Primera edició en paper: novembre de 2015

Primera edició en ebook: novembre de 2015

 

 

© Anna Rossell, 2015

© del pròleg, Vicenç Villatoro

© de l'epíleg, Alfonso Levy

© d'aquesta edició, In-Verso edicions de poesia

Aragó, 336 baixos 08009 Barcelona

Tel. 932 073 438

inverso@inversopoesia.com

www.inversopoesia.com

 

 

Disseny i maquetació: Equip de disseny d'In-Verso

ISBN ebook: 978-84-943138-5-1

 

QUALSEVOL FORMA DE REPRODUCCIÓ, DISTRIBUCIÓ, COMUNICACIÓ PÚBLICA O TRANSFORMACIÓ D’AQUESTA OBRA NOMÉS POT SER REALITZADA AMB L’AUTORITZACIÓ DELS SEUS TITULARS, LLEVAT D’EXCEPCIÓ PREVISTA PER LA LLEI. ADRECEU-VOS A CEDRO (CENTRO ESPAÑOL DE DERECHOS REPROGRÁFICOS, WWW.CONLICENCIA.COM) SI NECESSITEU FOTOCOPIAR O ESCANEJAR FRAGMENTS D’AQUESTA OBRA.

 

A les víctimes de tots els genocidis

Com representar l’horror? La pregunta ens persegueix amb insistència com la comprovació més concloent que l’horror –sigui quin sigui el llenguatge emprat– és irrepresentable. Malgrat això ens mou la necessitat d’aproximar-nos-hi d’alguna manera, per deixar-ne testimoni o com a exercici personal d’apropament a la ignomínia. Les respostes a aquesta pregunta segueixen sent diverses, fins i tot oposades, però totes donen fe que l’expressió de la infàmia és infinitament lluny de la vivència de qui la va sofrir, malgrat la diversitat individual del sofriment, malgrat la diversitat en les condicions i les característiques dels camps. La coneguda sentencia d’Adorno “Escriure poesia després d’Auschwitz és una aberració” s’entén en aquest sentit, i també s’entén –per la necessitat a què m’he referit– que tantes plomes ignoressin la seva prescripció. També jo l’he ignorat. Perquè crec, malgrat tot, que, com diu Ruth Klüger (Weiter leben –Seguir vivint–), els poemes són una forma determinada de crítica de la vida i poden ajudar a comprendre.

En el procés de gestació del poemari em va sorprendre a mi mateixa que en molts dels poemes la veu poètica es manifestava en primera persona. Em va sorprendre i em va semblar una gosadia, però aquesta escriptura va sorgir així de manera espontània i no ho vaig voler canviar. Per això demano disculpes.

 

ANNA ROSSELL

El Masnou, juny 2015

Com parlar de l’Holocaust? Com no s’hauria de poder parlar mai de l’Holocaust? Pocs episodis de la història han generat una reflexió tan adolorida, tan constant, tan greu, sobre els límits del llenguatge artístic per parlar del món. Els límits de fet: fins on arriba la capacitat del llenguatge per explicar coses, fins a quin punt hi ha coses que no es poden arribar a narrar, a explicar, perquè són, en el sentit íntim de la paraula, inexplicables, innombrables, incommensurables. Els límits morals també: quines coses tenim dret a fer i quines tenim l’obligació moral de no fer, damunt no tan sols del pitjor rostre del mal, sinó també de la dignitat de la memòria i del dolor, la dels supervivents i sobretot la dels morts. Davant la memòria de l’Holocaust, la reacció de la sensibilitat humana és paradoxal. D’una banda, tendim a relacionar-nos amb el món a través de paraules i d’imatges, confiem en elles per cauteritzar el mal, per mantenir la memòria viva, per ser plenament humans. Parlar és la manera humana de viure. Però, al mateix temps, de l’altra banda, notem gairebé físicament l’existència d’uns límits que en el fons convidarien al silenci. La paradoxa entre la necessitat de parlar i la dificultat de parlar.

 

VICENÇ VILLATORO