«Jo sento que tu sents que jo sento…»

 

Pròleg

Durant els meus trenta anys d’experiència professional, els pacients m’han ensenyat a anar entenent la manera que tenim els humans de reaccionar emocionalment. Per què certes persones reaccionen amb seguretat i amb empenta davant les dificultats mentre altres reaccionen amb sentiments de petitesa i desànim? I el que a la pràctica encara és més important, com podem canviar aquesta manera involuntària de reaccionar emocionalment?

La nostra manera de sentir depèn de les connexions que s’han establert entre el nostre cervell i les nostres glàndules endocrines, i aquestes connexions s’han anat creant com a resultat de les nostres experiències al llarg de la vida. En contra del que tradicionalment s’havia pensat, la neurociència contemporània ha demostrat que el nostre cervell és enormement plàstic, és a dir, que la seva anatomia és modificable a partir de les diferents experiències relacionals. Modificar la manera de sentir és una tasca complexa que requereix canviar aquestes connexions. La reflexió racional i la voluntat són escassament eficaces a l’hora de modificar les connexions neuro-endocrines que determinen la nostra manera de reaccionar emocionalment. Amb tot, el humans hem evolucionat i ens hem diferenciat dels altres grans simis en el fet que podem utilitzar les relacions amb els altres per aprendre a regular les nostres reaccions emocionals. Per tant, en l’espècie humana, les relacions són la font principal d’on aprenem noves maneres d’afrontar emocionalment la vida.

El nostre cervell ha evolucionat per compartir estats emocionals. A diferència dels altres grans simis, en els últims 6 milions d’anys, els humans hem evolucionat per assolir la capacitat del «jo sento que tu sents el que jo sento». Des del mateix moment del naixement, els humans busquem la connexió emocional amb les nostres cries: les agafem en braços, ens les posem cara a cara, i busquem algun intercanvi de senyals (expressions facials i sons bucals) que ens facin tenir alguna sensació, encara que rudimentària, de sentir coses similars. Passats els dos primers mesos, el bebè ja pot intercanviar somriures amb els seus cuidadors: una de les primeres evidències de què ambdós, bebè i adult, comparteixen un estat de benestar. Per què, per a uns pares, és tant gratificant aconseguir aquesta connexió amb el seu petit a través del somriure? Bonobos i ximpanzés, els primats que més s’assemblen a nosaltres, mai busquen aquesta connexió. Seria impensable que una mare ximpanzé es posés la seva cria cara a cara i comencés a fer-li gestos i sons buscant una resposta, és a dir, buscant connexió. Abans de l’any d’edat, els humans aprenem a mirar el que els nostres cuidadors miren, és a dir, a compartir els interessos de l’adult. Poc després el bebè aprèn a assenyalar, i busca que l’adult miri allò que ell assenyala. Però el bebè no en té prou amb això: no únicament necessita que l’adult es fixi en l’objecte que el bebè assenyala, sinó que també necessita que després aquest adult torni a redirigir la mirada cap al petit per mostrar-li que està content amb el que li acaba d’ensenyar. El petit necessita percebre que l’adult s’interessa per les coses que a ell li interessen, i necessita poder gaudir conjuntament d’aquest interès compartit. Per estrany que ens pugui semblar, els ximpanzés adults no tenen ni la capacitat d’assenyalar, ni la capacitat d’entendre’ns quan els hi assenyalem amb el dit on és el que estan buscant.

Per què la connexió emocional és tan important per als humans? Una de les experiències que més ens atreu és la de tenir la sensació del «jo sento que tu sents el que jo sento». És a dir, l’experiència de la connexió emocional. Les relacions que ens aporten aquest tipus de sensació de sintonia ens resulten agradables, en canvi les persones que percebem que ens malinterpreten ens generen inquietud. Tendim a fugir de les relacions en les que no ens sentim entesos, i busquem cuidar aquelles relacions que ens fan tenir aquesta sensació d’afinitat que dóna la connexió emocional. Quin sentit té que compartir estats emocionals sigui tan atractiu per nosaltres?

Els humans aprenem a tenir emocions a través de les relacions. Quan un bebè de 18 mesos ensopega i cau, el primer que fa és dirigir la mirada cap a l’expressió de la seva mare. El petit avaluarà la gravetat de la situació a través de l’expressió de la seva mare: si aquesta emet senyals d’estar espantada, el nen arrencarà a plorar; si la mare fa senyals de trobar-ho divertit, llavors el petit esclatarà a riure. La reacció emocional d’aquest petit davant la caiguda dependrà de la reacció emocional de la mare. Però si en lloc de la mare, en aquest moment, el petit està amb un estrany, llavors la reacció d’aquest adult desconegut serà molt menys rellevant per a aquest petit. Per què? Perquè ja des de petits només ens fiem d’aquells amb qui ens sentim connectats emocionalment, que sabem que «senten el que jo sento». Si l’altre no sent de manera força semblant a com jo sento, llavors és probable que les seves solucions a mi no em serveixin.

L’emoció és la manera que tenim d’avaluar situacions. Tendim a creure que el pensament reflexiu és la manera més eficaç que tenim els humans d’avaluar situacions i de prendre les decisions conseqüents. Fins fa poc no se’ns ha fet evident que les emocions són eines molt poderoses, més subtils i més ràpides que el pensament reflexiu, per prendre decisions. Per això l’expressió «intel·ligència emocional» s’ha fet tan popular recentment. Sovint, després de pensar molt en una cosa, de donar-hi moltes voltes, acabem exclamant: «ja no sé què pensar, però el que a mi em surt de fer és…». I acabem fent el que ens surt, és a dir, acabem seguint l’impuls emocional que sentim. Les nostres emocions determinen les decisions més importants de la nostra vida: la nostra elecció de parella, de professió, de lloc on viure, dels amics que ens envoltaran etc. Que la nostra vida sigui plena o buida (termes que em semblen més adequats que feliç i infeliç) també dependrà de les nostres reaccions emocionals. Un pacient deprimit que no es pot llevar del llit és algú que ha avaluat emocionalment que el que li espera durant el dia que comença no té cap atractiu. Com podem ajudar a aquest pacient a fer una avaluació emocional diferent?

En cada familia hi ha unes conviccions emocionals no conscients i mai parlades que determinen què es pot sentir i què no es pot sentir. Per posar un exemple ben senzill: en certes famílies els seus membres poden plorar junts, en altres, cadascú s’amaga per plorar i, en altres, ningú no ha tingut gairebé mai l’experiència de plorar. El pensament i la reflexió acostumen a tenir una eficàcia limitada a l’hora de modificar aquestes conviccions emocionals i la manera automàtica que tenim de reaccionar emocionalment. Els arguments intel·lectuals tenen poca capacitat de generar estats emocionals diferents. Per aprendre a anar en bicicleta, les explicacions verbals sobre com hem de posicionar el nostre cos tindran una utilitat molt limitada. Amb les emocions passa el mateix: les reflexions verbals sobre com ens convé emocionar-nos ens serviran de molt poc. En canvi, noves relacions (o noves maneres de relacionar-nos) ens subministraran noves maneres de connectar emocionalment i noves maneres de reaccionar emocionalment.

Jo fa trenta anys que treballo per ajudar els pacients a canviar la seva manera de sentir. Aparentment, els meus pacients i jo ens reunim per parlar i reflexionar. Però el que finalment resultarà determinant serà que entre els dos aconseguim crear una atmosfera on el pacient pugui arribar a sentir allò que no havia pogut sentir en les seves altres relacions. En la teràpia psicoanalítica, que és en la que jo estic format, mirem d’arribar a les emocions a través de la paraula i la reflexió. Altres teràpies poden utilitzar altres eines com la música, l’art, o l’expressió corporal etc. Però l’objectiu és el mateix: assolir, a través de la relació, noves maneres de reaccionar emocionalment.

Sovint, la manera de reaccionar emocionalment que hem après des de petits ens serà útil per a tota la vida. A vegades però les circumstàncies familiars o socials de la nostra infància fan que les emocions que vam aprendre en el passat ens siguin poc útils a l’actualitat. Un símptoma psicològic és sempre un intent de resoldre un problema. Per exemple, la tendència a l’aïllament pot ser una bona manera de què un nen es protegeixi d’uns pares poc empàtics. Ara bé, quan aquest nen es faci adult, és a dir, quan aquest nen ja tingui la capacitat d’escollir el seu entorn relacional, l’aïllament li serà molt poc útil. Llavors necessitarà canviar la seva tendència espontània cap a l’aïllament, és a dir, la seva manera automàtica de reaccionar emocionalment.

Aquest llibre que teniu a les mans parla d’aquestes coses: com es forma la nostra manera espontània i no voluntària de reaccionar emocionalment, com podem canviar aquesta manera automàtica de emocionar-nos, i quin és el paper de la connexió emocional en aquests processos. Tot el que trobareu en aquest llibre és el resultat del que he après dels meus pacients, primer nens i després adults, durant els meus trenta anys d’experiència professional. Tot el que explico és fruit de l’experiència: d’una banda la d’haver lluitat durant més de trenta anys costat a costat amb els pacients buscant la manera d’alleujar el seu patiment emocional; d’altra banda l’experiència d’haver estudiat aquelles investigacions contemporànies (en psicoanàlisi, neurociència, biologia de l’evolució, recerca en primera infància, etc.) que a la pràctica m’han sigut útils per ajudar als meus pacients, i d’haver anat descartant aquelles velles teories que en la meva pràctica m’han complicat encara més les coses.

El llibre va dirigit tant al lector general com al lector especialitzat en ciències humanes. D’una manera deliberada, he utilitzat un llenguatge lliure de terminologia tècnica, tot seguint l’aforisme que s’atribueix a Einstein: «No entens una cosa en profunditat si no ets capaç d’explicar-la a la teva àvia».

 

1. Perquè el lector se situï abans de començar

Una de les idees centrals d’aquest llibre és que per entendre millor la manera de sentir i pensar d’una persona cal situar-la en el seu context: predicant amb l’exemple, en aquest primer capítol explico el context d’on han sortit els pensaments que el lector es trobarà a les pàgines posteriors. A partir de la meva experiència d’ajudar a canviar els meus pacients he constatat que la connexió emocional, és a dir, l’actitud empàtica de l’entorn, és el que determina què podem arribar a sentir i què quedarà fora de la nostra experiència emocional. Es presenta un exemple que il·lustra com certes actituds emocionals dels altres ens ajuden a sentir d’una manera o d’una altra. Els humans estem genèticament dissenyats per regular les nostres emocions a través de les relacions.

Fa trenta anys que treballo en psicoteràpia, és a dir, porto trenta anys aprenent dels meus pacients com funcionem els humans, què ens fa patir emocionalment i, el que és més important, com podem canviar per alleujar el patiment psíquic i així poder gaudir més la vida. Òbviament, els pacients busquen un alleujament del seu sofriment emocional, és a dir, busquen canviar en la seva manera de sentir. Per tant, el com canviem psíquicament, com podem sentir de manera diferent (menys angoixa, menys inhibició, més il·lusió, més esperança, etc.) és un punt central en qualsevol tractament psicològic. Durant aquests trenta anys he estudiat força aquelles fonts que m’han anat semblant útils per entendre millor els meus pacients, i especialment, per ajudar-los a canviar. Sens dubte, la psicoanàlisi ha estat la perspectiva que més útil m’ha semblat, i per tant, és la que més he estudiat. Com sol ser habitual entre els que treballem en psicoanàlisi, jo mateix he fet una psicoanàlisi personal, he supervisat els meus pacients amb analistes amb més experiència i he estudiat a fons les diferents teories psicoanalítiques. Com no pot ser d’altra manera, ha estat l’experiència amb els pacients, més en concret l’experiència de què els ha estat útil i què els ha complicat l’existència, el que ha provocat que hagi deixat d’utilitzar certes teories i que m’hagi dedicat a fons a estudiar-ne d’altres. Aquest llibre que teniu a les mans és el meu intent d’explicar, de manera planera i a un lector no necessariament especialista, el que he anat aprenent durant aquests trenta anys sobre com sentim els humans, de què depèn la nostra manera de sentir, com s’interrelacionen les nostres predisposicions constitucionals amb les experiències que hem anat vivint des que érem petits (la interacció natura-cultura), i com podem canviar la nostra manera de sentir. Aquest no és un llibre d’autoajuda, entenent per llibre d’autoajuda aquell que dóna consells o solucions. És només el recull de la meva experiència. Tot i que no cal dir que m’encantaria que aquesta experiència meva despertés l’interès del lector i li resultés d’alguna utilitat.

Si bé la meva formació de base és psicoanalítica, sovint m’ha resultat molt útil estudiar altres disciplines: neurociències, biologia de l’evolució i investigació en primera infància, entre d’altres. A poc a poc els psicoanalistes anem aprenent a contrastar les nostres teories amb altres disciplines, i a utilitzar els coneixements i descobriments d’altres disciplines com a punt de partida per a les nostres investigacions. És per això que el lector també trobarà en aquest llibre certa informació sobre com el nostre cervell processa les emocions (neurociències); sobre com els humans hem evolucionat a partir dels nostres avantpassats, és a dir, dels primats en general i dels grans simis en particular (biologia de l’evolució); i sobre com el nadó comença a relacionar-se amb els adults que l’envolten i com a partir d’aquestes primeríssimes relacions el petit comença a aprendre què pot esperar dels altres i què pot esperar de si mateix (investigació en primera infància).

La psicoteràpia és una cursa de fons. En el terreny de les emocions els canvis es donen a poc a poc. Des de petits aprenem què podem sentir i quins sentiments, en canvi, seran mal rebuts pel nostre entorn i per tant hauran de ser amagats, sovint fins i tot de nosaltres mateixos. Hi ha també altres sentiments als quals no hi tenim accés, és a dir, emocions que no sabem que existeixen, per la senzilla raó que en el món en què hem viscut (la nostra família, els nostres amics, la nostra cultura) aquests sentiments no hi han circulat mai. També, en funció de la nostra programació genètica i de com l’experiència ha anat organitzant l’anatomia del nostre cervell, podem tenir una certa predisposició a determinades emocions. La manera en què hem après a sentir no serà fàcil de canviar. De vegades els psicoanalistes podem ajudar poc, però en situacions límit un mínim ajut pot significar molt: una simple ampolla d’aigua en el desert pot ser una qüestió de vida o mort. Altres vegades el pacient millora sense que sabem ben bé per què. Sovint, en el treball amb els pacients passem per períodes d’estancament i fins i tot d’empitjorament, per acabar descobrint que han estat estacions de pas inevitable per arribar al final desitjat. Però aquests retrocessos també poden ser indicadors de què ens estem equivocant, per exemple, malentenent el pacient. De vegades suposem que una idea brillant que se’ns ha acudit ha estat molt útil per al pacient, quan, en realitat, el que l’ha ajudat és que l’hem escoltat amb molt d’interès. És a dir, en general, la tasca d’aconseguir canviar el mode de sentir dels pacients és lenta i dificultosa, però també és veritat que en determinades ocasions, tot i que en poques, una petita observació feta des de la perspectiva del terapeuta pot desencadenar una seqüència de canvis enormement transcendents en el pacient. Vull ressaltar que els factors que determinen la manera particular de cadascú de viure les emocions és el resultat d’un procés molt complex i que, per tant, també és molt complex descobrir com podem canviar aquesta manera de sentir. Els terapeutes, com qualsevol altre professional, necessitem sentir-nos útils i eficients en la nostra feina i, de vegades, això ens impulsa a tenir massa pressa a l’hora d’arribar a conclusions. El que més valoren els pacients d’un terapeuta és que aquest sigui honest, que toleri la incertesa de no saber i la vergonya d’equivocar-se, i que pugui també mantenir de manera autèntica i sense simulacions una actitud d’interès i d’esperança en el canvi. Aquest llibre vol ser coherent amb tal convicció: el que més agrairà el lector és que s’hagi escrit de manera autèntica, a partir de la meva experiència durant aquests trenta anys d’exercici professional i mirant d’evitar tant simplificacions enganyosament seductores per al lector com determinades teories clàssiques que se solen donar per certes però que a la meva experiència particular no han demostrat ser útils.

Una mica d’història personal

Una mica de la meva història personal ajudarà al lector a entendre millor d’on surt tot el que aniré explicant. De fet, aquesta és una de les idees a les quals faig referència repetidament en aquest llibre: per entendre millor la manera de pensar i sentir d’una persona primer cal situar-la en el seu context.

Vaig estudiar la carrera de medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona. Vaig tenir la sort que a l’any 1970, quan jo vaig començar, la Facultat de Medicina de l’Autònoma estava en els seus inicis, concretament el meu curs va ser la tercera promoció d’aquesta facultat. Les classes no eren massa nombroses, molts dels professors començaven la seva nova tasca amb il·lusió, i el que era més important, des del primer curs ja teníem contacte amb els pacients.

Durant la carrera de medicina em vaig anar interessant progressivament per la psiquiatria, de manera que, en acabar, vaig especialitzar-me en psiquiatria en el Servei de Psiquiatria Infantil que el Dr. Josep Tomás dirigia a l’Hospital que llavors es deia Francisco Franco (l’actual Hospital Vall d’Hebron). En aquell temps la psicofarmacologia s’utilitzava molt poc en psiquiatria infantil (a diferència del que succeeix actualment), així que de seguida em vaig anar centrant en la formació en psicoteràpia. Poc després d’acabar l’especialitat vaig començar la formació en psicoanàlisi amb Ferran Angulo, qui aleshores era el cap del Servei de Psiquiatria Infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu. Angulo era un home carismàtic que causava una gran impressió als joves que, com jo, estàvem interessats en formar-nos com a psicoanalistes. Ell s’havia format a la Societat Psicoanalítica de París i tenia molta relació amb prestigiosos analistes de la denominada escola de Psicosomàtica de París. Molts d’ells venien sovint a Barcelona a impartir classes i seminaris. Vaig quedar absolutament enlluernat. Era una època en què arribaven força psicoanalistes de l’Argentina, que fugien de la terrorífica persecució de les dictadures militars. D’aquesta manera, al voltant d’Angulo, es va anar creant un cercle d’analistes argentins molt valuosos. Vaig començar la meva anàlisi personal amb un d’ells: Valentín Barenblit, un home entranyable amb qui vaig fer una psicoanàlisi de tres sessions per setmana durant nou anys. Em va ajudar molt. Pel lector que estigui poc familiaritzat amb aquest camp, diré que l’anàlisi personal és un dels tres pilars bàsics en la formació d’un psicoanalista. Els altres dos pilars són els seminaris teòrics i la supervisió de pacients amb analistes amb més experiència. Vaig tenir la gran sort d’enxampar l’eclosió d’internet als anys 90, cosa que em va permetre poder estar a l’aguait de diferents perspectives psicoanalítiques que s’anaven desenvolupant arreu del món. De seguida vaig interessar-me especialment per diferents grups psicoanalítics nord-americans. Vaig començar a assistir a seminaris amb ells, a participar en congressos i a convidar col·legues d’allà a venir a Barcelona a donar cursos. D’aquesta interacció amb ells han sorgit moltes de les idees que aquí expresso.

Sovint, a nivell de carrer, es té una imatge de la psicoanàlisi com quelcom que només practiquen intel·lectuals esnobs i una mica estrambòtics. Hi ha la creença que la psicoanàlisi està més present en les pel·lícules que en la realitat quotidiana. «Em pensava que això del divan només sortia a les pel·lícules», em va dir un dia un pacient en entrar per primer cop al meu despatx. Espero que aquest llibre ajudi al lector a fer-se una idea més precisa de com treballa un psicoanalista i de com afronta el patiment emocional de la gent del carrer. És freqüent també el malentès que les persones que segueixen un tractament psicoanalític són intel·lectuals que volen conèixer el seu inconscient; en realitat, les persones que inverteixen temps (i sovint també diners) en seguir un tractament psicoanalític és perquè pateixen emocionalment, i acaben descobrint, de vegades després de provar altres alternatives, que entendre’s a un mateix és una manera força raonable, força de sentit comú, per combatre el dolor mental. En la meva opinió la comunitat psicoanalítica ha tingut dificultats per criticar i renovar aquelles teories clàssiques que la pràctica no ha confirmat. Segurament és per això que sovint es té aquesta visió de la psicoanàlisi com a quelcom antiquat o esotèric. Espero poder mostrar, a través dels nombrosos exemples de la meva pràctica quotidiana, que les coses que succeeixen en una psicoteràpia són perfectament raonables i comprensibles sense haver de recórrer a especulacions allunyades de l’experiència.

Per això he volgut començar explicant que el que es relata en aquest llibre és el resultat de la meva pràctica quotidiana amb els meus pacients: moltes hores al dia durant molts anys escoltant pacients m’ha proporcionat una perspectiva de com funcionem els humans, i moltes hores d’estudi buscant la millor manera d’entendre’ls i d’ajudar-los a canviar han conformat les meves conviccions sobre quines són les teories que encaixen amb l’experiència i quines són especulacions poc útils. El que el lector trobarà és, doncs, el resultat de la meva experiència.

Algunes nocions bàsiques sobre què és una psicoteràpia

Abans d’endinsar-nos en el que jo he aprés sobre el món emocional dels humans, voldria que el lector poc familiaritzat amb la feina de psicoterapeuta que jo faig es fes una certa idea de en què consisteix. D’aquesta manera el lector entendrà millor d’on he anat traient les coses que explico. Per començar donaré una breu informació a nivell pràctic de què és una psicoteràpia: què se sol fer en una sessió, amb quina freqüència, la utilització o no del divan, etc. A continuació explicaré una mica per sobre, a través d’un exemple, per a què serveix una psicoteràpia, i de quina manera ajuda a què el pacient canviï psíquicament.

En primer lloc diré que, en una psicoteràpia d’orientació psicoanalítica, pacient i terapeuta es reuneixen per parlar. Freud va denominar la teràpia psicoanalítica «cura per la paraula», expressió que en anglès (talking cure) ha esdevingut especialment popular. En les primeres sessions els psicoanalistes acostumem a explicar als nostres pacients que és molt important que puguin parlar del que els va passant pel cap i que intentin prescindir de si el que diuen quedarà bé o malament, o de si pot semblar absurd. Freud va ser el primer en utilitzar aquest sistema, el qual va anomenar «associar lliurement». Jo particularment acostumo a insistir en què el pacient se senti amb la llibertat de comentar-me si se sent entès per mi o no. M’agrada afegir que això de poder expressar-se lliurement és més fàcil de dir que no pas de fer, que dependrà molt del clima que siguem capaços de crear entre nosaltres i que el nostre objectiu és precisament aconseguir un tipus d’atmosfera on el pacient pugui expressar el que sent amb la màxima llibertat. Acostumo també a dir que per poder entendre millor els seus símptomes, és a dir, el seu patiment emocional, necessitarem tenir accés a sensacions que potser li han passat desapercebudes durant la seva vida i que anar estirant del fil de les coses que se li van acudint lliurement és l’única manera possible d’arribar als sentiments que havien quedat aparcats.

Degut a què els canvis en la nostra manera de reaccionar emocionalment es produeixen amb lentitud, la psicoteràpia requereix d’un treball que ha d’ésser continuat en el temps. Se solen fer una o vàries sessions a la setmana durant varis anys. S’organitzen uns horaris fixes que es repeteixen cada setmana i d’aquesta manera s’estableix una regularitat i continuïtat que no serien possibles si cada setmana s’improvisés un nou horari. El tema de la continuïtat és importantíssim: per embrancar-te a explorar determinades profunditats emocionals necessites tenir una companyia confiable, i una certa garantia que aquesta companyia estarà disponible de forma estable i continuada.

En les primeres sessions s’acostuma a valorar quina és la freqüència que serà més adequada per a cada pacient en particular. En una psicoteràpia es pot fer des d’una sessió per setmana fins a una sessió diària. En general els psicoanalistes preferim treballar amb quantes més sessions millor. Sovint però, les limitacions econòmiques o de disponibilitat de temps fan que s’hagi de fer una sola sessió a la setmana. També hi ha pacients que senten una certa claustrofòbia a venir molt sovint, tenen la impressió que si venen, per exemple, tres cops per setmana, no tindran res de nou a dir. En aquests casos jo els acostumo a explicar que amb la psicoteràpia passa el mateix que succeeix amb amics i coneguts, és a dir, que la comunicació sol ser més fluida amb les persones que veus molt sovint que no pas amb les persones que veus un cop a l’any. Ara bé, cada persona és diferent i del que es tracta és de trobar una freqüència que sigui còmoda per al pacient. Perquè el lector es faci una idea, la majoria dels meus pacients vénen un parell de cops per setmana, encara que en casos d’alt nivell de patiment emocional sol ser molt útil una freqüència de tres o quatre sessions per setmana. També tinc, però, força pacients d’una sola sessió, ja sigui per raons econòmiques o perquè comencem d’aquesta manera i després es fa difícil canviar. No es pot generalitzar que a més gravetat més freqüència, ja que alguns pacients molt greus no toleren més d’una sessió per setmana. Tampoc es pot establir un paral·lelisme entre el grau de profunditat de la teràpia i la seva freqüència perquè hi ha pacients que arriben a un alt nivell de profunditat amb una sola sessió setmanal. Abans es feia la distinció entre psicoanàlisi i psicoteràpia psicoanalítica, considerant que la psicoanàlisi és més profunda, i que precisa d’un mínim de tres o quatre sessions per setmana. A mi em sembla una distinció una mica artificial. De fet, en aquest llibre utilitzaré els termes psicoanàlisi/psicoteràpia i psicoanalista/psicoterapeuta de manera indistinta.

Un pacient que faci una psicoteràpia pot o no medicar-se simultàniament. Si el psicoterapeuta és metge pot cuidar-se’n ell mateix de totes dues coses. Si el terapeuta és psicòleg, llavors un metge sol encarregar-se de la medicació. Acostuma a convenir que metge i psicòleg tinguin una manera una mica semblant de veure les coses per no donar informació molt contradictòria al pacient. De vegades el terapeuta pot dir que la medicació és com una anestèsia que interfereix en la psicoteràpia i altres cops és el metge qui desqualifica la teràpia afirmant que tractar els símptomes parlant és tan ineficaç com tractar un diabètic sense insulina. Aquestes contradiccions poden crear molta confusió i inseguretat en el pacient. Jo acostumo a explicar als meus pacients que necessiten medicació que m’he especialitzat en la psicoteràpia i que no estic massa al corrent de la psicofarmacologia actual. És per això que prefereixo dirigir-los a algun col·lega de confiança.

Per acabar, un parell de paraules sobre el tema del divan. La imatge que es té de la psicoanàlisi sol anar associada al divan. Clàssicament es considerava que els nivells de profunditat que perseguia la psicoanàlisi requerien la utilització del divan i una freqüència de quatre o cinc cops per setmana i en canvi es creia que en una psicoteràpia, pel fet de ser més superficial, ja n’hi havia prou amb el cara a cara i una freqüència d’un o dos cops per setmana. A la meva experiència aquesta distinció no encaixa gens amb el que acaba passant a la pràctica. Jo acostumo a explicar als meus pacients que per certes persones el divan presenta l’avantatge d’alliberar-les de la sensació que algú les observa mentre parlen, i això les fa sentir més lliures a l’hora de poder associar lliurement. En canvi per d’altres persones no veure la cara de l’altre els resulta incòmode i senten que el que és natural és parlar mirant a la cara de l’interlocutor. Un cop donada aquesta explicació solc deixar que sigui el pacient qui decideixi. També ofereixo la possibilitat de provar les dues maneres per anar veient quina li permet més llibertat per explorar els seu sentiments. Així per sobre, diria que la proporció que jo tinc de pacients cara a cara i divan és més o menys de la meitat, sense que hi tingui res a veure amb la freqüència, ni amb el grau de profunditat del treball que fem.

Què busca un pacient quan ve a teràpia?

En general, quan una persona pren la decisió de demanar ajut és perquè ho està passant molt malament. Demanar ajut a un desconegut no és fàcil, i menys tenint en compte que amb aquest desconegut haurà de compartir coses que probablement no ha expressat mai a ningú. Per tant no se sol fer el pas fins que el sofriment emocional és notable. Malauradament, a nivell de carrer es té una visió molt folklòrica del que és una psicoteràpia psicoanalítica i en general no es considera un recurs útil i pràctic per combatre amb eficiència el dolor mental. És per això que les persones que arriben a una psicoteràpia sovint coneixen algú que ha passat per aquest procés i n’està satisfet. El boca a orella acostuma a ser el mecanisme de difusió per excel·lència. En el meu cas, per exemple, probablement més de la meitat de pacients que m’arriben vénen recomanats per expacients meus. En general els psicoanalistes hem viscut tan aïllats que la imatge que projectem a l’exterior és força sectària. A més a més hem evolucionat poc i no hem sabut explicar la utilitat pràctica de la psicoteràpia. Espero que aquest llibre pugui aportar el seu gra de sorra per donar a conèixer com, en els humans, les relacions que vivim des de petits marquen la nostra manera de ser i com la relació psicoterapèutica en concret pot ajudar-nos a canviar-la.

El sofriment emocional pot prendre infinites formes: des de la por (a anar a treballar, a relacionar-se amb certes persones, a què passi una desgràcia que d’altra banda sembla imminent, etc.) a la falta de força per viure (cansament i desmotivació que fa que qualsevol acció quotidiana requereixi un esforç sobrehumà). En aquests dos exemples ambdós sentiments, de por i d’estar desvitalitzat, deriven d’un problema en la regulació de les emocions. En efecte, les persones molt angoixades no tenen la capacitat d’autoregular la seva por, són com un escalfador sense termòstat que escalfa l’aigua sense parar fins que la falta de control de la temperatura acaba espatllant l’escalfador mateix. En el segon exemple succeeix el contrari: el termòstat funciona de manera massa ràpida i apaga l’escalfador molt abans que l’aigua arribi a escalfar-se adequadament. Les persones deprimides sense desig de viure tenen bloquejades de forma massiva tota una sèrie d’emocions: es produeix un bloqueig massiu del sentiment d’esperança (el futur apareix com en un escenari on només hi poden passar coses negatives), de la iniciativa (s’anticipa que qualsevol acte que s’emprengui no portarà enlloc) i, el que potser és més central, del plaer en el propi funcionament. Per tant, una primera resposta a la pregunta que encapçala aquest apartat seria la següent: el pacient ve a teràpia per buscar una manera més eficaç de regular les seves emocions, és a dir, de controlar les emocions negatives com la por i de desbloquejar les emocions positives com el sentiment de plaer en el propi funcionament.

Una primera característica a remarcar és que la regulació de les pròpies emocions dependrà en gran part de les conviccions emocionals que haguem anat forjant en el transcurs de la nostra vida. Considerem, per exemple, una por concreta com la por a tenir un tumor cerebral: si la nostra convicció emocional és que la nostra persona és molt fràgil, i que està sempre a punt de «petar»; i que el món és molt hostil, i que sempre ens exposa a situacions que no podrem resistir, llavors la nostra capacitat d’autoregular aquesta por al càncer serà molt limitada. En canvi, si al llarg de la nostra vida hem anat acumulant la convicció que les coses solen anar bé i que rarament les situacions sobrepassen els límits tolerables, aleshores encara que una persona propera mori d’un tumor cerebral podrem pensar que les possibilitats que a nosaltres ens passi el mateix són reduïdes. D’aquesta manera la por quedarà regulada dins uns límits raonables. La regulació eficient de la por no consisteix en eliminar-la, sinó en mantenir-la a uns nivells tolerables que no interfereixin en la nostra capacitat de gaudir dels aspectes positius de la vida. Però tornem a l’exemple de la persona que no es pot treure del cap la convicció de tenir un tumor al cap, valgui la redundància. A la meva experiència, aquest convenciment acostuma a ser un indicador que el pacient té un profund convenciment, més o menys inconscient, que la seva persona no està preparada per resistir els revessos de la vida tant a nivell psíquic com físic. En aquests casos els raonaments racionals ajuden molt poc. Per exemple, la realització d’un TAC cranial i que aquest resulti normal tindrà un efecte tranquil·litzador molt passatger, ja que probablement aquesta por al càncer és la manera en què es concreta o materialitza la por més general i més inconscient de no estar preparat per afrontar la vida. Per tant es viu sota l’amenaça de no poder resistir, d’acabar «petant».

Així doncs, l’autoregulació de les emocions va lligada en gran mesura a les conviccions que tenim, sovint no massa conscients, sobre com funciona el món i sobre què podem esperar o anticipar d’aquest funcionament del món. Al seu torn, el que podem esperar del món està molt lligat a la imatge que ens hem anat creant de nosaltres mateixos (el nostre sentiment de si mateix i el que podem esperar de nosaltres mateixos) i a la imatge que ens hem fet dels altres, és a dir, del que es pot esperar dels altres. Potser caldria afegir que el sentiment que un té de si mateix depèn en gran part del que un anticipa de com els altres el valoraran; podríem dir, fent un joc de paraules, que la nostra autoestima depèn de com ens sentim estimats pels altres. Per tant, seguint amb la resposta de què busca un pacient quan ve a teràpia, podríem dir que ve perquè l’ajudem a canviar el sentiment que té de si mateix, de com són els altres i de com poden arribar a ser les relacions amb els altres i amb el món en general.

Un exemple pràctic m’ajudarà a explicar millor el que vull dir amb això que una psicoteràpia serveix per buscar maneres eficaces per regular les pròpies emocions i per canviar les conviccions que tenim sobre nosaltres mateixos i sobre el que podem esperar dels altres.

Com podem entendre algú que viu amb el convenciment de tenir un tumor cerebral. Com el podem ajudar a canviar

En Pere tenia 18 anys quan em va venir a veure per primer cop. Un dia, unes setmanes abans de la nostra primera entrevista, en una conversa amb els amics va sentir a parlar d’un noi que acabava de morir a causa d’un tumor cerebral. Era un noi a qui en Pere coneixia de manera molt llunyana, potser només l’havia vist un parell de cops. Quan en Pere va sentir a parlar d’aquella tràgica notícia es va sentir commogut, com segurament a tots nosaltres ens ha passat en alguna ocasió semblant.

 

És possible que els humans siguem l’única espècie animal que tenim consciència de la mort, és a dir, som els únics que des de bastant petits (sembla que a partir dels 8 anys) sabem que ens hem de morir. Aquesta consciència però al principi és força feble i probablement és bo que així sigui. Els nens i els joves quan senten parlar d’una mort per accident o per malaltia solen pensar que això només els passa als altres, per això les campanyes publicitàries de prevenció d’accidents de tràfic acostumen a incidir en el punt d’acostar els joves a la presa de consciència que ells també són vulnerables. A mesura que ens fem grans, potser a partir dels cinquanta anys o a partir de la primera malaltia una mica greu, la consciència que ens hem de morir es va fent més present en la nostra ment.

 

El que en Pere no es podia imaginar és que aquella notícia aparentment poc transcendent canviaria la seva vida de manera dramàtica. En efecte, poques setmanes després d’aquella conversa sobre la mort d’aquell conegut, quan aparentment ja la tenia completament oblidada, va començar a despertar-se aterrit a les nits amb el dubte de si ell mateix era mort. A poc a poc va anar creixent en ell la convicció que un tumor cerebral el mataria de manera imminent, i a les nits, dins el llit, mentre esperava la son, no podia treure’s del cap la idea que a l’endemà ja no es llevaria. En Pere era el primer sorprès que la mort d’aquell conegut tan llunyà l’hagués afectat tant. Racionalment sabia que no hi havia indicis raonables que alguna cosa no funcionés correctament en el seu cervell. L’únic tret simptomàtic eren unes certes sensacions de mareig. Després d’un parell de setmanes aterridores, amb moltíssima vergonya, sabedor de la irracionalitat de la seva convicció i amb la por de ser vist com un boig, va explicar els seus terrors a la seva mare.

 

Tal i com anirem veient en aquest llibre, la vergonya és una de les emocions més potents en la determinació del comportament dels humans. De moment m’interessa ressaltar que, com va assenyalar Rosa Velasco,1 la meva dona i col·lega, quan la vergonya està mal autoregulada es pot convertir en un potent inhibidor de la iniciativa. Qui no ha tingut en alguna ocasió l’experiència de no poder fer alguna cosa molt desitjada per vergonya? En casos extrems la vergonya és tan massiva i intolerable que la persona no la pot integrar, és a dir, no té la capacitat d’adonar-se i de ser conscient que té aquesta sensació. En terminologia psicoanalítica diem que els afectes poden ser «dissociats» o «informulats»; i amb això volem dir que quan un afecte és extremament insuportable mirem de dissociar-lo, és a dir, de fer com si no existís. En altres ocasions el sentiment és tan horrible i confús que no acaba de prendre forma i en aquests casos no podem arribar a experimentar, i molt menys a expressar en paraules el que sentim. Durant tot aquest llibre desenvoluparé la idea de què la connexió emocional, és a dir, l’actitud empàtica de l’entorn, és el que determina què podem arribar a sentir i què quedarà fora de la nostra experiència emocional. Seguim ara amb la història d’en Pere, que ens ajudarà a anar-nos familiaritzant amb aquesta temàtica.

 

Afortunadament la vergonya que en Pere sentia per tot el que li estava passant no era tan massiva i intolerable com per a impedir-li parlar-ne amb la seva mare. Una altra persona en una situació més greu no hagués pogut percebre la vergonya i només hauria notat l’impuls a fugir, per exemple, en el consum de drogues. Però en Pere havia reunit prou recursos durant la seva vida per no necessitar fugir de la seva vergonya i per anticipar que la seva mare l’escoltaria amb respecte i s’esforçaria en entendre’l i ajudar-lo. Encara que amb inquietud i confusió, en Pere podia anticipar que la seva mare no es desbordaria, és a dir, a partir de les experiències prèvies que havia tingut amb la seva mare, en Pere podia anticipar que la seva mare no complicaria més les coses. I efectivament la mare se’l va escoltar, no es va desbordar, va poder transmetre-li calma dient-li que l’obsessió de tenir un càncer era quelcom relativament freqüent i que demanarien ajut a un professional. Per a en Pere, veure la seva mare no perdre la calma, i el que es més important, sentir-li dir que existeix altra gent a qui també li passa el mateix ( i que per tant ell no era l’única persona en el món en aquella situació) va ser força tranquil·litzador.

 

Heus aquí un exemple de com una relació, en aquest cas amb la mare, pot ser un regulador de la por molt eficaç. Deixant a banda el contingut del que la mare li va dir, el sol fet de no veure-la massa espantada, de veure-la totalment solidària al seu costat i amb iniciativa (demanar ajut a un professional), o potser, dit encara més simplement, el fet de veure que el que li passava no era tan terrible com per no poder-ne parlar tenia un potent efecte amortidor i regulador de la seva angoixa.

Coneixement Relacional Implícit

 

L’avi d’en Pere havia mort poques setmanes abans que comencessin les seves angoixes hipocondríaques. A poc a poc se’ns va anar fent evident que aquesta mort també havia tingut un efecte molt més gran del que ni en Pere ni ningú de la seva família s’imaginaven. Progressivament, en Pere va prendre consciència que rere la imatge aparent que la seva mare desprenia, una imatge de dona eficient i pragmàtica, hi havia una dona molt fràgil, molt disgustada per la vida, que fugia de manera precària del seu passat traumàtic. A poc a poc en Pere es va començar a fer preguntes: potser la seva mare es recolzava més en ell del que mai s’havia pensat? No era cert que des de petit l’havia tractat com el «germà intel·ligent» que havia d’ajudar els germans amb problemes escolars?

 

Heus aquí doncs una altra possible manera d’il·lustrar el que buscava en Pere quan va venir a psicoteràpia: trobar un espai, és a dir, una relació, on poder-se preguntar el que fins llavors no s’havia preguntat mai. En part perquè en la seva família hi havia la consigna implícita de no fer-se determinades preguntes i en part també perquè eren preguntes molt dures i doloroses que requerien d’una companyia consistent en la qual poder confiar.

 

A mesura que en Pere i jo ens anàvem plantejant noves preguntes, se’ns desplegaven noves hipòtesis per investigar. A poc a poc en Pere va començar a entreveure una vaga sensació de desemparament que l’havia estat acompanyant tota la vida. Tot i que encara no tenia accés al sentiment de pèrdua respecte al seu pare, ja va començar a parar atenció en el record que tenia de quan, vora els deu o onze anys, anava a fer els deures a casa d’un company. Encara que potser no ho havia pensat mai amb aquestes paraules, en recordar-ho, podia identificar una certa sensació d’enveja vers el seu company: en aquella casa hi havia una atmosfera de seguretat i protecció de la qual en Pere no en podia gaudir a casa seva. Poc després va aparèixer un record que havia quedat fora de la seva ment des d’aleshores: en Pere havia «jugat» a imaginar que la seva mare moria en un accident i que ell era adoptat pels pares d’aquell amic d’escola. Amb certa sorpresa, va constatar que es tractava d’un «joc» reconfortant i fins i tot agradable, potser perquè l’accent requeia més en la idea d’entrar a formar part d’aquell món tan protector que no pas en la pèrdua de la seva mare.

 

El meu interès i la meva companyia van permetre-li a en Pere evocar records que d’altra manera haguessin quedat sepultats per l’oblit. Probablement em veia a mi tan convençut que aquelles investigacions serien útils, que els va anar perdent la por. Just al contrari del que sempre havia viscut a casa seva, on, sense paraules, es transmetia que tot allò relacionat amb l’absència del pare era tabú. A mesura que en Pere va començar a poder sentir de manera clara els seus sentiments de desprotecció, se li va fer també evident que la mort del seu avi matern, unes setmanes abans de l’aparició del seu símptoma hipocondríac, havia agreujat de manera franca aquelles vagues sensacions de desemparament, inseguretat, perill i amenaça. Progressivament, va començar també a intuir vagament que les pors a morir mentre dormia eren la manera en què es materialitzaven aquelles sensacions difuses d’amenaça.

En Pere, per tant, va començar a prendre consciència del sentiment que tenia de si mateix: un sentiment de ser algú molt desvalgut i desemparat. Fins llavors, aquell sentiment havia existit, però en canvi, no podia ser ni sentit ni pensat perquè en la seva família es donava per fet que l’única manera d’afrontar aquelles vivències de desprotecció era fent veure que no existien. A poc a poc, la psicoteràpia va ajudar a en Pere a canviar aquestes conviccions emocionals. A mesura que, gràcies a les nostres converses, podia sentir més clarament les sensacions de desemparament, també podia començar a intuir que aquell sentiment tan gran d’indefensió era el que disparava el pànic a què un tumor cerebral el mataria o, dit d’una altra manera, que la seva angoixa hipocondríaca era la materialització del seu sentiment de ser algú molt desvalgut davant el perill. Tenir consciència d’aquell sentiment de si mateix era el primer pas per poder canviar-lo. Poder sentir-se tan fràgil sense fugir d’aquest sentiment ja era una primera mostra que era més fort del que pensava.

D’altra banda, va aprendre que podia utilitzar la seva relació amb mi per connectar amb els sentiments que fins aleshores li havien estat prohibits. Va començar així a canviar la idea que s’havia creat sobre els altres. La seva història familiar l’havia portat al convenciment que les relacions servien per negar o evitar els sentiments de vulnerabilitat. Tal com veurem en el següent somni, la relació amb mi li va servir per poder viure a fons, per primera vegada a la vida, la seva necessitat de sentir-se en bones mans.

 

Una nit en Pere va tenir un somni enormement impactant. Ell era petit, amb pantalons curts, passejava agafat de la mà d’un home. No veia la cara d’aquest home, era algú força més alt i la seva cara quedava fora del seu camp visual. En canvi, sí que recordava que la mà de l’home del somni era molt grossa i de tacte callós, una mà d’home treballador que embolcallava la seva mà petitona d’una manera molt reconfortant. Passejaven per un paisatge misteriós, entre uns espectaculars cràters lunars. Sentia una barreja de por i de sensació d’aventura, una barreja molt agradable, com si estigués aprenent a bellugar-se per un món nou. En Pere tenia el convenciment que aquell home del somni em representava a mi: aquella sensació d’emoció amb un punt de por li recordava molt al tipus de sensacions que tenia quan a les sessions s’emocionava en recordar escenes de la seva infància. Li vaig preguntar per la mà de l’home: aquell tacte callós li recordava a algú? Els seus ulls es van humitejar… clarament li va venir el record d’aquelles mans grosses i aspres del seu avi.