Cubierta

REBECA WILD

Aprendre a viure amb nens

Ser per educar

 

Traducció: Addenda

Herder

www.herdereditorial.com

Índex

Pròleg

Necessitats de desenvolupament

Dependència i autonomia

Problemes a la llar i a l’escola

Ser per educar

Plorar i riure

Els nens són diferents

Situacions d’estrès

Problemes a l’hora de dinar

Baralles i gelosia

La relació entre la llar i l’escola

Mentir i robar

Els petits negociants

Obediència

La televisió

Avorriment

Problemes a l’hora de dormir

Identificar dificultats

Vèncer l’egocentrisme

Estructures internes

Interacció entre l’interior i l’exterior

L’estructuració de l’escorça cerebral

El pensament formal

Estructures postbiològiques

Valors

Teràpia i desenvolupament

Epíleg

Bibliografia

Títol original: Mit Kindern leben lernen

Traducció: Addenda

Disseny de la coberta: Arianne Faber

Maquetació digital: José Toribio Barba

© 2002, Beltz Verlag GmbH, Weinheim i Basilea

© 2014, Herder Editorial, SL, Barcelona

1ª edición digital, 2014

ISBN DIGITAL: 978-84-254-3363-4

La reproducción total o parcial de esta obra sin el consentimiento expreso de los titulares del Copyright está prohibida al amparo de la legislación vigente.

 

Herder

www.herdereditorial.com

 

Pròleg

El rerefons d’aquest llibre és un centre educatiu alternatiu situat a l’Equador, generalment conegut amb el nom de «Pesta». El «Pesta» és un sobrenom afectuós del Centre Experimental Pestalozzi, el qual, durant vint-i-nou anys, va ser el projecte principal de la Fundació Educativa Pestalozzi. Vegeu altres llibres sobre aquesta experiència publicats en aquesta mateixa editorial.

Vam començar el 1977 amb una escola bressol basada en els principis de Maria Montessori, creada per iniciativa personal per al nostre segon fill, Rafael. Després, a causa de l’interès d’un creixent nombre de famílies, es va ampliar el treball als nivells d’ensenyament primari i secundari. Mentre que arreu del món –tot i les moltes reformes i els nous continguts i mètodes– l’educació dels infants continua definida i emmarcada per les exigències de la societat plasmades en els programes oficials, amb l’objectiu d’adaptar la nova generació als sistemes existents, al «Pesta» havíem optat per un camí diferent.

En lloc d’encaminar els infants perquè «rendeixin» dins dels paràmetres vigents d’una societat que, majoritàriament, persegueix explícitament o implícitament interessos econòmics, hem donat prioritat al fet de respectar el «programa intern», el qual permet processos d’una maduració humana autèntica, si les circumstàncies són favorables. A la pràctica, aquesta decisió implica preparar ambients adequats per a cada etapa de desenvolupament i, alhora, un canvi en el rol de l’adult: en lloc de planificar i definir les activitats dels alumnes, la responsabilitat de l’adult és donar suport i cooperar en les interaccions dels infants, interaccions que sorgeixen a partir de les seves necessitats interiors de desenvolupament i que es regeixen per aquestes.

Els següents capítols testimonien el gran nombre de preguntes que sorgeixen quan es pren aquest camí diferent i els canvis de perspectiva que representen un desafiament per als adults. Estem disposats a revisar les nostres actituds, a qüestionar els nostres hàbits i reaccions inconscients? Estem interessats a descobrir com els processos de desenvolupament dels infants estan relacionats amb els nostres? Creiem que la convivència amb els nens pot servir per al nostre propi desenvolupament humà?

Enmig dels greus problemes que cada vegada més afecten el món, en molts països ha anat augmentant el nombre d’iniciatives a través de les quals individus i grups s’aventuren a construir noves relacions humanes, que no es caracteritzen per estructures de domini del més fort sobre el més feble, del que «en sap» per sobre del que «no en sap», del que «en té» per sobre del que «no en té», així com van creant-se entorns més propicis per portar aquest ideal a la pràctica.

Lamentablement, es tracta encara d’una tendència minoritària.

M’alegra que aquest llibre, que marca processos significatius de les nostres experiències al «Pesta», ara sigui accessible per a un cercle més ampli de persones interessades en els temes que durant molts anys hem tractat d’aprofundir en els grups de treball de la Fundació Educativa Pestalozzi.

Agraeixo la confiança que ha posat en mi l’editorial Herder en encarregar-me la traducció d’Aprendre a viure amb nens, traducció que he fet juntament amb el meu fill Leonardo.[1] Atès que aquest llibre és un testimoni d’estacions importants en el nostre camí, he decidit deixar el text com va ser escrit fa anys, amb l’excepció d’un mínim de canvis que em semblaven necessaris per aclarir alguns punts i per referir-me a certs esdeveniments des de la nostra perspectiva actual. A causa de múltiples canvis socioeconòmics esdevinguts a l’Equador, el «Pesta», que durant vint-i-nou anys va ser per a molts infants i joves com una «segona llar», es va tancar el 2005. En vista d’això, alguns passatges d’aquest llibre adquireixen un matís «profètic», ja que actualment els esforços de la Fundació Educativa Pestalozzi es concentren en un projecte integral: la creació de noves estructures de convivència, perquè els pares –en lloc d’enviar els seus fills a una escola alternativa– puguin estar a prop dels infants en ambients idonis, compartir les seves activitats i viure un procés més intens del «ser per educar».

Quito, març de 2007

 

Necessitats de desenvolupament

En general, quan ens fem responsables dels nostres fills, el nostre desenvolupament biològic ja ha finalitzat, excepte en el cas d’adolescents que, «per accident», porten infants al món abans d’arribar, ells mateixos, a ser adults.

En la majoria dels casos, quan som adults, quan hem «acabat el nostre desenvolupament», la nostra situació vital s’ha estabilitzat. Possiblement ens dediquem a una professió per a la qual ens hem preparat durant anys, hem fundat la nostra llar, hem pres algunes mesures de seguretat i hem après a resoldre una bona quantitat de problemes intel·lectuals i pràctics. Llavors, per què no hem d’estar capacitats per educar els nostres fills?

Els infants arriben a un món ben equipat per rebre’ls, un món amb molts objectes útils, amb tècniques i coneixements especialitzats. Hi ha indústries senceres que llancen al mercat productes destinats a complaure els infants! Persones expertes en temes infantils, llibres i revistes especialitzats en aquesta matèria proveeixen els adults amb coneixements de tota mena, de manera que només queda aplicar-los a cada cas específic.

Quina és, llavors, la raó per la qual –malgrat totes aquestes circumstàncies aparentment favorables– tants adults intel·ligents comencen a dubtar de la seva capacitat d’educar els fills?

En realitat, aquestes persones, sobretot les més sensibles, s’adonen que tractar amb infants pertany al tipus de circumstàncies considerades especialment crítiques en les nostres vides. El naixement d’un nen ens posa en un dilema i ens obliga a prendre decisions: educarem aquest nen perquè s’adapti a l’estàndard de vida que hem aconseguit, a la nostra manera de pensar i sentir, a les nostres formes de lluitar amb les coses i les persones? O acceptarem que la convivència amb el nen ens commogui de tal manera que ens permeti aventurar-nos a començar de nou? Si ens obrim a aquesta gesta, és possible que aprenguem a utilitzar els nostres propis sentits de manera inesperada, a percebre les situacions com si fossin completament noves; fins i tot, pot passar que aconseguim desenvolupar una comprensió diferent per bregar no solament amb categories conegudes, sinó amb «els sistemes oberts» dels processos de vida.

Els nens tenen l’habilitat de qüestionar incessantment el nostre pensament i el nostre sentiment estàtic, les nostres actituds, basades en la idea que «les coses i les persones són com són, i jo sóc com sóc».

Davant d’aquests qüestionaments, tenim dues alternatives: o defensar-nos contra els nens, o entrar en empatia amb la seva manera de ser, que és un continu «fer-se a si mateix». Aquest procés de créixer i desenvolupar-se és constantment impulsat per necessitats específiques. No és possible suprimir aquests impulsos en nens petits sense provocar serioses conseqüències.

Si l’entorn és favorable, el procés de desenvolupament és natural i fluid. En canvi, si és inadequat o hostil, pot ser que el nen assumeixi actituds de lluita, o que aprengui a sacrificar o posposar les seves necessitats per, a poc a poc, adaptar-se a un ambient advers.

Tota vida a la Terra es manifesta fonamentalment com una interacció entre un organisme viu i un entorn. Aquesta interacció es compleix dins de regularitats senzilles. Més endavant, en un capítol sobre les estructures vitals, en parlaré amb més detall. Aprendre a respectar aquests principis bàsics depèn, finalment, de la decisió d’adoptar actituds a favor o en contra de la vida en el nostre tracte amb els nens. Aquesta decisió implica donar suport o reprimir processos de creixement i de desenvolupament autèntics. A llarg termini, la repressió d’aquests processos podria, fins i tot, arribar a posar en perill la vida al nostre planeta.

La vida només es desenvolupa quan els organismes tenen ambients amb els quals interactuar. En altres paraules, és la interacció entre organismes i ambients el que permet l’existència de la vida i el seu subsegüent desenvolupament. Òbviament, un ambient sense organismes no compleix els requisits per al desenvolupament dels processos vitals.

En les diferents etapes de la vida, el pla de desenvolupament dels organismes es manifesta per mitjà de certes necessitats que tenen com a objectiu activar el potencial intern i inherent a cada organisme. Aquestes necessitats varien d’una etapa a una altra, però sempre es troben en una relació recíproca amb l’entorn. Així, l’organisme va creant els instruments idonis per actuar sobre l’ambient, i l’entorn influeix en l’organisme de tal manera que aquest es transforma i es desenvolupa, refinant contínuament el seu instrumental. Aquesta interrelació dinàmica entre el de dins i el de fora és la condició bàsica per a tot desenvolupament i acció real. Si durant els anys de creixement l’entorn no té els elements necessaris, el pla intern no es pot complir plenament. No obstant això, la natura demanarà que l’organisme faci el pas a l’etapa següent, encara que l’anterior no hagi estat duta a terme. Podem observar aquest principi amb més claredat en el desenvolupament prenatal: el procés del part s’inicia encara que un embrió hagi sofert danys, i no deixa d’ocórrer encara que al nadó li faltin cames o braços. Durant la resta de la seva vida, l’infant haurà de bregar amb aquestes deficiències. Només quan no hi ha cap probabilitat per al nen de sobreviure es produeix l’avortament natural.

Aquesta mateixa regularitat s’aplica a totes les etapes de la vida. Els estadis anteriors sempre subministren les bases per a qualsevol nou desenvolupament. En el llibre Educar per ser[2] vaig descriure els períodes principals corresponents a la infantesa. Per tant, aquí només esmentaré, de manera resumida, les seves subdivisions successives. Però no s’han d’intentar entendre esquemàticament, com si les estructures del sistema neurològic es desenvolupessin aïllades entre si, sinó que més aviat s’han d’abordar des de la perspectiva que tota vivència influeix directament sobre cadascuna de les estructures, perquè entre elles s’interconnecten com una xarxa.

Des del naixement fins als set o vuit anys aproximadament, l’aspiració principal de la natura és fomentar el desenvolupament òptim dels sistemes límbics responsables de la coordinació de la vida afectiva i emocional, de la motricitat i dels sentits.

A partir dels vuit anys i fins a l’inici de la pubertat, l’interès primordial de la natura és activar les àrees corticals i interrelacionar-les amb les estructures ja desenvolupades. Només si les zones corticals són plenament operatives, serviran com a instrument fiable per al pensament analític, per a simbolitzacions amb sentit i per a abstraccions coherents amb la realitat. Això s’aconsegueix, primordialment, tractant amb objectes concrets i interactuant en situacions socials relativament senzilles i familiars.

De la pubertat en endavant, les situacions s’haurien d’ampliar i haurien d’incloure circumstàncies socials cada vegada més complexes. Quan es compleix aquesta necessitat de tenir interaccions riques i variades, s’activen estructures internes que permeten el pensament interconnectat. Això no passa quan durant els anys de l’adolescència s’han rebut classes formals en matèries aïllades. Una persona pot culminar els estudis superiors amb èxit sense aquesta capacitat de pensament, però és poc probable que aquests estudis després li serveixin per aconseguir resoldre problemes complexos de manera pràctica i sense causar noves dificultats. La interconnexió entre experiències pràctiques i reflexions pertinents és fonamental perquè els estudis formals, principalment abstractes, tinguin una base fiable. En la nostra cultura, en general la «formació» s’acaba després de l’etapa coneguda com a «educació superior». Aquest sembla que sigui el moment adequat per fundar una família. És aleshores quan, per a molts, acaba el procés d’un aprenentatge vital i comença una etapa en què s’aplica allò après i se segueixen els camins previstos. Generalment, d’aquí en endavant l’esperança rau a obtenir promocions en la feina, abans que a experimentar canvis fonamentals en la vida.

No obstant això, i en realitat, el pla de desenvolupament humà de cap manera està limitat als primers vint o trenta anys de vida, encara que les etapes de desenvolupament dels éssers adults no siguin recognoscibles per un creixement exterior. El que ara s’hauria d’incrementar són les estructures internes aptes per a la presa de consciència. Però és justament aquí quan ens enfrontem amb dificultats considerables: durant els anys de creixement, la nostra educació va ser programada des de fora, i ens han quedat poques nocions del fet que el creixement i el desenvolupament són, en realitat, processos espontanis. Si hem aconseguit preservar una mica d’espontaneïtat, això es deu, molt probablement, a altres factors, i no pas a l’educació rebuda. Moltes vegades, el nostre pla intern de desenvolupament ha hagut d’adoptar mesures de defensa contra els obstacles de l’ambient que ens envoltava; per manca d’interaccions òptimes i harmonioses, va haver de buscar altres sortides, que en el fons eren desviaments d’un comportament natural. Per aquesta raó, als adults, moltes vegades se’ns fa difícil confiar en els indicadors que corresponen a les nostres necessitats de desenvolupament actuals.

Cal recuperar una altra vegada aquesta confiança per aprendre de nou a percebre a temps els indicadors i, així, evitar moltes crisis personals, o el perill d’endurir-nos, de petrificar-nos amb els anys.

Fins i tot si –com els ha passat a tantes persones– les condicions dels nostres anys de creixement no han estat òptimes, la convivència amb nens representa una nova oportunitat de reestructurar el nostre passat sense fugir del present. Si ara poguéssim prendre novament contacte amb la vida, aquesta circumstància podria esdevenir la base per a un desenvolupament ulterior que no solament ens afavoriria a nosaltres mateixos, sinó que podria crear i beneficiar altres àmbits més amplis de la nostra existència. Potser de tant en tant ens adonem que la formació rebuda ens ha causat més confusió que il·luminació. Es tracta de moments en què la vida ens atorga noves oportunitats d’aconseguir més claredat. Potser ens van ensinistrar per interessar-nos en problemes materials o intel·lectuals, però com que ara ens trobem exposats a processos de vida per a la comprensió dels quals estem deficientment preparats, i com que potser hem après a separar amb nitidesa el nostre pensament i el nostre sentiment, ens trobem davant la invitació d’unir-los una altra vegada, per així arribar a gaudir d’una nova harmonia en la nostra vida.

Si aconseguim relacionar-nos amb nens de manera idònia, és possible que, en lloc de ser una «càrrega» per a nosaltres o de convertir-se en les nostres «víctimes», ens donin suport en la nostra pròpia teràpia, una «teràpia» que ens connecta fins i tot amb l’inici de la nostra vida, però sense aïllar-nos o distreure’ns de l’existència quotidiana actual. Per contra, així aconseguim vincular-nos directament a les exigències que corresponen al present. En aquest camí traçat per una nova forma de relació amb els infants, podem prendre plena responsabilitat respecte a nosaltres mateixos i als altres. Pot ser que això sigui una tasca difícil a la qual no estem acostumats. No obstant això, resulta molt fructífer emprendre-la, ja que si la portem a terme juntament amb altres persones que es troben en una situació semblant, ens pot conduir a preparar millors ambients per als nostres infants i, d’aquesta manera, experimentar més un nou sentit de col·laboració entre adults, tot i que encara ens calgui superar moltes barreres internes.

El fet de treballar per un ambient millor és un desafiament del qual no ens podem escapar, perquè les necessitats dels nens són tan bàsiques i essencials com les d’una planta que extreu del seu entorn tots els elements per viure. Continuant amb aquesta analogia, el desenvolupament prenatal correspondria a l’estadi de brotada, quan la planta forma les arrels, que li proporcionaran aliment i suport físic a terra. El creixement de la tija parteix d’aquestes estructures fonamentals. En l’ésser humà, això seria comparable al desenvolupament i a la interacció de les estructures límbiques amb l’entorn. Només quan la tija sigui prou forta, podrà la planta desplegar les branques i fulles de manera generosa i bella, perquè la tija ha de suportar l’expansió futura de la planta i, alhora, conduir la saba vital a totes les seves parts. En aquesta analogia, el creixement de les fulles representaria l’etapa operativa, quan el nen interactua per primera vegada amb el seu ambient i activa les seves estructures corticals, les quals després li permetran continuar amb el desenvolupament d’una intel·ligència madura. La floració correspondria a l’etapa del desenvolupament formal. Aquesta coincideix amb l’adolescència. I la maduració dels fruits seria comparable al potencial humà de resoldre problemes vitals complexos de forma assenyada i d’entrar amb creativitat al món de la cultura i de la ciència.

Moltes vegades els adults esperen que els nens exhibeixin els fruits corresponents a la maduresa quan amb prou feines han desenvolupat les estructures bàsiques de l’etapa anterior. «Maduració prematura, putrefacció primerenca», diu un proverbi que es pot aplicar a un gran nombre d’infants ensinistrats en la producció de resultats que no corresponen a la seva maduresa real, raó per la qual molts adults no tenen un contingut vital o la capacitat d’actuar amb creativitat.

Recordo uns pares que, en arribar a la nostra escola, estaven molt orgullosos perquè la seva filla de cinc anys tenia molt d’èxit al conservatori i podia tocar el piano perfectament, ja fos d’oïda o llegint partitures. Però alhora estaven desconcertats perquè la nena aprofitava qualsevol pretext per provocar conflictes a casa, fent rebequeries. Estaven encara més preocupats perquè cada nit la seva filla mullava el llit. El pare va dir que explicava a la seva filla, amb molta paciència, que això li semblava una ximpleria. Aquest no és un cas insòlit. Demostra la manca de comprensió força comuna per part dels adults de les necessitats autèntiques que tenen els infants durant el seu desenvolupament. També, assenyala una tendència generalitzada de la nostra societat a esperar resultats ràpidament, sense preocupar-se de fonaments sans i segurs. Com és possible que un nen, per a qui les seves funcions corporals encara presenten dificultats, i que fins i tot té problemes de relacions humanes amb la família, comprengui explicacions intel·lectuals i, alhora, sigui realment creatiu en l’àmbit cultural?

Aquests malentesos dificulten de manera innecessària la nostra convivència amb els infants. Quan comprenguem aquest principi senzill que tant ells com nosaltres ens trobem en una relació de satisfaccions recíproques de necessitats destinada a enriquir-nos mútuament, ens estalviarem moltes escenes familiars i tensions desagradables.

Fa poc, una mare, amb presses i amb el carretó ple de productes, s’esperava davant de la caixa d’un supermercat de Quito. La seva filla, d’uns tres anys, va començar a posar amb molt d’entusiasme les compres a la cinta de la caixa. La mare no va entendre les intencions de la nena i, enfadada, la va renyar: «Deixa això de seguida! Caurà tot! No pots parar de molestar?». La nena va començar a cridar amb amargor. La mare va treure un pastís del carretó i li va ficar a la boca. Amb això va aconseguir sufocar els plors per un moment. Agafada de sorpresa, la nena va començar a empassar-se aquesta massa seca, amb els ulls encara humits. Però llavors va retornar la resta del pastís a la seva mare.

«Volies el pastís; ara te l’has d’acabar», li va dir la senyora.

D’esquena a la seva mare, la nena va començar a esmicolar el pastís, i va deixar caure les engrunes a terra. Es va concentrar tant en aquesta activitat, que no va tenir consciència del moment en què la seva mare va acabar de pagar. La senyora va agafar les bosses plenes de compres i, sense sentir la necessitat de cridar la seva filla, i amb els gestos típics d’una persona atabalada, es va dirigir cap a la sortida del supermercat. La nena es va sentir abandonada i va començar a plorar. La mare, ara enfadada de veritat a causa de la seva «filla malcriada», no va tenir més remei que tornar carregada amb les bosses. Va renyar la nena, que, ara ja profundament desesperada i plorant inconsolablement, es va penjar de la faldilla de la seva mare. Es van sentir els seus crits descoratjats fins que, finalment, la parella infeliç va desaparèixer per la porta.

Fins al moment que portem nens a aquest món, és possible que la nostra educació hagi estat exemplar. Però això no significa que tinguem gaire idea dels processos de desenvolupament humà. Fins i tot els mestres que durant anys s’han dedicat a l’estudi de la pedagogia generalment saben cent vegades més coses sobre la matèria que ensenyen que dels alumnes que en teoria haurien d’assimilar aquests coneixements. En altres èpoques, els infants tenien moltes més oportunitats de «curar-se», amb els jocs lliures, dels «trastorns de digestió» causats per l’escola. Avui en dia –en part per l’augment de la quantitat de coneixements–, fins i tot als nens que viuen en poblacions rurals se’ls fa cada vegada més difícil assolir un cert equilibri entre allò que han viscut i allò altre que han après de memòria. A les coercions i exigències d’adaptació de l’escola, s’hi suma també la gran quantitat de nous estímuls provinents dels mitjans de comunicació, que dificulten cada cop més una assimilació saludable. El «progrés» del nostre món tecnificat produeix unes condicions tals en el medi ambient que aquest ja gairebé no ofereix els elements necessaris per complir amb les necessitats autèntiques de desenvolupament dels nens. I, en els adults, aquesta manera de viure moltes vegades genera estats d’estrès crònic, de manera que amb freqüència només s’adonen de les necessitats dels infants quan aquests llancen «crits al cel» per cridar l’atenció. Per això, es reforça la desagradable sensació que «alguna cosa va malament amb la joventut d’avui dia».

En la meva opinió, només aconseguirem trobar el problema de la joventut quan aprenguem a respectar els principis vitals de la interacció entre l’organisme humà i el seu entorn. Si no afrontem aquesta problemàtica, els adults ens trobem cada vegada més confosos pel que fa a les necessitats autèntiques dels nens. Estem en constant perill de confondre-les amb necessitats substitutives. I, davant l’exigència de satisfer les necessitats dels infants, protestem amb un: «No hem de mimar els fills!»

El problema de fons rau en el fet que fins i tot en la nostra vida se’ns fa difícil diferenciar entre necessitats reals i irreals. És com si haguéssim perdut la direcció i en cada cruïlla haguéssim de preguntar a persones que ens semblen més competents que nosaltres quin és el camí. Ens urgeix demanar consells per ordenar la nostra situació embolicada, o demanar remeis per a les nostres malalties. Fem servir cada vegada amb més freqüència tècniques desenvolupades per altres per millorar la nostra vida, esperant que els nostres problemes siguin resolts per especialistes. És per això que cada vegada ens adonem menys de fins a quin punt ens hem tornat dependents d’altres.

Si aconseguíssim tornar a acostar-nos a la vida per intuir i respectar-ne les regularitats, podríem reunir prou força, tant per a nosaltres mateixos, com per a la nostra família i el nostre entorn. Llavors seria menys probable que el remolí dels substitutius ens arrossegués d’un costat a l’altre. Seríem capaços d’aturar-nos sobre els nostres propis peus i de trobar un lloc que reuneixi les condicions necessàries per, a poc a poc, desenvolupar el nostre potencial. Però per obtenir una plenitud, es requereixen els recipients adequats. La natura ens ha equipat, com a tots els organismes vius, amb necessitats autèntiques que ens exigeixen interactuar amb l’ambient en situacions específiques. Si l’ambient conté els elements bàsics essencials, l’organisme pot crear dins seu els recipients necessaris, sense els quals no pot arribar a la plenitud. Quan ens obrim a aquesta dinàmica, la vida mateixa es fa càrrec de crear els receptacles interns necessaris, dins els quals després podrà abocar el seu contingut.

Aquest procés està acompanyat per un sentiment de satisfacció i per la confiança que no hem de lluitar per satisfer les nostres necessitats. Aquesta confiança ens fa més pacífics i ens dóna l’esperança que cada nova situació serveix per enriquir-nos. Així, i a poc a poc, es neutralitza aquell sentiment vital saturat de preocupació i de suspicàcia l’origen del qual es deu a tants desviaments i embolics que ens van allunyar del camí clar, originàriament assenyalat per les nostres necessitats autèntiques. En aquests desviaments, i en l’intent d’omplir-nos amb substitutius, hem donat tantes voltes que se’ns fa difícil reconèixer els senyals del camí original.

En teoria, pot semblar una tasca simple reemplaçar els substitutius per la satisfacció de necessitats autèntiques. Però en la realitat això implica reestructuracions que poden anar acompanyades de sentiments desagradables i, fins i tot, dolorosos. Quan els nostres fills passen per èpoques de creixement intens, de vegades es queixen de dolors físics, i ens pot fer molt més mal a nosaltres, si permetem que una nova manera d’interacció arribi a tocar les nostres tan intricades estructures internes, rectificant-les i reorganitzant-les.

Tornant a la premissa esmentada anteriorment, l’harmonia de la nostra vida depèn de les regularitats d’una interacció plena entre un pla intern de desenvolupament i un ambient que el correspongui. Quan comencem a respectar-les, la nostra vida familiar es transforma de la mateixa manera que tot el treball amb els nens i fins i tot les nostres actituds vitals en general. En el meu llibre Educar per ser, vaig intentar descriure com les necessitats mal satisfetes (o insatisfetes) de la nostra pròpia infantesa ens lliguen inconscientment al passat, de manera que se’ns fa difícil viure les situacions del present amb plenitud. Això resulta en un sentiment obvi de «manca de plenitud», el qual ens incita a buscar substitutius. I aquests, per la seva banda, ens obliguen a «lluitar pels nostres drets».

Un cop en aquest estat, ens trobem poc disposats a obrir-nos a les necessitats de les persones que ens envolten, i menys encara a mirar de comprendre-les.

Això augmenta el perill de conflictes que ens amarguen la vida i ens encoratgen a omplir-nos amb més substitutius, amb la qual cosa es crea un cercle viciós que perdura mentre no busquem la solució dins nostre. Si ens mantenim subjectes als nostres hàbits del passat cada vegada que la vida ens toca algun punt dolorós, i si no ens obrim a buscar nous camins, tard o d’hora ens trobarem en un carreró sense sortida. És a dir, no aconseguirem passar fluidament d’una etapa de desenvolupament a l’altra, i ens sentirem com si fóssim en una presó.

Un pla de desenvolupament que no s’arriba a complir produeix tensions i sofriments. Ja en la infantesa, aquests es manifesten en músculs contrets, òrgans malalts i funcions vitals febles. Aquestes funcions reduïdes ens roben l’alegria de viure i ens coarten el nostre sentir, pensar i actuar.

Per al nen, abans del seu naixement, el cos de la mare és la «terra», és l’ambient del qual extreu tots els elements per al seu creixement. En el moment de la fecundació, el pla de desenvolupament conté tot el potencial inherent a un ésser humà. No obstant això, continua sent una pregunta oberta quina és la influència que té sobre el nen l’estat dels pares, és a dir, la seva capacitat d’estimar i de donar en el moment de la unió.

Se sap que l’alimentació de la mare té molta importància durant l’embaràs. També es coneixen els efectes nocius que el consum matern de tabac, alcohol o medicaments té en el nen. També està augmentant la consciència que els estats emocionals de la mare durant l’embaràs exerceixen una influència directa sobre el fetus, i que aquest participa en certa manera en les seves experiències sensorials amb el món. Però és menys conegut el fet que la relació personal que la mare aconsegueixi establir amb el seu fill abans que aquest neixi tindrà a veure amb la seva capacitat posterior de reconèixer les necessitats autèntiques del nen de manera natural i fluida. Aquest potencial el té latent, però la seva activació depèn d’una actitud conscient que tendeixi a conrear aquesta relació. La relació creix quan la mare, com també el pare, dóna la benvinguda a aquest infant abans del seu naixement, més encara si ella afavoreix en si mateixa un sentiment d’amor pels processos vitals que estan passant dins i fora del seu ésser.

El llibre The Secret Life of the Unborn Child, de Thomas Verny i John Kelly,[3] conté moltes observacions que es refereixen a aquesta etapa. La importància del rol del pare es fa notable sobretot en els casos en que aquest és absent o bé incompleix les seves funcions –quan a la mare li falta el company que la protegeix de pors i preocupacions i que li dóna suport per rebre el nen amb alegria. Gràcies a nombrosos seguiments realitzats a persones nascudes en temps de guerra, se sap que aquestes van patir molt estrès prenatal, la qual cosa prova la importància d’aquest acompanyament.

Quan el nen està llest per néixer, emet hormones que donen els senyals necessaris al cos de la mare per iniciar el part. Aquestes hormones activen també el seu propi sistema nerviós i el preparen per al viatge pel canal de naixement i per a l’arribada al món exterior, ja que aquests esdeveniments impliquen molts estímuls nous i un procés d’aprenentatge intens. Per aquesta raó, el cos del nen és estimulat, es torna més tens i disposat a participar activament en el naixement. Segons el pla de l’evolució de la nostra espècie, com a molt als quaranta-cinc minuts d’haver nascut, el nen hauria d’arribar al pit de la mare. Aquest és el senyal que confirma la fi del part i fa que el cos del nadó deixi de produir noves hormones d’estrès.

En aquest moment, comença la propera fase del desenvolupament del nen. Durant els «massatges» rebuts en el seu viatge pel canal, el seu sistema límbic ha estat estimulat al màxim. Ara el pla dels propers anys exigeix el seu ple desenvolupament en el món exterior. Aquesta etapa dura al voltant de set anys, és a dir, fins que comenci la transició a l’etapa operativa.

Tot just el nen és al costat del pit de la seva mare, es comencen a complir una sèrie de condicions que –com les peces d’un trencaclosques– serveixen en aquest moment perquè es posi en marxa el pla intern. Quan acaba la producció d’hormones d’estrès, el nen pot relaxar-se, perquè ha acabat la feina de néixer. Gràcies a aquest relaxament, ara es pot obrir sense reserves a les experiències noves que l’estan esperant i que ell també està anticipant, les quals aviat rebrà amb un somriure.

Si el nen no és acollit per la mare i aquesta no l’acosta al seu pit dins del marc de temps previst, li falta el senyal que el part s’ha acabat.

Llavors el seu estat d’excitació perdura fins que el cos pren mesures d’emergència. Per evitar un xoc, s’interrompen, de moment, els contactes del sistema neurològic sensoriomotriu amb el món exterior. El nen s’aïlla i torna al seu estat d’abans de néixer, que fins ara li ha ofert seguretat. Pot ser que transcorri molt de temps fins que faci un nou intent d’interactuar espontàniament amb el món exterior. En el cas dels nens que han arribat al món sense que les seves necessitats autèntiques hagin estat tingudes en compte, pot ser normal que triguin setmanes abans no responguin amb un somriure a l’apropament d’una cara humana. És possible que dormin amb els punys tancats i que es mostrin molt sensibles a qualsevol soroll.

Però si el nadó és portat directament al pit de la seva mare, aquesta experiència –i una vegada acabi la producció d’hormones d’estrès– obre tots els sentits, seguint la regla que tot aprenentatge va d’allò conegut a allò desconegut.

Fins ara el nen ha estat familiaritzat amb la seva mare des de dins; a partir d’ara l’anirà coneixent des de fora.

La majoria de les mares s’acosten instintivament el nadó al pit esquerre. D’aquesta manera el nen aconsegueix escoltar, des de fora, els batecs del cor de la mare, que han estat el seu acompanyant més important, ja que han estat al seu costat dia i nit durant l’època de gestació. Els batecs tenen el mateix ritme, encara que de fora estant sonin diferent. De la mateixa manera, tot just la mare sent el contacte del nen amb el seu pit, emet sons amorosos. És la mateixa veu que el nadó havia escoltat a través dels seus embolcalls, el mateix estímul, encara que una mica diferent. L’olfacte del nen ja ha estat preparat per a l’olor del cos de la mare. Percebent-lo ara, se sent estimulat i, alhora, calmat.

També els ulls del nen estan ara a l’expectativa d’un esdeveniment molt important que ja ha estat programat des de temps remots per l’evolució de l’espècie humana: en mirar la cara de la mare a una distància i des d’un angle ideal –des del pit–, els ulls del nen s’activen en contemplar la silueta d’un rostre humà. En aquest instant, se satisfà la seva primera necessitat: veure-hi; al mateix temps, s’assenten les bases perquè s’interessi per altres éssers humans.

La pell també espera el contacte màgic amb la pell de la mare. La posició del nadó durant la lactància exerceix un efecte tranquil·litzador sobre les seves estructures sensibles. En aquesta situació, la mare té un impuls instintiu d’acaronar-lo semblant al dels mamífers que, després de parir, llepen les cries per tal de proporcionar-los una estimulació vital.

Unint-se a la satisfacció de totes les necessitats bàsiques, entra en funció un reflex fonamental: l’instint de mamar. Per mitjà de la succió, s’estimulen, en el moment precís, els llavis, que seran per molt de temps l’òrgan més important per a la supervivència al món exterior. En aquest moment crític, es genera el senyal exacte per deslligar una actuació coherent, en aquest cas l’acció de succionar. I amb aquesta acció, obté la primera dosi de calostre, que conté elements importants que provenen del sistema circulatori de la mare i que el protegiran d’infeccions. Al mateix temps, la succió del nadó ajuda les properes funcions importants que tindran lloc en l’organisme de la mare –l’expulsió de la placenta i la reducció de l’úter a la seva mida normal.

La satisfacció de totes aquestes necessitats de l’infant, reunides aquí en un sol acte, confirma la relació d’amor entre mare i fill, que s’ha anat incrementant durant l’embaràs. Però ara és posada a prova en una nova situació. En el nen s’estableix una mena de consciència del fet que també aquest nou entorn satisfà les seves necessitats, i així comença a obrir-se al món. En canvi, en la mare aquest esdeveniment desperta una intuïció molt particular, gràcies a la qual podrà percebre les necessitats autèntiques del seu fill. Aquest és un sentir i comprendre viu i qualitativament diferent de totes les idees i informacions sobre la cura de nadons i sobre educació que es pot aconseguir en relació amb aquest tema. Se suposa que aquesta activació de l’instint matern succeeix a les zones mitjanes dels sistemes límbics, i que aquestes tenen una connexió directa amb el cor. La sensibilitat que resulta d’aquesta activació no té gaire a veure amb raonaments lògics. Permet a la mare anticipar-se a les necessitats del nen i interpretar adequadament els seus senyals més subtils, que són generalment invisibles per a altres persones.

En els casos en què les condicions del part i els hàbits de vida de la mare no afavoreixen el despertar d’aquest «sisè sentit», les seves intuïcions tendeixen a ser reemplaçades de diverses maneres: ja sigui amb inseguretats, amb una propensió a voler controlar-ho tot, amb indiferència o amb mecanismes de defensa. El flux natural de senyals subtils entre mare i fill quedarà interromput i tots dos requeriran senyals més forts per poder comunicar-se.

El meu primer fill va néixer el 1966, als Estats Units. Abans del part, vaig haver de signar un document per exigir que em deixessin donar el pit al nen. El meu marit i jo ens vam assabentar d’aquest requisit perquè el metge que em va atendre era un amic. Sense les seves indicacions, a la clínica m’haurien tallat la llet automàticament. Hi deu haver generacions senceres de persones que, de petits, van ser criades amb llet de fórmula als Estats Units. Però des de llavors, hi ha hagut canvis sobre això. Ara almenys s’aconsella una lactància parcial per aprofitar les substàncies protectores que conté la llet materna. Però a la majoria de les mares la seva llet els sembla massa lleugera. Es queixen que els seus fills no s’omplen i demanen aliment addicional entre les hores d’alletament. Per això, moltes mares ben intencionades els ofereixen suplements alimentaris. Així, els nadons dormen tota la nit i durant el dia demanen menjar només cada tres o quatre hores, de manera que els seus pares estan orgullosos perquè els nens creixen i s’engreixen molt bé.

Però si analitzem la llet materna humana des de la perspectiva de les necessitats autèntiques del lactant, potser el seu valor resideix precisament en el fet que és poc espessa. És veritat que la llet materna no calma la gana durant gaire temps, i que un bebè, quan no rep una altra cosa, demana ser alimentat amb més freqüència que un altre que és satisfet amb llet de vaca espessida amb cereals. Però l’infant humà «no viu només de llet». Per al seu ple desenvolupament requereix totes les experiències sensorials que pot rebre en contacte amb el pit de la seva mare: les vibracions de la veu, la fragància del cos, el fet de fer treballar els llavis, de sentir el contacte amb la seva pell i de contemplar-li la cara. Amb cada lactància renova la relació amb aquest ésser estimat. D’aquesta manera, practica una facultat important per a tota la seva vida, que és la de relacionar-se amb altres éssers humans, una facultat bàsica per aconseguir un desenvolupament equilibrat. Si la mare està orgullosa perquè el fill la deixa en pau durant moltes hores, aquest pla de desenvolupament previst per l’evolució de la nostra espècie difícilment pot ser acomplert.

Una «mare ideal» (que en realitat no existeix, i possiblement no n’hi pugui haver) miraria d’organitzar les circumstàncies de la convivència de manera que el fill sempre es pugui adonar de la seva presència, és a dir, que no l’hagi d’exigir mitjançant crits i plors de desesperació. Les rutines de la lactància no dependrien d’un pla fix, ni de tantes altres prioritats de la mare. És cert que hi ha dones amb un enfocament més modern, que volen estar sempre a disposició dels seus nadons i que intenten complir aquest ideal carregant-los amb un mocador mentre es dediquen a les seves ocupacions, com ho fan moltes mares que viuen en entorns més naturals. Hem discutit molt sobre els pros i els contres d’aquesta solució. Els que hi estan a favor, generalment es justifiquen amb l’argument que els nens reben molt contacte físic, la qual cosa els proporciona un sentiment de seguretat bàsica. No obstant això, en analitzar més detingudament les raons de carregar les criatures, cau pel seu propi pes el fet que per a les dones que habiten en entorns més naturals, i dins de les seves circumstàncies, aquest costum pot ser la millor solució, però no necessàriament és l’òptima per al desenvolupament integral dels infants. No és una necessitat autèntica dels nadons que els traslladin d’un lloc a un altre (sobretot quan un s’imagina la qualitat d’atenció que reben en aquest procés). Això significa que els nadons no necessiten desplaçar-se abans que el seu propi cos estigui preparat per fer-ho. El que necessiten és l’atenció i la proximitat de la seva mare, d’una banda, i, de l’altra, desenvolupar els seus moviments de manera autònoma i al seu ritme.

Des de fa més de seixanta anys, a l’orfenat Lóczy de l’Institut Emmi Pikler, a Budapest, s’ha demostrat com d’harmònic pot ser el desenvolupament dels nens en els quals s’ha respectat i complert aquesta doble necessitat –tot i que aquests nens han estat acollits en aquest entorn provinents de situacions familiars desastroses, i també malgrat el fet que ni la més alta qualitat en l’atenció dels qui en tenen cura pot reemplaçar plenament una mare natural. Per això, crec que si les mares poguessin aprendre a combinar una atenció plena d’amor i un contacte físic respectuós amb el desenvolupament autònom dels sentits i del moviment, els resultats haurien de ser encara més satisfactoris que a l’Institut Lóczy.

El segle passat, que amb raó ha estat anomenat «el segle dels drets dels infants», ha aportat als nens mesures d’higiene, pediatres i psicòlegs especialitzats, exèrcits de pedagogs i moltes joguines meravelloses, prestatges sencers atapeïts de llibres de contes, parcs infantils, sabates i roba apropiades, escoles amb mobles còmodes, catifes de paret a paret i grans finestrals a les aules. A les persones dels països avançats tots aquests avantatges els semblen indispensables, mentre que la gent dels països subdesenvolupats veu tot això amb il·lusió i amb esperança d’aconseguir-ho alguna vegada.

Però, tot i tenir tantes coses, fa la impressió que les necessitats no s’aconsegueixen satisfer. Al contrari: l’educació s’està convertint en un problema cada vegada més complicat. S’agreugen els casos d’infants que es resisteixen a interactuar amb el seu entorn, que mostren actituds de timidesa o d’apatia, que tenen poca seguretat en les seves relacions o que reaccionen agressivament per aconseguir atenció o apoderar-se d’objectes. Fins i tot, hi ha joves que, aparentment sense raó, ja que sembla que han viscut la infantesa sense grans contratemps, declaren que se senten enganyats i ferits en la seva individualitat.

Al meu entendre, l’origen d’aquest dilema es troba en el fet que res ni ningú no pot substituir la satisfacció de les necessitats fonamentals humanes. Són experiències de relacions humanes de molta subtilesa, que –durant el part i després– han estat induïdes al ventre de la mare pels processos biològics de sensibilització i que després han de ser confirmades en moltes situacions noves. Es tracta de necessitats que nens i adults tenen en comú. En adonar-nos que no podem satisfer-les, busquem tot tipus de compensacions. Hi ha diverses maneres d’aconseguir aquestes compensacions: amb programes i controls la intenció dels quals és regular i dominar el món extern, que se’ns presenta ple d’incerteses i perills. Al mateix temps, reforcem els mecanismes de defensa amb els quals la natura ens ha equipat per protegir-nos. Aquestes mesures d’emergència poden convertir-se en les nostres actituds primordials. En conseqüència, en la nostra vida quotidiana ja no ens acostem a les situacions sensiblement, sinó que o bé ens hi avancem amb prejudicis o bé reaccionem tardanament, quan el moment propici per actuar ja ha passat.

Aquestes maneres alterades d’enfrontar-nos a les situacions expliquen moltes dificultats que experimentem en el nostre tracte quotidià amb els infants. Vistos des d’aquesta perspectiva, els problemes disciplinaris a l’escola i a casa són una resposta i una autodefensa resultant contra els nostres hàbits de controlar i programar altres persones. En efecte, serien la prova que ens hem allunyat del pla intern d’un autèntic desenvolupament humà, el qual inclou el potencial de crear relacions humanes fluides i harmòniques. D’aquí neix la problemàtica que, en comptes de posar límits, interferim en l’activitat de l’altre, condicionant-lo en lloc d’afavorint el seu desenvolupament.

Així, l’anomenada «educació» es compara amb la tasca, laboriosa i artificiosa, de produir «bonsais» i, encara que obtingui resultats atractius, no aconsegueix satisfer les necessitats vitals d’un procés que té la seva analogia en l’agricultura: els conreus amb químics produeixen fruits vistosos, però els orgànics proporcionen menjar sa i ric en elements nutritius.

Un exalumne que ara ja és adult i que, quan tenia sis anys, havia arribat al «Pesta» diagnosticat com a «hiperactiu» ens va confirmar de manera molt especial com n’és, d’important, sobretot els primers anys, la relació entre mare i fill. La seva mare reconeixia que des de l’inici havia sentit molta resistència contra aquest nen. Un psicòleg l’havia convençut que el seu rebuig estava perjudicant el nen, que aleshores ja havia complert els dos anys. Des de llavors, ella va mirar d’escoltar els consells d’altres persones sobre educació moderna i va intentar aplicar-los a casa. Arran d’aquest assessorament, els pares finalment van prendre la decisió d’enviar el fill a la nostra escola, perquè allà podria satisfer la seva enorme necessitat d’atenció personal i moure’s lliurement. Però, tot i que hi rebia molt de respecte i suport, va ser inevitable que seguís provocant repetides situacions de conflicte amb altres nens i que en moments d’estrès reaccionés amb exclamacions com «Tots estan en contra meu!». El que va passar va ser que aquest nen havia arribat a aquest món com si aquest fos un país enemic. Durant molts anys, va alimentar una desconfiança implícita, que va fer que es mantingués sempre en guàrdia, a punt de defensar-se.

Quan a la llar d’infants o a l’escola ens les hem de veure amb nens «difícils», una conversa extensa amb els pares sempre ha estat de molt valor. Sovint, en aquestes entrevistes ens remuntem fins a l’embaràs i el part. Cada vegada ens sorprèn més la repercussió que tenen aquestes fases primerenques en les relacions entre mare i fill. La probabilitat que les pors i les tensions de la mare es perpetuïn durant els anys següents i que generin malentesos i conflictes si aquesta no aconsegueix prendre consciència sobre els seus orígens i no aprèn a establir relacions noves és alta.

Els parts clínics –si més no a l’Equador– poques vegades són respectuosos amb les necessitats dels nadons. No obstant això, en aquest país ja han sorgit diverses iniciatives per possibilitar els parts a casa. Alguns pares de família, que al «Pesta» s’havien sensibilitzat sobre una educació més d’acord amb el programa intern dels nens, van optar per un part natural a casa. En veure créixer aquests nens i en comparar-los amb altres de nascuts en clíniques, ens adonem de diferències notables: per exemple, és obvi que són més pacífics i, alhora, mostren més iniciativa que els companys de la mateixa edat.