article?9
—No, no. No és tan divertit. És un formulari per a un projecte10 —respon en Jordi.
—Ah, les alegries de la ciència: sempre pidolant diners! —diu en Pere, intentant sonar tràgic.
L’aigua ja és calenta i en Jordi l’aboca a les tasses, on abans ha posat un parell de bossetes de te.
—Jo no ho anomenaria pidolar, exactament… —Afegeix un terròs de sucre a cadascun dels tes. Ja sap com li agrada a en Pere, no li cal preguntar-l’hi.
—Ho sento, no he usat les paraules adequades —en Pere es disculpa—. Volia dir «sempre demanant diners educadament».
—Molt millor. La ciència és cara, saps?
—És clar. A mi no cal que m’ho expliquis. I així, doncs, de què es tracta? Quins experiments fantàstics voleu fer aquesta vegada?
En Jordi abaixa la veu, com si expliqués un secret.
—Has sentit a parlar del CRISPR?1
—I qui no? —respon en Pere intrigat—. És aquest nou mètode per potinejar gens, no?2 Es això el que vols fer? Manipular l’ADN?
—És una de les eines que utilitzarem, sí —diu en Jordi, encantat de veure que ha aconseguit interessar en Pere—. I, per cert, tècnicament es diu «edició genòmica», no «potinejar gens».
—Els gens, els genomes… al final, és tot el mateix, Jordi.
—No exactament! Un genoma és tot el material genètic d’un organisme, tot el seu ADN. Això inclou els gens, sí, però també els trossos d’ADN que hi ha entre ells, que tenen altres funcions. Com que també podem «potinejar» aquestes zones on no hi ha gens, tècnicament hem de dir que el CRISPR ens serveix per manipular el genoma.
—D’acord, ara veig què vols dir. Suposo que tens raó, doncs. Però no et distreguis amb aquests detallats. Continua, si us plau.
—Immediatament —diu en Jordi—. Doncs el que volem és desactivar un gen de les cèl·lules canceroses per veure què passa. És la manera més senzilla de saber quina funció té. Després hi farem alguns canvis en llocs específics i el tornarem a engegar. Suposem que llavors el gen es comportarà d’una manera diferent i la cèl·lula dolenta pararà de multiplicar-se. O almenys aquesta és la idea.
—Sona genial! Jo et donaria els diners ara mateix.
—Però si encara no t’he explicat res en concret! —riu en Jordi—. Em fa l’efecte que hauré de donar més detalls sobre els mètodes i raonar la lògica de tot plegat una mica millor, o si no els qui reparteixen els diners no picaran. És la primera vegada que escric un projecte sobre aquesta tècnica, per això tardo més del normal. He de mesurar cada paraula amb cura.
—Tu ets bo escrivint, estic segur que et sortirà bé.
—Pot ser, però el CRISPR és una tècnica molt popular ara mateix, i tothom proposa fer experiments per aprofitar-se’n, ja no és cap novetat. Cal posar-hi una mica més d’imaginació!
—Suposo… El teu deu ser l’únic laboratori del món que encara no l’utilitza!
—No exagerem… —es queixa en Jordi—. La veritat és que vam començar a fer-lo servir una miqueta fa un temps, però continuem sent relativament novells en aquest camp. Com aquell qui diu, tot just ens hi estem posant. Hi ha tantes coses que es poden fer amb aquestes eines…
—He llegit algun article que parlava d’això, sí. Bé, em sembla que tothom en deu estar més o menys al cas. Si ho he entès bé, el CRISPR és com un parell de tisores que poden tallar l’ADN per qualsevol lloc, oi?
—Una cosa així. I també és la cola que serveix per enganxar-ho tot després. Les possibilitats són infinites! És bastant fàcil i relativament barat, i ens estalvia molt de temps. Vull dir al laboratori: ara podem fer experiments d’un dia per l’altre que abans requerien mesos, o que eren directament impossibles.
—Com crear nadons mutants —diu en Pere picant l’ullet a en Jordi, però a aquest la broma no li fa cap gràcia.
—No parlava precisament d’això, però sí, és cert que a algú ja se li ha ocorregut. Han nascut les primeres persones amb gens modificats,11 se n’ha assabentat tothom, suposo, i han fet servir el CRISPR per aconseguir-ho. Ha sigut un gran escàndol, però estic segur que tard o d’hora n’hi haurà més.
—I no ho trobes terrible? —pregunta en Pere, ara amb un posat més seriós.
—Què et fa pensar que hi estic d’acord? —replica en Jordi—. El que va fer el Dr. He amb aquestes nenes… No, ni ho aprovo ni crec que fos correcte.
Sembla que estigui a punt d’afegir alguna cosa, però en Jordi s’atura abans de dir res. En Pere el pressiona una mica.
—Per què em fa la impressió que t’estàs guardant a la màniga un «però…»?
—Home… A veure, és que això té molts nivells diferents, no és un tema fàcil de resumir en un parell de frases…
En Pere es mira el rellotge.
—Encara tinc molt de temps, pots deixar-te anar, si vols!
—Va, d’acord, som-hi, per què no? —diu en Jordi després de dubtar un moment—. Ja no ve d’aquí… Jo crec que l’experimentació amb humans és moralment incorrecta, i canviar els gens dels embrions sense saber amb certesa quines en seran les conseqüències entra de ple en la categoria de ser irresponsable. No podem provar a veure què passa sense haver-ho pensat molt bé abans!
—Moralment incorrecta i legalment censurable, també —afegeix en Pere.
—Il·legal, vols dir? En molts països, sí. Però no en d’altres. El problema és que no hi ha lleis globals, per això ens trobem ara mateix en una situació… compromesa, per dir-ho d’alguna manera.
—No siguis ingenu, Jordi. Fins i tot si hi hagués una legislació més severa, tard o d’hora això hauria acabat passant. De fet, la Xina ja té normes que ho haurien d’haver impedit, oi? Però, òbviament, no n’hi ha hagut prou. No tan sols això: he llegit que el Dr. He també es va saltar altres lleis, per exemple les que estan relacionades amb el reclutament de pacients en assajos clínics,3 que són igual d’importants per garantir la seguretat dels implicats.
—Exacte. Veig que estàs ben informat…
—El més curiós és que mai no va saltar cap alarma. El sistema funciona tan bé com pot, suposo, però per a aquells que en tenen ganes, i pocs escrúpols, sempre queden forats que poden aprofitar.
—Pot ser, ves a saber —admet en Jordi—. El problema és que per culpa d’un científic temerari ara tot se n’anirà a fer punyetes.
En Pere mira en Jordi amb curiositat.
—Què vols dir? Que la manipulació genètica d’humans seria acceptable sempre que estigués correctament regulada?
—El que vull dir —respon en Jordi mesurant les paraules— és que estem tancant la porta a un avenç potencialment beneficiós per culpa d’un paio que va decidir que valia la pena arriscar la vida dels altres per aconseguir fama i fortuna.
—La dels altres i la dels seus fills, i la dels fills dels seus fills, etcètera. Aquest és el problema principal: quan modifiquem els gens d’un embrió, això afectarà a tots els seus descendents, pels segles dels segles. Estem prenent una decisió en nom de centenars de persones, potser milers. No crec que tinguem dret a anar tan lluny —conclou en Pere fermament.
En Jordi arronsa les espatlles.
—Depèn.
—Se t’acut alguna situació en la qual això es pogués justificar? —pregunta en Pere, amb un lleuger to d’irritació a la veu.
El pitjor és que no sabem quin preu hauran de pagar les pobres nenes per tot plegat. Serà alt, probablement.4